Irlanda, el país que estima els llibres... i els escriptors

Aquest estiu he visitat Irlanda i per una vegada a la vida he sentit que no calia amagar el meu ofici. És més, que en podia presumir!

El primer xoc el vaig tenir a Dublin, al Trinity College. A la large room, no només hi vaig trobar els típics busts d’escriptors, també vaig descobrir aquest cartell misteriós i impactant que podeu veure a la foto.

Coi, em vaig dir, tres escriptors de literatura infantil... i amb foto! I premiats! I a sobre ho publiciten a la sala més visitada pels turistes! Cooooi. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig investigar sobre el contingut del cartell gairebé caic morta de l’ensurt. I de l’enveja.  A Irlanda donen tanta importància a la literatura infantil que han creat el Laureate na nÓg , un premi bianual que es concedeix a un escriptor o il·lustrador de literatura infantil. La iniciativa, de l’Arts Council, amb el suport del Minister for Children and Youth Affairs, Children’s Books Ireland, Poetry Ireland i The Arts Council of Northern Ireland, fa possible el contacte de l’autor premiat amb els lectors de tota Irlanda, durant els dos anys que dura el seu “regnat”. I tot per posar en relleu la importància de la literatura infantil. Ells ho tenen clar.

A la botiga del Trinity College vaig comprar-me, emocionada, un pack amb postals dels autors de literatura irlandesa més coneguts. Perquè, oh, mare meva, n’estan orgullosos dels seus escriptors! Un orgull que es traspua per tot el país. A tot arreu pots veure plaques que et recorden que aquí va viure tal o qual eminència de la literatura. I els han convertit en icones de la seva identitat. Són els “seus” clàssics i els llueixen. I els encontorns de Sligo són The Yeats County i pots visitar la seva tomba, i la casa on va viure, el bosc on es va inspirar el poeta, i vénen postals amb les seves poesies... postals que la gent compra! I a Dublin s’han inventat el BloomsDay, per rememorar l’acció del protagonista d’Ulisses, de James Joyce, i fins i tot pinten murals dedicats a escriptors o guarneixen una pastisseria amb llibres. 

 

Però això no és tot. L’impacte final el vaig tenir a Galway. La cadena de llibreries Eason organitza un club de lectura de la mà d’un programa de ràdio i els llibres triats són exposats en un lloc preferent dels seus aparadors. I per acabar-ho de rematar, també tenen un club de lectura infantil, tot i que aquest no està inclòs al programa de ràdio. Però la llibreria es pren la molèstia de triar cada més 4 llibres de literatura infantil i juvenil, perquè la gent els compri, en parli i opini. Cada mes. De literatura infantil i juvenil. 

 

A Irlanda ho tenen clar. I aquí? Ai, aquí potser que espavilem. I que tal i com deia Un chat botté, a l’interessant article sobre la jornada Biblioteca’m, centrada en iniciatives dedicades a joves usuaris de biblioteca, aquí potser que ens decidim a fer grans aquelles iniciatives que ja funcionen. A creure’ns el valor del que ja tenim. I, afegeixo jo, a ser coherents. Si volem un país amb joves lectors cal que la literatura infantil i juvenil se situí al centre de l’acció. Exactament allò que fan a Irlanda.

Com ser una escriptora antipàtica. El test

Neix amb pits i sistema reproductor femení. 10 punts.

Escriu i publica al teu propi país sense mediació de padrins. 15 punts.

Dedica’t a la literatura infantil i juvenil al teu propi país. 25 punts.

Fes-ho sense un pseudònim que et faci semblar lituana, alemanya o finlandesa. 30 punts.

No et dediquis a l’àlbum il·lustrat. 40 punts.

Escriu i reescriu tu mateixa el que publiques i guanya't a pols el poc amor del gremi dels negres literaris perquè: a) no els dones mai feina b) quan malparlen de tu no poden dir allò de “ui, aquesta, molt defensar els drets d’autor però si tu sabessis...”. 45 punts

Ajunta la paraula llibre amb la paraula comprar.  100 punts.

Explica que els llibres estan escrits per escriptors, no per robots. 120 punts.

