FAMÍLIES LECTORES

Foto: Eugene Kim

L’any 2013 vaig formar part del nucli d’escriptors de literatura infantil i juvenil que va crear la plataforma APE, Autors en Perill d’Extinció. La intenció era molt clara: donar un crit d’alerta que conscienciés a famílies, docents i institucions sobre les greus conseqüències d’un acte, aparentment innocent i carregat de bones intencions, com és la socialització o reutilització dels llibres de lectura a les aules.

No va ser fàcil. Al nostre país existeix un tabú al voltant del llibre literari. Unir la paraula llibre a la paraula comprar, no agrada. A tothom li sembla molt lloable l’ofici d’escriptor, però el suport real escasseja. El mateix passa amb la llengua. Com es pot defensar la llengua catalana i, alhora, permetre que s’enfonsi el nostre teixit cultural? El mateix passa amb els índexs de lectura. Les xifres no són bones. Però ens dediquem a treure-li tota mena d’encant al llibre enlloc de convertir-lo en objecte de desig. I cal afegir que els informes són concloents, a més llibres de propietat a casa, els resultats acadèmics milloren. Així i tot, la socialització del llibre literari campa a pleret per tota Catalunya. A mi em sembla una irresponsabilitat. Com a mínim.

Però pertanyo a un grup de gent tossuda que creu que, tot i que a poc a poc, tot i que fent oïdes sordes als rocs que ens cauen dels llocs més insospitats (“pesseteros”, “insolidaris”, “egocèntrics”, “desagraïts”, “il·lusos”, “fes-te fotre”, “a sobre que publiques vols més?”, “hi ha gent que no pot menjar”, etc.) la literatura (la bona, s'entén) i els treballadors que la fem possible, som una eina imprescindible per a la formació i el benestar de qualsevol comunitat. I que perquè així sigui, cal que es comprin llibres, perquè els nois i joves formin la seva biblioteca personal i s’incrementin els índex de lectura, perquè tota la cadena del llibre, des de l’escriptor fins a la persona que te’l ven o presta, en pugui viure i la nostra cultura esdevingui normal, i perquè si volem literatura pròpia cal fer un gest senzill i revolucionari: comprar llibres.

Què poden fer les escoles i els instituts, els docents i les famílies, i també els nostres governants, si creuen que és important que els alumnes llegeixin més, si volen que la nostra literatura segueixi existint i que aquesta sigui de qualitat? Poden, per exemple, seguir el camí que ha obert l’Escola Lurdes. Sí, és la meva escola, la que em va formar com a lectora, i on he portat els meus tres fills. Quan jo hi anava els llibres els compràvem les famílies, i per això encara els conservo i els puc llegir, compartir, rellegir... Em va sobtar molt que no fos així quan, anys després, hi vaig dur els meus fills. I no he parat de clavar la tabarra fins a fer entendre que si s’abandonava la socialització del llibre literari tot era guany. Aquest curs s’ha pres una decisió que em fa feliç i la vull compartir amb vosaltres. Per comunicar-la a les famílies, l’escola i jo mateixa, vam redactar una carta, senzilla i clara, que podeu llegir aquí sota. I qui ho desitgi, també se la pot descarregar, copiar i imitar tant com vulgui, fent clic aquí

No puc deixar de donar les gràcies al claustre i a la direcció de l’escola, perquè sempre m’han escoltat i han permès que mantinguem un diàleg obert i fèrtil. N’estic molt orgullosa de la meva escola. Molt. Ho entendreu així que llegiu la carta.

SOM FAMÍLIES LECTORES!

Des de l'AMPA i des de l'Escola volem seguir fent feina per fomentar l'hàbit lector entre els alumnes.

Els estudis sobre educació conclouen que la lectura és un hàbit fonamental per al futur dels nostres fills i alumnes. I que l'existència d'una biblioteca personal és una eina indispensable.

Amb aquest gest volem posar en valor els llibres i la lectura, i deixar molt clar que com a escola catalana donem suport al foment de la nostra cultura. 

La despesa anual serà petita. I el que ens quedarà serà un gran tresor: una biblioteca personal de llibres triats pels mestres i llegits a l'aula.

Per això creiem que és bo que els llibres de lectura es deixin de reutilitzar a mesura que se'n vagin renovant els títols.

Amb la compra dels llibres de lectura volem deixar clar que des de l'Escola Lurdes:

·      Incentivem la creació de la biblioteca personal.

·      Convertim el llibre en un tresor personal.

·      Amb els llibres de lectura no volem estalviar, hi volem invertir!

·      Fomentem les llibreries (si pot ser de proximitat).

·      Facilitem la incorporació de nous llibres i nous autors.

·      Fomentem la literatura escrita en català i, també en castellà.

·      Protegim tots aquells que fan possible la creació dels llibres.

·      Impulsem la creació d’un vincle personal entre el nen i la lectura.

