Va esquinçar els
sobres amb les liquidacions dels drets d’autor i en llegir-les (pobres,
misèrrimes, vergonyants) va passar-li pel cap la possibilitat de suïcidar-se.
Això sí, amb cert estil. Es va mirar les ungles. Un desastre. Calia que anés a
comprar esmalt vermell urgentment.
Odiava el mes
d’abril. Era llavors que rebia les reveladores liquidacions de drets d’autor,
alhora que comprovava que les igualment reveladores llistes de llibres
imprescindibles de Sant Jordi obviaven sistemàticament la seva obra, fins i tot
en aquell mitjà de comunicació amb el qual havia col·laborat. El seu exmarit ja
no, però la família, els pocs amics que li quedaven, els coneguts, tothom es
passava els vint-i-dos primers dies desitjant-li sort i disculpant-se per
molestar-la en un mes en el qual devia estar tan i tan ocupada. “I una merda”,
es deia ella per dins. Encara recordava l’any que havia encadenat dues
signatures de llibres. A la primera només hi van venir una amiga i una cosina.
I a la segona els veïns. Però va penjar el fet a la xarxa social i mira, va
rebre deu vegades més “m’agrada” que no pas llibres signats. “Ha colat”, es va
dir. I ningú va descobrir l’engany, ni van comentar-li el que ella veia quan es
castigava la retina passejant-la per les paradetes. Bé, el que no veia: cap
llibre seu. Abril. El mes en el qual els editors no se li posaven al telèfon.
La data que va triar el seu home per deixar-la, fart de sentir-la plànyer de
tanta misèria editorial.
Però si se
suïcidava el dia abans de Sant Jordi ningú en parlaria. Tothom estava massa
ocupat vivint i comunicant el tòpic. Parlant de molts llibres i de poca
literatura. Calia que esperés un dia o dos, o tres. Fer-ho bé, coi.
Mentrestant va
decidir flagel·lar-se. Ella era ja una no-escriptora i faria una ruta de
comiat, la de les no-llibreries. Barcelona, la seva ciutat, se n’havia espolsat
unes quantes i volia ferir-se alegrement descobrint a canvi de què. Amb el pic
d’ànim més alt de tot el mes va sortir de casa i va enfilar cap als Jardinets
de Gràcia.
L’espai on fins fa
poc hi havia la llibreria Roquer l’estaven reformant per obrir-hi una botiga de
bolsos de luxe. Les fotos dels vidres li van agradar, i els bolsos també.
Segurament un sol bolso costaria el mateix que tota una lleixa sencera de
llibres de la Roquer. Aquesta gent eren més intel·ligents. Un atac de
malvolença va fer-li recordar els milions de vegades que havia passat per la
llibreria esperant veure-hi un llibre seu a l’aparador sense aconseguir-ho i en
fer-hi un darrer cop d’ull no va sentir cap pena.
La següent parada
la va dur al carrer Rosselló allà on abans hi havia estat Proa Espais. Mira,
ara hi havia una casa de subhastes d’objectes d’art. Cultura al cap i a la fi.
Cultura parlant de diners de forma desacomplexada. Va beneir-los, però alhora
va desitjar sentir una mica de dolor i desengany a la següent etapa de la ruta.
Emprenyada, va
aturar-se al carrer Provença davant l’antic i espectacular Happy Books, ocupat
ara per un restaurant de logotip elegant i cartell gris pedra. Cultura
gastronòmica. Merda. Ella volia deprimir-se davant l’ensorrament de la
civilització i el pla no li estava sortint tal com havia previst.
Va obligar-se a
recular i va passar davant l’antiga Excellence del carrer Balmes, encara sense
substitut, i de l’Ancora y Delfín de la Diagonal, igualment sense res que la
reemplacés, i es va forçar a estar lleument deprimida. Li va costar.
I, de sobte, un
llampec d’inspiració la va atuir. Va pujar a l’autobús, apressada, i va
plantar-se a la ronda Sant Pere en deu minuts. Per fi. Allà on hi havia hagut
la Catalònia l’imperi de les MacHamburgueseshavia gosat obrir una de les seves
menjadores. Ara sí que se sentia amb sintonia amb el negre univers del món
editorial, farcit de negres, de falsaris, de foscos interessos i mentides
obscures, de mediocritat i negació. Però llavors va venir-li a la memòria que
se li havia acabat l’esmalt d’ungles aquell que durava tant i que només venien
als grans magatzems d’allà al davant i va creuar el carrer. En va triar un de
vermell que ressonava a xocolata. Es va imaginar amb les ungles pintades i es
va dir que seria una pena no teclejar una estona, ni que fos per lluir-les. I,
de fet, va recordar que el dia abans al vespre havia trobat un desllorigador
per a aquella situació idiota a la qual havia sotmès els personatges de la
novel·la que tenia a mig embastar. Sí, es pintaria les ungles, escriuria i
desitjaria que aquest mes dels collons passés aviat. Amb estil.
(Conte-article
publicat al diari ARA el 23 d’abril de 2014. Secció estil.)