Penja una radiografia al teu blog que demostri que ets una persona. 150 punts.

Recorda que només reivindiques que hi hagi retorn econòmic quan el llibre es vengui/llegeixi/s’obtingui. Si els lectors no el compren/llegeixen/obtenen ja entens que no cal. 300 punts.

Roba garrafes d’oli a casa de les persones que es vanten de descarregar-se i  no comprar tots els llibres des que s’han comprat un e-reader de no menys de 100 euros.  350 punts

Recorda que els escriptors sou treballadors de la cultura i que al igual que els mestres, conserges, metges, fusters i botiguers, a final de mes pagueu lloguer. 360 punts.

Insisteix a reivindicar els teus drets. 400 punts.

Sol·licita la complicitat de gremis afins al teu. 450 punts.

Insisteix encara més a reivindicar els teus drets. 410 punts.

Sol·licita encara més la complicitat de gremis afins al teu. 460 punts.

Sempre que puguis ajunta la paraula literatura a les paraules infantil i juvenil.. 500 punts.

Reivindica un tracte igualitari pels lectors menors de 18 anys que els equipari amb els lectors majors de 18 anys. I que no n’hi ha prou amb estores de coloraines i cadiretes per crear espais de lectura infantil i juvenil. 510 punts

Tranquil·litza als periodistes culturals que recomanen llibres i jura'ls que si recomanen llibres de literatura infantil i juvenil amb assiduïtat a les seves seccions, blogs i suplements culturals, i no només per Nadal i Sant Jordi, no els sortiran taques a la pell. 600 punts

Demana una cosa tan obvia com que es torni a valorar el llibre a les escoles i lluita perquè s’entengui que la socialització mal entesa és classista i un nyap cultural. 1.000 punts

Suggereix que allò que es socialitzi sigui el sou d’algú altre enlloc del teu que, vés per on, el necessites per pagar el lloguer i l’endodòncia del teu tercer fill. 2.000.000 punts

Procura buscar la complicitat amb gent del sector educatiu. 2.000.400 punts.

Troba l’esperada complicitat amb alguna gent del sector educatiu. Amb d’altres no. 2.000.800 punts.

Crea una plataforma per difondre allò que penses i ajuntar esforços. Tingues esperit associatiu, però del de tipus democràtic i tal. 3.000.000 punts

De nou, recorda que t’agrada el que fas, escriure. Que és la teva vocació. Que estimes el teu ofici i que no hi ha res que et faci més feliç que saber que els teus llibres agraden als lectors. 4.000.000 punts

Guanya un premi de forma justa 5.000.000 punts

Tingues la ferma convicció que el món sense llibres (digitals, en paper, en holograma o en qualsevol format que algú es digni a inventar) seria una terra erma. I recorda que, d’això, un món sense llibres és un món sense escriptors. Ehem. 5.500.000 punts

Comparteix aquest article a les xarxes socials. Va, atreveix-te. 10.000.000 punts.

Resultat

Entre 0 i 100 punts: molt bé. Has nedat i has guardat la roba. Ningú trobarà que ets una antipàtica i et convidaran a còctels i saraus. Però no et facis il·lusions, els teus ingressos en concepte de vendes no creixeran. És més, baixaran, perquè ja que ets tan simpàtica et demanaran que assisteixis a congressos... sense cobrar per la ponència. I en sortir de còctels i saraus, com que no voldràs ser antipàtica, et tocarà pagar el taxi de tornada que has compartit amb aquell crític/editor/periodista/escriptor/professor/mestre amb el que has tingut tan bona sintonia.

Entre 100 punts i 1.000.000 punt: Ai, ai, ai. No guanyaràs el premi a miss simpatia, però encara ho pots solucionar. Fes moltes xerrades sense cobrar i desmarca’t de tots aquells pesseteros que només es dediquen a aquest noble ofici per diners.