·      I ho fem perquè som famílies lectores.

Escola Lurdes

Abril 2016

Criticar al crític: jornada de formació de l'equip de crítica de Faristol

Dissabte 18 d’octubre vaig participar a la Jornada de formació de l'equip de crítica de la revista Faristol, publicada pel Clijcat (Consell Català del llibre infantil i juvenil). A la taula, moderada pel Pep Molist, hi vam seure l’escriptor Jaume Copons, l’ilustrador i escriptor Bernat Cormand i jo. A la sala bona part de les persones encarregades de redactar les crítiques de literatura catalana infantil i juvenil que tots podem llegir a Faristol. Unes crítiques abundants i periòdiques, dues característiques que no es troben a cap altre mitjà de comunicació en català.

Els tres participants a la taula vam fer intervencions força diferents: el Jaume, entre d’altres coses que va dir, va disparar amb bala per afirmar que les crítiques de Faristol massa vegades acusen uniformitat (ni massa dolentes ni massa bones) i va demanar que no s’ajuntessin els cagarros (literal) amb els bons llibres. El Bernat va centrar-se en l’experiència del seu llibre “El nen perfecte” (el text el signa Àlex González i ell mateix i les il·lustracions també són seves, publicat per Sd) i en la polèmica i els perjudicis que li han comportat determinades crítiques. 

Pel que fa a mi vaig exposar que la crítica que més dol és aquella que no es fa. Sobretot quan comences a publicar i necessites més que mai difusió i orientació. A Catalunya, a més, n’anem curts. Aquí no es dóna el fenomen que ha sorgit en la literatura en castellà (i en anglès i en altres llengües) de bloggers i tubbers, lectors joves i entusiastes (molts d’ells no tenen ni divuit anys) que de forma espontània creen blogs, portals i canals de Youtube per parlar dels llibres que els agraden. Per tant, el pitjor que et pot passar quan publiques no és rebre una mala crítica, sinó que el llibre passi desapercebut. 

A partir d’aquí vaig explicar què n'espero de la crítica: que sàpiga on vivim i en quin mitjà publica, per exemple. M’he trobat amb crítiques negatives en un mitjà on només se’n publiquen quatre a l’any. Cal triar, llavors, un llibre que no agrada? I fer-ho aquí que som en una situació de fragilitat cultural total? No dic pas que s’amaguin o es deixin de fer crítiques negatives. Per exemple, trobo que a Faristol hi han de ser. Ja he dit que és un mitjà que en fa moltes i que, per tant, és licit i necessari que en publiqui de favorables i que s'assenyali allò que no ho és tant. 

Un cop entrats en matèria entenc que el crític no té perquè agradar-li allò que faig, però cal que jutgi el llibre amb el màxim d’objectivitat (a partir de la subjectivitat total d'una crítica), sabent valorar allò que té al davant al marge dels gustos personals. Potser al crític no li agraden les novel·les històriques però cal que sàpiga distingir si aquell llibre de novel·la històrica és prou bo o no. 

El tema de l’humor també m’ha portat mal de caps. Penso que hi ha falta de sentit de l’humor en la crítica. L’humor és fotut perquè entra dintre de l’àrea de la subjectivitat. Allò que a tu et fa gràcia a mi cap, i al revés. Però quan parlo de falta de sentit de l’humor en la crítica ho lligo també al políticament correcte. Per comentaris que se m’han fet o que he llegit d’altres autors, penso que la pobra Astrid Lindgrend ho hauria tingut ben negre a Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a segons quins crítics i mestres... Així que vaig aprofitar per demanar que a l'hora de fer crítica es tingui en compte el perill que representa el políticament correcte.

També vaig demanar que els crítics tinguin molt clara l’edat a partir de la qual va adreçat perquè de vegades es passa per alt o hi ha errors. Que es valori amb justícia el treball i l’autoria dels il·lustradors. Ells, potser, s’han incorporat al projecte a posteriori, però sense ells el llibre no seria com és. Això tant per bé com per mal. I tant va per defensar la descompensació de qualitat de text i lustracions, com per assenyalar-ne l’equilibri. I que el crític contextualitzi el llibre parlant de l’editorial i de la trajectòria del propi autor.

Sobre el contingut del text vaig demanar que el crític posi al mateix nivell la trama i el llenguatge perquè, no ho oblidem, el que fem o provem de fer és literatura. No tot és la història, la coherència i els personatges. També hi ha (o hi hauria d’haver) una voluntat estilística, un treball amb la llengua i una recerca de la qualitat. I que si hi ha una falta absoluta de nivell literari que es denunciï sense embuts. Això no vol dir que no pugui ser literatura dita de consum, però que sigui de qualitat, si us plau. De fet l’altra demanda que vaig fer va ser la de demanar la mateixa exigència a la crítica de la literatura infantil i juvenil que la que es dóna (o en teoria es dóna) amb la de literatura per a adults. 

