"Fa temps que als nens i nenes hem deixat de dir-los algunes paraules que sabem que no sonen bé.
Les mestres ens recorden que els deures els han de fer sols i a nosaltres ens ronda pel cap la parauleta però ens fa recança dir-la. Tan dir que “la letra con sangre entra” i ens hem anat a l’altra banda. Per aprendre qualsevol cosa cal gaudir. Però també cal ESFORÇ. Cal posar-hi temps, constància. Deixar de jugar o de fer el que més ens vindria de gust. Encara que costi. Han de saber que ens tenen al costat. I que després de l’esforç ve la recompensa per la feina feta. (Ai, és que tot això sona tan carca, tan fatal, que no sabem com entomar-ho!). Si oblidem l’aprenentatge i l’entrenament, si arraconem la cultura de l’esforç ens podem trobar amb generacions toves i infantils. I això sí que serà fatal, fatal, fatal... Sobretot per ells.
Una altra paraula tabú és AVORRIR-SE. Una vegada vaig treballar escrivint per un programa infantil de televisió i em van “suggerir” que no utilitzés la paraula avorrir-se. Es veu que els nens i nenes no s’avorreixen. Doncs sí. I és bo que ho facin. Es bo tenir temps per perdre. Per pensar què puc fer. Una mestra de l’escola reflexionava amb encert que el temps per avorrir-se és temps per fer créixer la creativitat.
Els caps de setmana i les tardes estan farcides d’activitats. Però poc plenes de temps lliure. LLIURE. Sense res. I si es queixen i somiquen que s’avorreixen... doncs que s’avorreixin. I facin servir les neurones. O que les facin descansar. Que sàpiguen què volen fer per ells mateixos.
I com es menja un article on es parla d’esforç i es parla de temps per avorrir-se? Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Extrems que es toquen i que estan molt connectats. Perquè hi ha d’haver-hi temps per tot: temps per esforçar-se, temps per avorrir-se, temps per gaudir, temps per dormir, temps per llegir... (Continueu vosaltres mateixos la llista amb el que us vingui més de gust)"
3 comentaris:
Sobre tot temps per assumir que els pares som els responsables de l'educació dels nostres fills. Curiosament, o no, hi ha gent que pensa que el responsable és l'escola. Penso que l'objectiu més important de l'escola (a banda de transmetre coneixements) és la social.lització. Vaig tremolar quan un dia vaig veure a la Tele que un grup de pares (universitaris) no portaven els seus fills a escola. Ells els feien de mestres. O sigui, tanquem-los a una peixera, i que no s'adonin que hi ha vida exterior.
Una altra paraula que manca en el diccionari d'alguns pares, i encara que soni carca, és la disciplina; entenent aquesta no com un terme autoritari, però com una guia per tenir una mica d'ordre a la vida, i que no es pensin que això es "viva la Virgen".
De ben petits veus uns comportaments a les aules i menjadors, que flipes. Senzillament, nens que no saben comportar-se com correspondria a les seves edats.
Ser pare no és fàcil, però convé parar-se de tant en quant, i preguntar-se: Estic fent servir el sentit comú?
De fet en Juan Manuel m'ha tret de la boca (bé, dels dits...) la paraula DISCIPLINA. Impronunciable en molts àmbits i sobretot quan parles de nens. No coincideixo però amb ell en una cosa: La disciplina implica que el que l'aplica ha de tenir autoritat i en aquest sentit cal ser autoritari (quan apliques la disciplina, no sempre). Compte! No confonguis autoritari amb dèspota.
Oh, Anna, i és magnífic avorrir-se, però no només de petit. Quan temps fa que no t'avorreixes?
Aprofito: El meu amic Martí Gironell ja ha publicat la seva primera novela: "El Pont dels Jueus", a Columna. Va de la construcció del pont de Besalú. És tipus "Catedral del Mar", però de la Garrotxa. Ep conyes apart, l'he començada i està molt currada l'obra. La recomano.
Salut!
Tens raó, comte alfred. Potser m'he expressat malament. Estic d'acord amb tu.
Jo també vull avorrir-me una estona.
Salutacions a les terres gironines.
Publica un comentari a l'entrada