A partir de 1.000.001: Ho tens fatal, però encara pots nacionalitzar-te a Anglaterra, casar-te amb un mister anglès, canviar-te de forma legal el cognom per un de ben british, traduir-te els teus llibres i publicar-ne ni que sigui un de ben curtet a la pàtria d’Isabel II. Llavors dedica 24 hores al dia i 7 dies a la setmana a difondre la fita, encara que no et doni temps d’escriure mai més. Ben mirat, no tornis a escriure mai més però segueix actiu a les xarxes socials. Molt actiu.

L'entrevista a Catorze.cat

L’Inés Cornelles, de la revista cultural Catorze.cat (recent guanyadora del premi Lletres), em va fer una entrevista a l’antiga fàbrica Damm. Va ser fa mesos, a meitat del mes de març, però tot i el temps que ha passat, m’escolto i segueixo estant d’acord amb el que vaig dir. La felicitat s’ha convertit en un objecte de consum i la saviesa en una rara avis. Sí, jo vull ser sàvia. Ser-ho a la manera de l’avi del Carles Capdevila, que tant bé explica en aquest article que hem viatjat molt per saber el que ja sabien els nostres avis. També vull ser-ho per entendre que la felicitat la tens davant dels nassos, avorrint-te potser, vivint la tristesa de la pèrdua, de vegades. Vivint.

Gràcies Inés i tot l'equip de Catorze per aquest vídeo-entrevista. 

Cultura i pensament màgic

 

autor: gfpeck

Tanca la Negra y criminal, la llibreria de referència per a tots aquells seguidors del gènere negre. Jo no en sóc, i per tant no em compto entre els clients de la llibreria. En gasto d’altres, al meu barri, a Gràcia, a Barcelona. I ho faig per dos motius:  m’agrada que al meu voltant existeixin llibreries i perquè no crec en la màgia.

El segon argument no és cap gracieta. Paco Camarasa, el propietari de la llibreria, ahir explicava que tanquen entre d’altres coses, perquè tenen molts seguidors però poc compradors. Gent que estima la llibreria perquè segueix les activitats, les propostes i els blogs, però que no els compra llibres ni de forma presencial ni online. Com diuen a la sèrie The good Wife, in my opinion, és un indici més que els usuaris del sector cultural cada cop són més addictes al pensament màgic. Si tu preguntes si la gent vol que existeixin llibreries especialitzades, dinàmiques i de qualitat com la Negra y Criminal tothom et dirà que sí i fins i tot s’establirà el consens per afirmar que la seva desaparició és un drama. Però ningú o poca gent hi compra. És el mateix que passa quan la gent em diu que troba tan maco i interessant el meu ofici d’escriptora... i després m’engalten que pirategen llibres o que no li troben cap pega a la socialització dels llibres literaris a les aules. El pensament màgic de la societat del que ja va parlar la Maite Carranza al seu discurs davant el Conseller Mascarell al novembre del 2013 quan es va convocar una taula per provar de solucionar el nyap de la socialització mal entesa dels llibres de lectura (sense èxit... però el discurs és excel·lent, llegiu-lo aquí i la nota sobre la taula aquí). La gent creu que les llibreries viuen de l’aire, que els autors viuen de l’aire, que les editorials viuen de l’aire. I quan ho qüestiones ens foten a tots dins el mateix sac (abusos en el llibre de text i autors de literatura, editorials amb pràctiques abusives i autors de literatura...), o ens exigeixen que lluitem batalles titàniques sense el seu suport (el trending tòpic se l’endú el “el que heu de fer és demanar més del 10%” i jo els responc que el 25% de 0 és 0), o barregen la qualitat del llibre amb el dret a piratejar-lo/socialitzar-lo, o s’espolsen les puces parlant del canvi de model i que ara tots els autors hem de penjar directament els nostres llibres i vendre’ls directament (o sigui, que tingui aptituds per a 4 oficis: autor, editor, distribuïdor i community mànager. La literatura ja només és un 25% del que aquest tipus d’argument demana a un autor de literatura ).

Es molt probable que ja s’estiguin coent articles on es digui que la llibreria no ha fet prou, que si no tenia això o allò en el món digital, del 2.0 i les xarxes socials, etc., etc., etc. Que en realitat ha tancat perquè tal i qual... Desconec la casuística real, però no puc estar més d’acord en el que ha afirmat el Paco Camarasa, que ja no se’ls necessita perquè la gent seguirà comprant llibres a grans superfícies, aeroports i gasolineres. Vivim, per tant, en una societat que demana decorats estètics (les llibreries són precioses, els llibres són tan entretinguts...) per passejar-s’hi, per lluir... i que els pagui un altre.