I vaig denunciar que algunes vegades les crítiques estan fetes únicament per als prescriptors, per aquelles persones que saben que els llegiran, per als adults a qui els entusiasmen determinats llibres. Són casos en els que s'oblida que els llibres, en última instància, estan escrits perquè els llegeixin nens i nenes, nois i noies. Sento que hi ha determinades crítiques fetes per mirar-se al melic, per emmirallar-se en llibres exquisits que sospito estan massa lluny del públic al que van adreçats. Cal que tinguem present què passa al carrer, com són els lectors reals, què fan els nens i nenes de carn i ossos que llegeixen o que volem que llegeixin, els nostres llibres i crítiques. Sí, el món va massa ràpid i no podem permetre’ns quedar-nos enrere. 

A partir de l’experiència de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d’Extinció) vaig explicar que he certificat que hi ha massa gent que hauria d’estar al costat dels autors que ens mira amb menyspreu, que considera que tot el que està escrit a Catalunya és de qualitat inferior només perquè està fet aquí. I parlo de llocs tan emblemàtics com per exemple la Universitat.  Gent que, simplificant, troben que el súmmum de l’excel·lència és un àlbum il·lustrat estranger. Jo també trobo que hi ha àlbums il·lustrats estrangers que són boníssims, però demano que la mirada s’ampliï, que es consideri igual a l’autor català, que es valoritzi també la narrativa, la bona novel·la, el conte, malgrat estigui enquadernat en l’humil rústica. La bona notícia és que sento que els autors estem en un moment de canvi positiu. Que ens estem desacomplexant. Que les xarxes ens han permès connectar-nos, conèixer a molts col·legues, saber, fer i desfer, crear una plataforma com l’APE, i reivindicar la nostra feina amb fermesa. 

Després vaig fer una recopilació d’algunes de les coses no gaire bones que m’han caigut en les crítiques, com ara l'acusació de ser guionista (alhora en el món del guió em queia l’etiqueta de literària!), la de jutjar el meu text només des d’un punt de vista moral de l’actitud dels personatges, han assenyalat que podia arribar a ser absurda o han oblidat que el llibre era de capítols autoconclusius per dir que no tenia fil narratiu. 

De coses bones també me n’han dit, també: que emociono, que el ritme narratiu era àgil, que el resultat era divertit i en llegir-lo he sentit que el crític entenia la intenció i el joc literari proposat.I tot seguit vaig explicar que tant les crítiques bones com les dolentes les poso en quarantena. Totes les llegeixo vàries vegades. Les dolentes al principi (i de vegades al final)  foten molt. I foten perquè de vegades creus que no t’han entès, però també perquè de vegades assenyalen aquelles mancances que tu ja sabies, o que acabes de detectar i et sap greu no haver sabut escriure millor. Però les bones també les poso en quarantena. No s’hi val qüestionar les dolentes i imprimir i emmarcar les bones. Cal saber veure amb el cap clar si la bona crítica és encertada i, fins i tot, si allò que assenyala com a bo et pot servir per no caure sempre en els mateixos tics.

I ja per acabar vaig fer una crida a l’equip de Faristol perquè aprofitin el tresor que tenen entre mans. Ens queixem que hi ha poca crítica però a Faristol n’hi ha a cabassos. Doncs que ho explotin! Que la pàgina web sigui més visitada, que es millori el disseny, que les crítiques, aprofitant l’avantatge que ofereix internet, siguin més llargues. Sí, vull crítiques més llargues i, per tant, més argumentades! Que el disseny de la pàgina web de crítiques sigui més atractiu i que es converteixi en una autèntica referència per a llibreters i mestres, però també per a pares i mares. I els vaig convidar a un exercici de crítica: a imatge dels crítics cinematogràfics que critiquen una mateixa pel·lícula (aquell típic requadre on pots veure quantes estrelles li donen diferents crítics a diferents pel·lícules), que facin el mateix. Un mateix llibre criticat per diferents crítics. L’exercici serviria per visualitzar la sana disparitat de criteris i també per normalitzar allò que ja es dóna tant en la crítica de literatura adulta com en el cinema o el teatre. 

Perquè sí, la literatura infantil i juvenil també volem ser normals.  

Nota: gràcies a l'equip de Faristol per convidar-me. Va ser una molt bona experiència! 

Els llibres que em van fer escriptor

La periodista Mar Cortés em va entrevistar fa unes setmanes, a la seu de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, en companyia del mateix Sierra i Fabra, la Maite Carranza i la Gemma Lienas, tots ells escriptors i companys de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d'Extinció).


La Mar ens va preguntar pels llibres que ens va fer escriptors, en aquest article que es va publicar al suplement del diari ARA, l'ARA TU, el diumenge podeu consultar en l'edició Premium aquí. Reprodueixo aquí, la introducció i el fragment en el que la Mar recull les meves paraules parlant dels llibres de la meva infantesa. 
 

