Hi ha gent a la que pots impressionar si els dius que ets escriptora. Gent que no llegeix i que pensen que aquest és un ofici honorable. Gent que encara s’impressiona més si els dius que escrius per la tele.
Després et pregunten, o ho expliques tu mateixa (burra, burra, més que burra) que els llibres que tens publicats són de literatura infantil. Arribats a aquest punt hi ha dues respostes. Opció A: Oh (un oh decebut i tipus, per mi com si em dius que escrius els ingredients del caldo Gallina Blanca). Opció B: Ah, que divertit (com si escriure per nens, o treballar per nens, o fer el que sigui per nens fos equivalent a prendre’s segons quines pastilletes il·legals).
A mi la meva gran glòria literària em va arribar la darrera tardor i no va ser ni a les Rambles signant fins a aconseguir una hèrnia discal, ni en cap entrega de premis (no n’he guanyat cap, sóc del sector tota la resta de la humanitat), ni en cap institució pública. Va ser al Camp Nou.
Vam presentar la col·lecció “Valors” de contes infantils publicats per Intermon i Cuentos Sin Fronteras. Cada conte el recomana una persona coneguda i el conte “El capità Pernil” el recomana en Deco, el jugador del Barça.
Una pila de periodistes es van llançar sobre el jugador a la sala on fèiem la roda de premsa. L’Àfrica Fanlo, la il·lustradora, la Montse Alsina, de CSF l’Arianne Arpa, la directora general d’Intermon-Oxfam i jo mateixa vam acompanyar al jugador a la taula. Allà drets i abraçats a l’astre els periodistes ens van llançar una quantitat de fotos que em van fer sentir Ana Obregón a la seva sessió anual de fotos en bikini a Mallorca. Deco va parlar per agrair la confiança, també va parlar la Montse Alsina, i l’Ariane Arpa que va dir amb molta gràcia que la solidaritat sense un Deco no tenia tanta convocatòria.
I acte seguit els periodistes ens van pregar que ens apartèssim. Bé, tots no. En Deco s’havia de quedar. Era el pacte. Ells venien, prenien nota i fotos de la presentació del llibre i després feien la roda de premsa esportiva. Algun periodista ens va fer callar quan allà, de fons, comentàvem la jugada mentre en Deco elogiava en Ronaldinho.
El resultat va ser que la meva presència mediàtica no es va donar ni al Babelia, ni al Cultura, ni al Cultura/s, ni a cap altre suplement, programa o el que fos literari. Vaig aparèixer al Mundo Deportivo, a l’Sport, a la secció d’esports dels informatius d’Antena 3 i a un programa esportiu de Canal +. L’Alberto, que viu a Almeria em va trucar astorat perquè no sabia què coi hi feia entre gol i gol.
Un altre dia us explico les experiències paranormals signant llibres. O no.