També som, mal que ens pesi als dinosaures, en una època en què el concepte de cultura al nostre país ha canviat. Sí, ho ha fet i no sé si té marxa enrere. Cultura ara significa que has d’oferir el teu treball a canvi de res, o de poc, o de poc i mig. Que hi has de posar entusiasme, molt d’entusiasme, i sang freda, molta sang freda. De tant en tant a algú li toca la loteria i pot viure del que fa, o ven prou per pagar el lloguer de l’any. De tant en tant apareixen gurus que anuncien que la solució és internet o el transmèdia o la paraula de torn perquè a Tahoma Beach existeix algú a qui li va anar bé. Segueixen existint estructures amb una mala salut de ferro que viuen de la teva feina i tu no gaire o poc o meitat de poc i quan et queixes t’assabentes que hi ha legions de gent disposada a treballar amb ells a canvi de res... o pagant!

I tot això no és més que una conseqüència lògica de viure en un territori on la cultura no li importa un pebre a gairebé ningú. I aquest ningú inclou, encara que sigui una paradoxa, a molta gent que treballa o que vol treballar en aquest sector i a qui en realitat només li importa la "seva" obra, la "seva" parcel·la, la "seva" butaca, allò "seu". No és cap queixa, és una anàlisi científica. Si a la gent li importés les coses anirien d’una altra manera. I no és només als polítics als que els és indiferent, és tota la societat que amb els seus petits gestos (o gestos massius) decideix quina ciutat i quina mena de país vol. Per ara,  amb tot el que fa es tria un espai on els gestos i el verb ho inunden tot de bones intencions mentre l’acció quotidiana va per una altra banda.

Gràcies Paco Camarasa i Montse Clavé per la vostra feina, per acomiadar-vos, malgrat tot, amb esperit positiu i per seguir actius generant amor per la literatura.

Felicitació de Nadal d'una autora atacada

Era dilluns 22 de desembre i no tenia res preparat per felicitar el Nadal.
El que veureu és una solució d'urgència.

Bon Nadal i que el tió us cagui molts llibres!!!!

Criticar al crític: jornada de formació de l'equip de crítica de Faristol

Dissabte 18 d’octubre vaig participar a la Jornada de formació de l'equip de crítica de la revista Faristol, publicada pel Clijcat (Consell Català del llibre infantil i juvenil). A la taula, moderada pel Pep Molist, hi vam seure l’escriptor Jaume Copons, l’ilustrador i escriptor Bernat Cormand i jo. A la sala bona part de les persones encarregades de redactar les crítiques de literatura catalana infantil i juvenil que tots podem llegir a Faristol. Unes crítiques abundants i periòdiques, dues característiques que no es troben a cap altre mitjà de comunicació en català.

Els tres participants a la taula vam fer intervencions força diferents: el Jaume, entre d’altres coses que va dir, va disparar amb bala per afirmar que les crítiques de Faristol massa vegades acusen uniformitat (ni massa dolentes ni massa bones) i va demanar que no s’ajuntessin els cagarros (literal) amb els bons llibres. El Bernat va centrar-se en l’experiència del seu llibre “El nen perfecte” (el text el signa Àlex González i ell mateix i les il·lustracions també són seves, publicat per Sd) i en la polèmica i els perjudicis que li han comportat determinades crítiques. 

Pel que fa a mi vaig exposar que la crítica que més dol és aquella que no es fa. Sobretot quan comences a publicar i necessites més que mai difusió i orientació. A Catalunya, a més, n’anem curts. Aquí no es dóna el fenomen que ha sorgit en la literatura en castellà (i en anglès i en altres llengües) de bloggers i tubbers, lectors joves i entusiastes (molts d’ells no tenen ni divuit anys) que de forma espontània creen blogs, portals i canals de Youtube per parlar dels llibres que els agraden. Per tant, el pitjor que et pot passar quan publiques no és rebre una mala crítica, sinó que el llibre passi desapercebut. 