Anna Manso, Maite Carranza, Gemma Lienas i Jordi Sierra i Fabra són col·legues i amics que avui es retroben, a la fundació que aquest últim ha creat al barri de Sants, carretejant els exemplars més preuats de les seves biblioteques infantils. Llibres que són tresors culturals i sentimentals perquè els van fer descobrir universos i, alhora, els retornen a moments crucials de la seva formació personal i professional.



Hi ha excitació mentre intercanvien impressions i comenten coincidències: l'Anna i la Gemma comparteixen admiració pel llibre El viento en los sauces, de Kenneth Grahame, mentre que la Maite i el Jordi descobreixen la seva debilitat comuna per Guillem Brown, el personatge de Richmal Crompton que els ha inspirat per crear les seves pròpies col·leccions protagonitzades per un noi d'11 anys, en tots dos casos batejat amb el nom de Víctor, sense que cap dels dos, que es veuen i parlen habitualment, ho hagi sabut fins ara.
Recorden els llibres que els van fer escriptors i, alhora, que els llibres els fan escriptors, una obvietat que cal remarcar en un moment en què la mística s'ha desvinculat tant de la indústria que a molta gent li costa entendre que escriure és una feina sotmesa a les lleis del mercat. En aquest context han creat la plataforma APE, Autors i Autores en Perill d'Extinció, que reclama el dret dels autors a viure de la seva feina i denuncia el que ells consideren "una socialització mal entesa" dels llibres de lectura a les escoles, que perjudica greument la salut del sector, dificulta la creació de nous lectors i pot arribar a condicionar la qualitat de la literatura.
Passió i reivindicació es donen la mà en aquesta trobada plena de complicitats.

Anna Manso (Barcelona, 1969): "Sóc aquí, en part, perquè algú em va obrir un món des de l'escola"
És guionista, novel·lista, "la pitjor mare del món" des de les pàgines de l'ARA i la impulsora de convidar tothom qui vulgui a publicar a Facebook fotos de les seves biblioteques infantils. La d'ella la formen llibres regalats, comprats, heretats i compartits amb els seus germans. "Tots vam sortir bons lectors i a casa s'havia de demanar tanda, però no sempre la respectàvem. Algú descobria Tolkien o Gerald Durrell i els altres hi anàvem darrere. A vegades, fins i tot ens els robàvem", confessa. Anna Manso mostra com a prova del delicte un exemplar en què hi ha un munt de noms tatxats. "Per sort l'única escriptora he estat jo, per això deixen que me'ls quedi", diu, lliure de pecat.
Una altra font de descoberta van ser llibres llegits a l'escola: "No estic en contra de les lectures obligatòries sempre que hi hagi un bon treball del mestre. Sóc aquí perquè algú em va obrir un món des de l'escola", afirma. Llibres esdevinguts finestres, com Jim Botón y Lucas el Maquinista, de Michael Ende, El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribes, o El viento en los sauces , de Kenneth Grahame, que amaga una història de fascinació i recerca: "Ens el van llegir per fer un dictat i em va atrapar tant que vaig haver d'aixecar-me per saber quin llibre era i no vaig parar fins que a casa meva me'l van comprar". Una tècnica d'estimulació de la lectura potser no tan involuntària com pot semblar: "A la meva escola els dictats no es feien només segons l'ortografia sinó també per fer-nos venir ganes de llegir".
Anna Manso recorda vívidadament els llibres que la van marcar de petita: els de Lola Anglada, que es van reeditar quan ella tenia 10 o 11 anys, o Les aventures extraordinàries d'en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres: "Llibres molt importants per a mi i per a tota la meva generació". I també el moment de l'epifania, a partir d'un exercici de la Gramàtica de la fantasia , de Gianni Rodari, que, segons Manso, "qualsevol que es dediqui al magisteri hauria de llegir". Es tractava d'inventar una història que contingués tres paraules. "Les recordo perfectament: ascensor, Superman i jardí. I recordo aquella tarda, que bé que m'ho vaig passar i les ganes que tenia que arribés l'endemà. Ara recupero la memòria i penso que llavors es va despertar tot".

NOTA: fotos de Manolo Garcia

APE (Autors i Autores en Perill d'Extinció). El manifest.

El divendres dia 7 de juny, a la sala Escriptors de l'AELC, a l'Ateneu Barcelonès, es va constituir l'APE, la plataforma d'autors de literatura infantil i juvenil... per ara. En formo part activa i us puc dir que tenim ganes de canviar moltes coses. La primera, la pràctica de la socialització del llibre literari a les escoles i instituts. Aquí en teniu el manifest.

