El cor de la ciutat

El 23 de desembre del 2009 la sèrie “El cor de la ciutat” va passar a millor vida. Com a persona que formava part de l’equip de guionistes d’aquesta darrera temporada em va tocar una samarreta commemorativa en la que, a banda de no sé quants tècnics, directors, maquilladors, actors, etc, hi llegeixo que hi hem participat 30 guionistes. 30? Em semblen pocs. El cor ha alimentat a la major part de famílies de guionistes de dramàtic de Catalunya, així que em disposo a comptar...

1. Carmen Abarca
2. Laia Aguilar
3. Pere Anglas
4. Lluís Arcarazo
5. Eva Baeza
6. J.M. Benet i Jornet
7. Xavier Berraondo
8. Manel Bonany
9. Marta Buchaca
10. Jordi Calafí
11. Anna Cammany
12. Maite Carranza
13. Eulàlia Carrillo
14. Miguel Casamayor
15. David Castillo
16. Cristina Clemente
17. Guillem Clua
18. Àngels Diamond Hertz
19. Manel Dueso
20. Piti Español
21. Albert Espinosa
22. Jordi Falguera
23. Anna Fernández
24. Carmen Fernández
25. Anna Fité
26. Jordi Galceran
27. Ignasi García
28. Enric Gomá
29. Xavier Guàrdia
30. Héctor Hernández
31. Maria Jaén
32. Héctor Lozano
33. Francesc Luccheti
34. Anna Manso
35. César Martínez
36. Joan Marimón
37. Joan Antoni Martín Piñol
38. Eva Mor
39. Carme Morell
40. Núria Parera
41. Oriol Paulo
42. Marina Peña
43. Pere Peyró
44. Gisela Pou
45. Gemma Rodríguez
46. Mercè Sàrrias
47. Lara Sendim
48. Jordi Silva
49. Pau Sieiro
50. Ramon Solsona
51. Jordi Vallejo
52. Mireia Vidal

52. Vint-i-dos més d’aquells trenta inicials No són pocs. Un 40% de totes les persones que hem escrit la sèrie. Bé, estem acostumats a aquests oblits, per això deixo aquí la llista endreçada per ordre alfabètic. Com la majoria dels guionistes saben, de vegades, moltes, el culebrot ha estat més rere les càmeres que davant, i ara que ha tancat barraca no seria bo tornar-lo a començar amb suspicàcies sobre si m’has posat primer, o perquè estic al final o jo no vull estar al costat d’aquell que va...

Fi. El cor ha mort, visca La riera.

Nota: He refet la llista però pot ser que m’hagi deixat algú. Si és així que m’ho comuniqui i l’incorporo a la llista.

Bolis

Cada vegada que compro un boli em prometo que, aquest sí, l’acabaré. Però no és així. No sé què em passa però els bolígrafs els acaben els altres, o es perden, o s’eternitzen. Succeeix un fenomen semblant amb els pots de mascareta pels cabells que viuen una llarga existència a la prestatgeria de la dutxa. O certes confitures i salses, que s’integren al paisatge de la nevera i semblen més un element decoratiu que un aliment.

Sí, amb els llibres i amb certs devedés em passa alguna cosa similar. Els compres o els reps amb entusiasme i et promets que aquest cop t’empassaràs Proust o que et capbussaràs en Buñuel, però no. Pur auto engany. Però passa que de vegades m’agafen atacs d’endreça i apilo els llibres pendents i que queda fatal cedir al mercat d’intercanvi de Sant Jordi que es fa al barri, perquè en teoria t’han d’interessar i em juro de nou que seré bona. El més normal és que n’acabi un i que aviat em deixi portar pels cants de sirena del que realment em ve de gust llegir o veure. Però també passa que agafes un llibre i descobreixes que avui és el moment perfecte per llegir-lo i que t’hi enganxes i que no entens com no ho has pogut fer abans; o que ho entens i estàs d’allò més feliç que ara les circumstàncies siguin favorables.

A mi m’ha passat amb “Vida i destí” de Vassili Grossman, la crònica dels darrers dies del setge de Leningrad, i una visió molt crítica de la Rússia soviètica. L’he gaudit com fins ara no havia estat capaç de gaudir-ne, perquè no és fàcil, però val molt la pena. L’avantatge de llegir-te un llibre dels d’aquesta pila és que en acabar-lo tens una doble satisfacció, una pel plaer que t’ha produït i l’altre perquè els teus remordiments ara són una mica més petits.