A partir d’aquí vaig explicar què n'espero de la crítica: que sàpiga on vivim i en quin mitjà publica, per exemple. M’he trobat amb crítiques negatives en un mitjà on només se’n publiquen quatre a l’any. Cal triar, llavors, un llibre que no agrada? I fer-ho aquí que som en una situació de fragilitat cultural total? No dic pas que s’amaguin o es deixin de fer crítiques negatives. Per exemple, trobo que a Faristol hi han de ser. Ja he dit que és un mitjà que en fa moltes i que, per tant, és licit i necessari que en publiqui de favorables i que s'assenyali allò que no ho és tant. 

Un cop entrats en matèria entenc que el crític no té perquè agradar-li allò que faig, però cal que jutgi el llibre amb el màxim d’objectivitat (a partir de la subjectivitat total d'una crítica), sabent valorar allò que té al davant al marge dels gustos personals. Potser al crític no li agraden les novel·les històriques però cal que sàpiga distingir si aquell llibre de novel·la històrica és prou bo o no. 

El tema de l’humor també m’ha portat mal de caps. Penso que hi ha falta de sentit de l’humor en la crítica. L’humor és fotut perquè entra dintre de l’àrea de la subjectivitat. Allò que a tu et fa gràcia a mi cap, i al revés. Però quan parlo de falta de sentit de l’humor en la crítica ho lligo també al políticament correcte. Per comentaris que se m’han fet o que he llegit d’altres autors, penso que la pobra Astrid Lindgrend ho hauria tingut ben negre a Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a segons quins crítics i mestres... Així que vaig aprofitar per demanar que a l'hora de fer crítica es tingui en compte el perill que representa el políticament correcte.

També vaig demanar que els crítics tinguin molt clara l’edat a partir de la qual va adreçat perquè de vegades es passa per alt o hi ha errors. Que es valori amb justícia el treball i l’autoria dels il·lustradors. Ells, potser, s’han incorporat al projecte a posteriori, però sense ells el llibre no seria com és. Això tant per bé com per mal. I tant va per defensar la descompensació de qualitat de text i lustracions, com per assenyalar-ne l’equilibri. I que el crític contextualitzi el llibre parlant de l’editorial i de la trajectòria del propi autor.

Sobre el contingut del text vaig demanar que el crític posi al mateix nivell la trama i el llenguatge perquè, no ho oblidem, el que fem o provem de fer és literatura. No tot és la història, la coherència i els personatges. També hi ha (o hi hauria d’haver) una voluntat estilística, un treball amb la llengua i una recerca de la qualitat. I que si hi ha una falta absoluta de nivell literari que es denunciï sense embuts. Això no vol dir que no pugui ser literatura dita de consum, però que sigui de qualitat, si us plau. De fet l’altra demanda que vaig fer va ser la de demanar la mateixa exigència a la crítica de la literatura infantil i juvenil que la que es dóna (o en teoria es dóna) amb la de literatura per a adults. 

I vaig denunciar que algunes vegades les crítiques estan fetes únicament per als prescriptors, per aquelles persones que saben que els llegiran, per als adults a qui els entusiasmen determinats llibres. Són casos en els que s'oblida que els llibres, en última instància, estan escrits perquè els llegeixin nens i nenes, nois i noies. Sento que hi ha determinades crítiques fetes per mirar-se al melic, per emmirallar-se en llibres exquisits que sospito estan massa lluny del públic al que van adreçats. Cal que tinguem present què passa al carrer, com són els lectors reals, què fan els nens i nenes de carn i ossos que llegeixen o que volem que llegeixin, els nostres llibres i crítiques. Sí, el món va massa ràpid i no podem permetre’ns quedar-nos enrere. 