Benvolgudes i benvolguts Mestres, AMPES i Institucions Educatives,

Els autors i autores de literatura infantil i juvenil d’aquest país us estem molt agraïts per tota la tasca de foment de la lectura que ha fet l’Escola Catalana al llarg d’aquests darrers trenta anys i que ha permès que els nostres nens i nenes estimessin els llibres, les editorials publiquessin literatura catalana infantil i juvenil, les llibreries venguessin llibres catalans i els autors i autores en la nostra llengua poguéssim viure de la nostra feina (tot i que precàriament) i crear un món de ficció per als nostres infants i joves. Tot plegat ha possibilitat l’enfortiment del teixit cultural i industrial català.

Podem dir amb orgull que hem aixecat un país de lectores i lectors en la nostra llengua que coneixen de prop els autors i tenen una biblioteca personal amb llibres signats i farcida de records.

Durant aquests anys els nens i nenes de les escoles catalanes han tingut un contacte directe amb els escriptors i escriptores i els il·lustradors i il·lustradores que ens hem acostat a les aules per comunicar-nos directament amb ells i respondre a les seves curiositats. Els hem explicat com s’escriu un llibre, com es creen els personatges, com s’inventen les històries, com es dibuixen els àlbums...

L’alumnat català ha après que els llibres tenen un valor real i simbòlic i que són els seus amics, els seus companys de viatge, el refugi dels seus somnis. I entre tots i totes hem contribuït a crear un país més culte, més pròsper i més europeu amb uns índex de lectura i consum de llibres prop dels nivells francesos i alemanys.

Això ha estat des de la democràcia fins fa uns anys, sense oblidar els pioners que van obrir camins en temps difícils, des d’institucions com Rosa Sensat o editorials com La Galera, passant per autors com Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas o Josep Vallverdú.

Ara, l’any 2013, a moltes escoles de Catalunya es considera que els llibres són una despesa prescindible per a les famílies i s’ha estès la pràctica de “reutilitzar-los” sense fer distinció entre llibre de text i llibre literari.

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat havia col·laborat a aquest procés amb el seu programa d’ajuts, institucionals, a les AMPES que sol·licitaven el finançament de llibres de lectura per a ser socialitzats, però l’any 2011 va rectificar gràcies al Manifest per la No Reutilització del Llibre literari a les Aules que vam promoure els autors. El Manifest va ser signat per més de 400 persones vinculades al món del llibre i podeu trobar-lo aquí: http://noreutilitzacio.blogspot.com.es/

I, malgrat tot, la realitat actual és que la majoria de les famílies no compra llibres als seus fills.

Qualsevol decisió que modifica una dinàmica determinada comporta conseqüències.

Les conseqüències del “reciclatge”,“socialització” “reutilització” o “segrest” provoca problemes i EROS en editorials, el tancament de llibreries, la descatalogació de llibres i, naturalment, l’abandonament de l’escriptura professional de molts autors i autores.

Però el pitjor de tot és que amb aquesta iniciativa s’ha desvaloritzat el llibre als ulls dels nostres infants i s’han buidat les llars catalanes de llibres. La “tasca educativa” que es pretenia ( carregada de bones intencions) està aconseguint modificar negativament la motivació lectora, els hàbits lectors, la relació lector-llibre i molts altres aspectes que seran irreversibles un cop els nostres nens i nenes siguin adults.

Us convidem a reflexionar sobre les conseqüències de la vostra decisió i a plantejar-vos si voleu educar nens i nenes en l’amor i el respecte als llibres i la lectura, si voleu mantenir una cultura literària i editorial pròpia i si voleu que hi hagi autors i autores catalans que escriguin en la nostra llengua i s’adrecin als vostres alumnes des del nostre imaginari col·lectiu.

Ho teniu a les vostres mans.

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ SOBRE EL “RECICLATGE” I /O “SOCIALITZACIÓ DE LLIBRES LITERARIS A L’ESCOLA.

Entenem per SOCIALITZACIÓ DEL LLIBRE LITERARI del llibre literari a l'aula : la compra de 25 o més llibres del mateix títol idèntics --propietat del Centre Educatiu---prescrits per a un curs com a lectura obligatòria per ser llegits any rere any pels alumnes que cursaran aquell nivell, independentment del professorat que tingui assignat el curs i les seves preferències personals.

Queden fora d’aquesta consideració les experiències pedagògiques com ara “maletes de lectura”, “la biblioteca d’aula” “la biblioteca de l’escola” o altres activitats que molts mestres i professors i professores fan servir per transmetre el gust per la lectura al seu grup classe.

 

Creiem que aquesta mena de “socialització” del llibre de lectura s’ha produït paral·lel.lament a la socialització del llibre de text a les Escoles i que s’ha fet amb la mateixa finalitat d’estalvi del seu cost sense reflexionar suficientment sobre com pot afectar la motivació lectora del professorat i de l’alumnat, la didàctica de la tasca docent a l’aula i els contravalors que indirectament reben els estudiants sobre el que és un llibre i el seu ús.

