19 de juny 2011

Dos punts: Desgraciada al quadrat

Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.

Després del 10-J va venir el que va venir i cada vegada que contemplo els cervells privilegiats que encapçalen els partits independentistes i succedanis em dic el mateix: anem bé, cirerer. I penso a crear una empresa: El Cobrador del Vot, algú que segueixi el polític que incompleixi les promeses fetes en campanya electoral i similars. Aquesta setmana m'han vingut ganes de revifar la idea, però amb el nom d'El Cobrador de Suports, que, vestit de columna dòrica (una rèplica exacta de les columnes del Partenó, un símbol del suport a la democràcia primigènia), seguiria totes les persones que han aconseguit el nostre suport i després l'han fet servir per bloquejar el Parlament amb barricades, i també aquelles que l'han usat per volar en helicòpter, amagar els deutes exactes dels partits polítics amb les caixes i els bancs, aprovar pressupostos amb partides injustes -com aquella que té la intenció de descafeïnar la Institució de les Lletres Catalanes- i que exerceixen una amnèsia i una ceguesa feridora davant del que passa. Perquè tot va fatal. No, va pitjor. I no és moment de malbaratar l'esperança a base de cafrades. I tampoc de fer com si aquí no hagués passat res i mantenir-nos exactament on érem fa vint anys, discutint i estirant-nos els cabells com criatures de pati d'escola, incapaces de seure i pensar solucions conjuntes i intel·ligents. Perdoneu-me, però em sento desgraciada al quadrat.


Publicat al diari ARA. Diumenge 19 de juny de 2011

4 comentaris:

Pep ha dit...

Són moments tristos i durs els qvens toquen viure, l'economia no aixeca el vol i els aturats no paran d crèixer, però queda l'esperança d'un futur millor.
No pot ser d cap manera q les generacions més ben formades estiguin sense cap esperança.
Jo crec q el turisme rellançarà l'economia i de nou tornarem a veure brots verds. Ara estem en un malson, una resaca d'una vida d'excesos, però que aviat, després d'algún altre vòmit, tornarà a la salut i sense més retallades..
Jo tinc fe amb el futur perquè tinc fe amb les persones del meu pais, Catalunya. Pep_Costa

Anònim ha dit...

Ja, ja, ja.Aquesta sí que és bona.I tú pretens parlar de memòria històrica,
quan has col.laborat ampliament en el "club súper 3" per convertir a tots
els nens en súper idiotes...ah, espera, i en les espectaculars sèries del
migdia i vespre de la nostra estimada tv3.Potser podríes fer un article
que parli sobre el dèficit acumulat, la qualitat de la programació o
potser la llibertat d´informació d´aquest mitjà.De veritat que frisso per
veure els concursos estiuencs; no obstant fa llàstima haver de passar tants
dies sense poder apreciar la qualitat de programes com "la riera" i
"divendres".A mi m´encanta veure l ´opinió a "banda ampla"!, ja, ja,ja.
Segurament si l´escola Moderna de F. Ferrer i Guàrdia hagués arribat als
nostres temps, avui no et podríes guanyar la vida escrivint aquests articles
de caire burgès i acomodat.Així com tots els pallassos que col.laboren, tant
en aquest diari, com en els mitjans de la corporació catalana.
Per desgràcia la història l´escriuen els guanyadors, saber la veritat costa
un esforç.Un esforç que convenientment anestesieu...
Ja et ben asseguro que en altres temps, el que qualifiques com a "actes
incorrectes" per part dels indignats, haguéssin estat força més contundents.A Grècia ja perden la paciència, com és natural.Espero que aquí passi
el mateix.Així mateix espero que es recuperin totes les idees llibertàries
i anarquistes que han estat exterminades i erradicades gràcies a gent com tú,
i com els que et donen per menjar.

PD:-Jose,podríes intentar fer algún comentari amb una mica de substància?

Anna Manso ha dit...

Insisteixo, entrar a casa del veí sense dir qui ets, no m'agrada. Tècnicament no hi ha possibilitat d'inhabilitar els comentaris anònims a blogger. Si no ho faria. I no pel que dius, que tot és respectable, sinó perquè no va signat i aquí tothom és capaç d'alçar la veu, sobretot si du màscara.

Anònim ha dit...

És clar que ho esborraríes, però no pas pel motiu que exposes.
La xarxa és una gran biblioteca interactiva on no és necessari un carnet
per accedir-hi.Pensar que tú hi tens una parcel.la privada on decideixes
qui hi entra i de quina manera, és un concepte que només pot sortir de
la mentalitat d´un neci.Però pots estar tranquila, internet està en el
punt de mira de totes les persones dirigents i pseudoinstitucions
com l´sgae.Així, quan qualsevol llei "sinde" acabi per obrir-se pas,
podràs unir-te a la pertinent comissió designada, per suprimir tot allò
que creguis inconvenient.Fins i tot ni farà falta que tinguis els
coneixaments tècnics informàtics, ni de llenguatge de programacó,
ni de res, qualsevol altre ho farà a canvi d´un grapat de bitllets.
Per finalitzar et diré que si tothom portés una màscara, això ens
faría anònims, iguals els uns amb els altres, sense distinció de
classes ni cap altre mena de prejudici, podent expressar lliurement.
L´error resideix en el vostre sistema de valors, no en la meva
màscara.