A partir de l’experiència de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d’Extinció) vaig explicar que he certificat que hi ha massa gent que hauria d’estar al costat dels autors que ens mira amb menyspreu, que considera que tot el que està escrit a Catalunya és de qualitat inferior només perquè està fet aquí. I parlo de llocs tan emblemàtics com per exemple la Universitat.  Gent que, simplificant, troben que el súmmum de l’excel·lència és un àlbum il·lustrat estranger. Jo també trobo que hi ha àlbums il·lustrats estrangers que són boníssims, però demano que la mirada s’ampliï, que es consideri igual a l’autor català, que es valoritzi també la narrativa, la bona novel·la, el conte, malgrat estigui enquadernat en l’humil rústica. La bona notícia és que sento que els autors estem en un moment de canvi positiu. Que ens estem desacomplexant. Que les xarxes ens han permès connectar-nos, conèixer a molts col·legues, saber, fer i desfer, crear una plataforma com l’APE, i reivindicar la nostra feina amb fermesa. 

Després vaig fer una recopilació d’algunes de les coses no gaire bones que m’han caigut en les crítiques, com ara l'acusació de ser guionista (alhora en el món del guió em queia l’etiqueta de literària!), la de jutjar el meu text només des d’un punt de vista moral de l’actitud dels personatges, han assenyalat que podia arribar a ser absurda o han oblidat que el llibre era de capítols autoconclusius per dir que no tenia fil narratiu. 

De coses bones també me n’han dit, també: que emociono, que el ritme narratiu era àgil, que el resultat era divertit i en llegir-lo he sentit que el crític entenia la intenció i el joc literari proposat.I tot seguit vaig explicar que tant les crítiques bones com les dolentes les poso en quarantena. Totes les llegeixo vàries vegades. Les dolentes al principi (i de vegades al final)  foten molt. I foten perquè de vegades creus que no t’han entès, però també perquè de vegades assenyalen aquelles mancances que tu ja sabies, o que acabes de detectar i et sap greu no haver sabut escriure millor. Però les bones també les poso en quarantena. No s’hi val qüestionar les dolentes i imprimir i emmarcar les bones. Cal saber veure amb el cap clar si la bona crítica és encertada i, fins i tot, si allò que assenyala com a bo et pot servir per no caure sempre en els mateixos tics.

I ja per acabar vaig fer una crida a l’equip de Faristol perquè aprofitin el tresor que tenen entre mans. Ens queixem que hi ha poca crítica però a Faristol n’hi ha a cabassos. Doncs que ho explotin! Que la pàgina web sigui més visitada, que es millori el disseny, que les crítiques, aprofitant l’avantatge que ofereix internet, siguin més llargues. Sí, vull crítiques més llargues i, per tant, més argumentades! Que el disseny de la pàgina web de crítiques sigui més atractiu i que es converteixi en una autèntica referència per a llibreters i mestres, però també per a pares i mares. I els vaig convidar a un exercici de crítica: a imatge dels crítics cinematogràfics que critiquen una mateixa pel·lícula (aquell típic requadre on pots veure quantes estrelles li donen diferents crítics a diferents pel·lícules), que facin el mateix. Un mateix llibre criticat per diferents crítics. L’exercici serviria per visualitzar la sana disparitat de criteris i també per normalitzar allò que ja es dóna tant en la crítica de literatura adulta com en el cinema o el teatre. 

Perquè sí, la literatura infantil i juvenil també volem ser normals.  

Nota: gràcies a l'equip de Faristol per convidar-me. Va ser una molt bona experiència! 

La ruta de les no-llibreries

Va esquinçar els sobres amb les liquidacions dels drets d’autor i en llegir-les (pobres, misèrrimes, vergonyants) va passar-li pel cap la possibilitat de suïcidar-se. Això sí, amb cert estil. Es va mirar les ungles. Un desastre. Calia que anés a comprar esmalt vermell urgentment.