Els autors i autores ens preguntem:

Quines finalitats persegueix “la reutilització”? Fomentar la lectura o estalviar el cost de compra d’un llibre única i exclusivament? En el cas de famílies necessitades entenem que és imprescindible proporcionar bosses de llibres, però en el 90% de les llars catalanes la compra d’un llibre de lectura de vuit euros és una despesa assumible i petita comparada amb altres despeses educatives que les famílies assumeixen naturalment (motxilles, material escolar, material esportiu, connexió a Internet, sortides i quotes en el cas de les escoles concertades etc).

Com afavoreix un llibre “socialitzat” el foment de la lectura? Augmenta el nombre de lectures per alumne disposar de vint-i-cinc llibres de títol repetit dins l’aula? Per quantes mans passa a l’any cada llibre? Quants llibres es llegeixen els nens al llarg d’un any gràcies a aquest sistema amb un títol idèntic i repetit?

Quants anys de prescripció obligatòria en un mateix nivell suporta un llibre? Cinc, sis, deu anys llegint un mateix llibre perquè és propietat de l’Escola i cal amortitzar el seu cost?

Si ja hi ha llibre assignat de lectura com s’implica el professorat en la recerca de novetats i prescripcions? Quin estímul té el professorat per recomanar lectures i estar al dia de les noves publicacions, revistes prescriptores i associacions pedagògiqes de foment de la lectura si ja té un llibre assignat que no pot canviar?

Quina és la motivació didàctica del professorat en el cas de no haver triat el llibre? Si no ha triat la lectura i tal vegada no l’hi interessa o no és del seu gust com podrà transmetre l’entusiasme i les ganes de llegir als seus alumnes? Els professors canvien sovint de centre i de nivell i en arribar a un curs amb llibre socialitzat la lectura li ha vingut imposada.

Què passa quan alguns llibres es deterioren? L’estat físic del llibre pot ser un mal conductor de la vinculació del nen amb l’objecte? Què sent un nen quan li toca un llibre vell i fet malbé?I si l’únic espai de lectura per impedir el deteriorament o la pèrdua del llibre és l’aula no es relaciona masa directament el llibre de lectura amb el llibre de text obligatori?

Com es renoven els títols de la biblioteca de l’Escola si s’ha invertit una quantitat alta de diners en la compra de títols repetits per aula? I si aquests 25 títols idèntics fossin 25 títols diferents renovats any rere any com a inversió en l’ “actualització” que requereix una biblioteca Escolar?

I d’altra banda el que entenem per “socialització del llibre literari a l’aula” creiem que afecta;

LA TRANSMISSIÓ DE CONTRAVALORS QUE REP L’ALUMNE

Potser l’’alumnat ES PREGUNTA:

Hem de considerar el llibre només propietat de l’escola? Si el tenim només a l’escola, no el podem llegir o rellegir mai a casa? El podem subratllar? Hi podem anotar coses? On quedarà constància del nostre nom i la data en què el vam llegir?

És necessari que hi hagi llibres a casa? Quin llibre agafarem quan volguem llegir ben acomodats al sofà, o a la terrassa, o quan anem de viatge? Quins llibres compartirem amb la família? Quins llibres tenim a la nostra habitació? Tenim biblioteca personal?

Cal que existeixin les llibreries? És només tasca del professor la recomanació dels llibres de lectura? Es bo estar al dia les novetats? On, si no a les llibreries tenim el plaer de triar i remenar llibres nous abans d’escollir la lectura que ens sedueixi?

Què en queda de la visita d’un autor o una autora a qui hem llegit i que ens ha agradat? Com recordarem el que l’autor o autora ens ha dit del llibre? El llibre signat o dedicat és el senyal d’una implicació directa entre els autors, els lectors i les lectures.

Són realment cars els llibres de lectura d’escola? Costen sobre els set o vuit euros. Un menú de vuit euros és barat i un llibre de vuit euros és car? No és equiparable alimentar el cos i la ment? Sabíeu que n’hi ha molts que es fan amb paper reciclat i que són ecològics i sostenibles?

Un llibre és un bon regal? Està carregat d’emocions, d’històries, d’aventures, d’humor. Quan regalem un llibre volem compartir amb la persona que el rep totes les sensacions que transmet el seu contingut. Si percebem que el llibre ja no té valor, tindrem ganes de regalar-ne?

Què significa comprar un llibre? És una despesa innecessària i prescindible? La cultura ens ajuda a formar-nos. A descobrir, a aprendre, a desenvolupar la nostra personalitat. Pagar vuit euros per una novel·la, un llibre de relats o de poemes, o per un àlbum il·lustrat és llençar els diners? No seria millor considerar el llibre com una inversió en comptes d’una despesa?

Tenim diners per comprar un Ipod, o una dessuadora de marca, o la connexió a internet al mòbil, o un videojoc? Tot això té un valor sentimental i una implicació directa amb les nostres emocions o és purament funcional? Un llibre de lectura de vuit euros ens sembla car i un videojoc de cinquanta no?

