Aquesta no ha estat una entrada d’any fàcil per a unes quantes persones del meu voltant i a mi se’m va encomanar una mica de la seva tristesa. Per fer-me-la passar projectava el futur més immediat i més estúpid: el dos de febrer, dia en que s’estrena la sisena i definitiva temporada de Lost als Estats Units. Fins i tot vaig trabucar la lectura del cartell d’una xarcuteria mal interpretant la seva oferta: “Es preparen lost”. Evidentment eren lots.
També he sabut que la quarta temporada dels Tudors s’inicia l’onze d’abril. I que la quarta de Mad Men, tot i que no està confirmada la data, no pot passar de finals d’estiu. Digueu-me malalta, frívola, mínima, que tant se me’n dóna.
Hi ha qui es cura les ferides amb futbol, o anant de rebaixes, o viatjant. Jo també, però sé que de tots aquests mètodes superficials i ximples el millor és empassar-me un episodi d’una bona sèrie, parlar-ne amb els amics i friquis, especulant, rememorant i somiant.
Recomano per a moments crítics una ració doble de 30 Rock o una dosi de l’Escurçó Negre. O de Fraiser. O de Malcolm in the middle. O de The Big bang theory. O del que sigui, que tampoc es tracta de fer una llista, però ha de ser sense anuncis, en versió original i, en el meu cas, subtitulat i sense nens que interrompin la sessió.
Feu el que pogueu aquest 2010.