Odiava el mes d’abril. Era llavors que rebia les reveladores liquidacions de drets d’autor, alhora que comprovava que les igualment reveladores llistes de llibres imprescindibles de Sant Jordi obviaven sistemàticament la seva obra, fins i tot en aquell mitjà de comunicació amb el qual havia col·laborat. El seu exmarit ja no, però la família, els pocs amics que li quedaven, els coneguts, tothom es passava els vint-i-dos primers dies desitjant-li sort i disculpant-se per molestar-la en un mes en el qual devia estar tan i tan ocupada. “I una merda”, es deia ella per dins. Encara recordava l’any que havia encadenat dues signatures de llibres. A la primera només hi van venir una amiga i una cosina. I a la segona els veïns. Però va penjar el fet a la xarxa social i mira, va rebre deu vegades més “m’agrada” que no pas llibres signats. “Ha colat”, es va dir. I ningú va descobrir l’engany, ni van comentar-li el que ella veia quan es castigava la retina passejant-la per les paradetes. Bé, el que no veia: cap llibre seu. Abril. El mes en el qual els editors no se li posaven al telèfon. La data que va triar el seu home per deixar-la, fart de sentir-la plànyer de tanta misèria editorial.

Però si se suïcidava el dia abans de Sant Jordi ningú en parlaria. Tothom estava massa ocupat vivint i comunicant el tòpic. Parlant de molts llibres i de poca literatura. Calia que esperés un dia o dos, o tres. Fer-ho bé, coi.

Mentrestant va decidir flagel·lar-se. Ella era ja una no-escriptora i faria una ruta de comiat, la de les no-llibreries. Barcelona, la seva ciutat, se n’havia espolsat unes quantes i volia ferir-se alegrement descobrint a canvi de què. Amb el pic d’ànim més alt de tot el mes va sortir de casa i va enfilar cap als Jardinets de Gràcia.

L’espai on fins fa poc hi havia la llibreria Roquer l’estaven reformant per obrir-hi una botiga de bolsos de luxe. Les fotos dels vidres li van agradar, i els bolsos també. Segurament un sol bolso costaria el mateix que tota una lleixa sencera de llibres de la Roquer. Aquesta gent eren més intel·ligents. Un atac de malvolença va fer-li recordar els milions de vegades que havia passat per la llibreria esperant veure-hi un llibre seu a l’aparador sense aconseguir-ho i en fer-hi un darrer cop d’ull no va sentir cap pena.

La següent parada la va dur al carrer Rosselló allà on abans hi havia estat Proa Espais. Mira, ara hi havia una casa de subhastes d’objectes d’art. Cultura al cap i a la fi. Cultura parlant de diners de forma desacomplexada. Va beneir-los, però alhora va desitjar sentir una mica de dolor i desengany a la següent etapa de la ruta.

Emprenyada, va aturar-se al carrer Provença davant l’antic i espectacular Happy Books, ocupat ara per un restaurant de logotip elegant i cartell gris pedra. Cultura gastronòmica. Merda. Ella volia deprimir-se davant l’ensorrament de la civilització i el pla no li estava sortint tal com havia previst.

Va obligar-se a recular i va passar davant l’antiga Excellence del carrer Balmes, encara sense substitut, i de l’Ancora y Delfín de la Diagonal, igualment sense res que la reemplacés, i es va forçar a estar lleument deprimida. Li va costar.

I, de sobte, un llampec d’inspiració la va atuir. Va pujar a l’autobús, apressada, i va plantar-se a la ronda Sant Pere en deu minuts. Per fi. Allà on hi havia hagut la Catalònia l’imperi de les MacHamburgueseshavia gosat obrir una de les seves menjadores. Ara sí que se sentia amb sintonia amb el negre univers del món editorial, farcit de negres, de falsaris, de foscos interessos i mentides obscures, de mediocritat i negació. Però llavors va venir-li a la memòria que se li havia acabat l’esmalt d’ungles aquell que durava tant i que només venien als grans magatzems d’allà al davant i va creuar el carrer. En va triar un de vermell que ressonava a xocolata. Es va imaginar amb les ungles pintades i es va dir que seria una pena no teclejar una estona, ni que fos per lluir-les. I, de fet, va recordar que el dia abans al vespre havia trobat un desllorigador per a aquella situació idiota a la qual havia sotmès els personatges de la novel·la que tenia a mig embastar. Sí, es pintaria les ungles, escriuria i desitjaria que aquest mes dels collons passés aviat. Amb estil.

(Conte-article publicat al diari ARA el 23 d’abril de 2014. Secció estil.)