Quin valor té la feina d’un autor o autora? Ens hem preguntat mai d’on treu els diners que el permeten tirar endavant i escriure les històries que llegim? Un fuster, un paleta o un metge cobren per la feina que fan. Ens fabriquen un moble, ens tomben un envà o ens operen i nosaltres paguem un diners per la feina feta. Pensem que els creadors no han de cobrar per la tasca que fan? Si la cultura no es paga (pirateria), qui farà res per la cultura?

QUINES CONSEQÙENCIES TÉ PER ALS LLIBRES, ELS AUTORS I LA NOSTRA CULTURA LA DECISIÓ DE “SOCIALITZAR” ELS LLIBRES?

 Els llibres socialitzats són ràpidament descatalogats per falta de vendes. Sovint els llibres exitosos -que són els que més es “segresten” a les aules- són condemnats a desaparèixer.

Les editorials infantils i juvenils i impremtes entren en crisi. El sector editorial representa un percentatge important de la nostra industria cultural. Els llibres socialitzats suposen acomiadaments, disminució de salaris, condicions més precàries de treball i possibles tancaments editorials amb la conseqüent pèrdua de col·leccions i títols que pot suposar.

Les llibreries tanquen. Sobretot les de proximitat, que en bona part depenen de les compres escolars periòdiques. Molts pobles i ciutats petits veuen desaparèixer les seves llibreries i llibreters.

Les estratègies editorials es decanten envers les traduccions d’èxits internacionals i no publiquen literatura catalana infantil i juvenil. Els resulta més eficaç apostar per bestsellers d’imitacions i modes que poc tenen a veure amb la nostra realitat. El futur augura una colonització cultural i lingüística.

Els autors i autores catalans de literatura infantil i juvenil deixen d’escriure. En veure disminuïts els seus ingressos entre un 30 i un 50 per cent no poden continuar dedicant-se precàriament a l’escriptura ni visitant escoles.

I sobre aquest darrer punt, que ens afecta directament, volem ser clars i parlar-vos de les nostres condicions laborals sobre les quals hi ha mites i llegendes fonamentats en el desconeixement.

EL QUE NO SABÍEU SOBRE LES CONDICIONS LABORALS DELS ESCRIPTORS

Els qui vivim de l’escriptura som una espècie en vies d’extinció. Som treballadors autònoms i, com a tals, gairebé no disposem de drets ni cobertures. No tenim nòmina. No tenim vacances. No tenim atur. No tenim baixes per malaltia.

• Mensualment un autor/a paga una mitjana mensual de 600 euros al règim de la seguretat social d’autònoms per poder-ne cobrar 1.000 en la jubilació i cobrir la seva cobertura sanitària.
• Els avançaments per un llibre infantil-juvenil són de l’ordre de 1000 euros bruts. (790 nets) en concepte de drets d’autor futurs. Es lliuren un cop ha estat escrit el llibre.
• Les liquidacions pels llibres es fan UN COP a l’any. Representen entre el 10% i el 5% del preu del llibre sense IVA (aprox. 50 cèntims per llibre).
• A la liquidació anual bruta s’ha de descomptar el 21% d’IRPF i s’ha de dividir en 14 parts (per poder disposar de pagues per Nadal i vacances).
• Durant l’any l’autor ha d’autofinançar l’escriptura dels seus llibres amb les liquidacions de les vendes dels llibres anteriors. (autocrèdit)
• Els premis literaris són un “avançament” en concepte de drets d’autor futurs.
• Les agències literàries (en el cas de tenir-ne) cobren un percentatge del 15% brut de les vendes dels autors i autores.

Els autors som treballadors amb pocs drets sindicals (gairebé cap) que arrisquem el nostre temps i la nostra creativitat i que aspirem a viure sòbriament de la nostra feina.

ES DIFÍCIL SOBREVIURE AMB L’ESCRIPTURA, PERÒ CAL QUE SIGUI POSSIBLE.

I malgrat tot, durant tots aquests anys no hem perdut la il·lusió i hem buscat la manera de continuar escrivint per a nens, nenes i joves fent altres feines complementàries que ens permetessin viure i ens deixessin el temps necessari per dedicar a l’escriptura (col·laboracions periodístiques, traduccions, guions, xerrades, conferències, classes, seminaris...). Hem arriscat la seguretat de la nòmina per la contribució a un imaginari col·lectiu que no existia en els anys 70. Ara, gràcies a nosaltres, els escriptors i escriptores, els joves catalans tenen referents de ficció que abans només trobaven en els autors anglesos, escandinaus o francesos. Pensem el món des d’aquí, des de casa nostra, ben a prop seu. Estimem la llengua, estimem la cultura, promovem la imaginació i la creativitat dels nostres infants i creiem fermament que un país s’aixeca gràcies als seus futurs ciutadans i als valors que hagin adquirit al llarg dels seus anys d’educació.

Per això escrivim per als nostres petits i joves i els parlem d’aquelles coses que ens preocupen i els fem pensar, somniar i desitjar un món millor.

MANIFEST

SALVEM LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL CATALANA.

La situació actual del sector del llibre juvenil i infantil català -provocada per la socialització massiva de llibres literaris- ens aboca a una perillosa catàstrofe que si no corregim ràpidament pot acabar essent irreversible.

ELS AUTORS I AUTORES DE LIJ EN PERILL D’EXTINCIÓ APE, demanem a l’Escola Catalana, a les AMPES, al Professorat i a les Institucions Educatives i Culturals de Catalunya que reflexionin seriosament sobre les conseqüències pedagògiques, culturals, econòmiques, creatives i identitàries que comporta el “reciclatge” de llibres literaris a les aules i que col·laborin a evitar aquest drama.

DEMANEM:

La supressió de la política de “socialització” de llibres literaris a l’Escola i la recerca de solucions per tal de proporcionar aquests llibres als nens que no s’ho poden permetre (donacions editorials, beques nacionals o estatals, préstec bibliotecari, fons d’autors, creació de fundacions).

El foment del valor social del llibre com a objecte, com a regal, com a tresor.

La inculcació del valor sentimental del llibre i de la relació íntima que s’estableix amb el seu lector/a. (biografia personal, memòria infantesa, símbol, record).

La inversió anual en la biblioteca escolar amb compres de llibres actualitzats i proporcionals al nombre d’alumnes que la utilitzen. Nous programes de revitalització de les biblioteques.

L’educació de pares i mares perquè fomentin la visita a llibreries, la compra periòdica de llibres, la creació de biblioteques familiars a les llars i la lectura compartida.

El reconeixement de la importància de la feina de les persones que fan possible que existeixin els llibres ( autors, il·lustradors, editors, llibreters etc.).

La valoració de les trobades d’autors i lectors a les Escoles i Instituts com una oportunitat privilegiada d’estímul a la lectura.

La recomanació a les aules, la presència a les biblioteques i la visibilitat a les llibreries de llibres d’autors catalans, en equitat amb els autors estrangers.

APE ( AUTORS I AUTORES EN PERILL D’EXTINCIÓ)

En aquests moments formem part de l'APE:

Pasqual Alapont, Josep Albanell, Núria Albertí, Ricardo Alcántara, Mercè Anguera, Mercè Arànega, Cinta Arasa, David Arumí, Jesús Ballaz, Santi Baró, Ignasi Blanch, Victòria Bermejo, Àngel Burgas, Marta Cabrol, Sergi Càmara, Eulàlia Canal, Mercè Canals, Carles Cano, Anna Canyelles, Maite Carranza, Jaume Cela, Jordi Cervera, David Cirici, Salvador Comelles, Agustí Comotto, Jaume Copons, Carles Cortès, Jordi Cortès, Toni Cotet, Toni Cucarella, Antoni Dalmases, Marta Dansa, Jordi de Manuel, Rodolfo Del Hoyo. Miquel Desclot, Lluïsot Domènech, Montse Español, Begoña Esteban, Núria Feijoó, Txus Fernàndez, Lluís Farré, Jordi Fenosa, Anna Fité, Jordi Folck, Mercè Galí, Montserrat Galícia, Dolors Garcia i Cornellà, Antoni Garcia Llorca, Albert Garcia Pascual, Pilar Garriga, Paco Giménez, Sandra Gómez, Josep Gòrriz, Maria Grau, Xavier Gual, Lluís Hernàndez Sonali, Pau Joan Hernàndez, Xavier Hernpandez, Ramon Homs, Eduard José, Maria Angels Juanmiquel, Alegria Julià, Òscar Julve, Gemma Lienas, Josefina Llauradó, Lluís Llort, Enric Lluch, Cristina Losantos, Salvador Macip, Anna Manso, Xavier Margenat, Glòria Marin, Eduard Márquez, Shaudin Melgar-Forester, Meritxell Martí, Pere Martí Bertran, Andreu Martín, Joan Antoni Martín Piñol, Frederic Mayol, Francesc Miralles, Pep Molist, David Nel·lo, Elena O'Callaghan, Miquel Obiols, Mertxe París, Pol Pascual, Lena Paüls, Mabel Piérola, Joan Pla, Nathalie Pons, Joan Portell, Gisela Pou, Núria Pradas, Joan de Déu Prats, Gemma Puig, Elisenda Queralt, Maria Carme Roca, Elisenda Roca, Sebastià Roig, Teresa Roig, Pere Rosselló, Carles Sala, Gemma Sales Amill, Xavier Salomó, Gabriel Salvadó, Eva Sans, Care Santos, Eulàlia Sariola, Jordi Sierra i Fabra, Isabel Clara Simó, Andreu Sotorra, Maria Tarragó, Anna Tortajada, Mercè Ubach, Clara V. Fleck, Rafael Vallbona, Jordi Vila, Toni Villalobos