Voteu, si us plau, voteu!

Avui fa 40 anys, Xosé Humberto Baena, Ramón Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Jon Paredes -Txiki- i Ángel Otaegui van ser afusellats pel règim franquista. Dos mesos més tard moria Franco i si el seu judici s'hagués aplaçat, ara serien vius. Els advocats que elss van defensar, com la Magda Oranich, encara mantenen viu el record d'aquelles morts violentes. Jo, en canvi, no recordo com aquell dia vaig bufar les espelmes dels meus 6 anys, però ho vaig fer. I avui que tornaré a bufar espelmes, i que és jornada electoral, no vull oblidar que fa 40 anys la dictadura matava. Que la pena de mort era vigent. Que votar era una quimera. Que tot el que hem aconseguit (sí, aquesta democràcia imperfecta i merdosa, però democràcia) no era més que un somni. No he entès mai la gent que no vota. Jo que defenso la frivolitat, en aquest tema no ho sóc gens. No entenc com algú pot llençar a les escombraries el que va costar vides. El que cal que defensem amb un gest tan senzill com introduir una papereta dins una urna... com a mínim. A la papereta que hi hagi el que cadascú vulgui. Un tros de xoriço, si un es vol posar àcrata. Però mai, mai, mai, ningú ens comptarà entre els indiferents, entre els que no opinen, els que no saben no contesten. Entre els mandrosos glamurosos. I els no glamurosos també.

Avui fa 40 anys que el que viurem durant les pròximes hores era una utopia, i de la mateixa forma que no comprenc com algú tria la ignorància tenint el coneixement a l’abast, seguiré sense entendre perquè algú que es considera ciutadà, no se sent concernit per unes eleccions... com a mínim. I repeteixo, ni que sigui per votar nul, que mai serà un vot inexistent.

Voteu, si us plau. Voteu. Hi teniu dret i fa 40 anys no.

Irlanda, el país que estima els llibres... i els escriptors

Aquest estiu he visitat Irlanda i per una vegada a la vida he sentit que no calia amagar el meu ofici. És més, que en podia presumir!

El primer xoc el vaig tenir a Dublin, al Trinity College. A la large room, no només hi vaig trobar els típics busts d’escriptors, també vaig descobrir aquest cartell misteriós i impactant que podeu veure a la foto.

Coi, em vaig dir, tres escriptors de literatura infantil... i amb foto! I premiats! I a sobre ho publiciten a la sala més visitada pels turistes! Cooooi. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig investigar sobre el contingut del cartell gairebé caic morta de l’ensurt. I de l’enveja.  A Irlanda donen tanta importància a la literatura infantil que han creat el Laureate na nÓg , un premi bianual que es concedeix a un escriptor o il·lustrador de literatura infantil. La iniciativa, de l’Arts Council, amb el suport del Minister for Children and Youth Affairs, Children’s Books Ireland, Poetry Ireland i The Arts Council of Northern Ireland, fa possible el contacte de l’autor premiat amb els lectors de tota Irlanda, durant els dos anys que dura el seu “regnat”. I tot per posar en relleu la importància de la literatura infantil. Ells ho tenen clar.

A la botiga del Trinity College vaig comprar-me, emocionada, un pack amb postals dels autors de literatura irlandesa més coneguts. Perquè, oh, mare meva, n’estan orgullosos dels seus escriptors! Un orgull que es traspua per tot el país. A tot arreu pots veure plaques que et recorden que aquí va viure tal o qual eminència de la literatura. I els han convertit en icones de la seva identitat. Són els “seus” clàssics i els llueixen. I els encontorns de Sligo són The Yeats County i pots visitar la seva tomba, i la casa on va viure, el bosc on es va inspirar el poeta, i vénen postals amb les seves poesies... postals que la gent compra! I a Dublin s’han inventat el BloomsDay, per rememorar l’acció del protagonista d’Ulisses, de James Joyce, i fins i tot pinten murals dedicats a escriptors o guarneixen una pastisseria amb llibres. 

 

Però això no és tot. L’impacte final el vaig tenir a Galway. La cadena de llibreries Eason organitza un club de lectura de la mà d’un programa de ràdio i els llibres triats són exposats en un lloc preferent dels seus aparadors. I per acabar-ho de rematar, també tenen un club de lectura infantil, tot i que aquest no està inclòs al programa de ràdio. Però la llibreria es pren la molèstia de triar cada més 4 llibres de literatura infantil i juvenil, perquè la gent els compri, en parli i opini. Cada mes. De literatura infantil i juvenil. 

 

A Irlanda ho tenen clar. I aquí? Ai, aquí potser que espavilem. I que tal i com deia Un chat botté, a l’interessant article sobre la jornada Biblioteca’m, centrada en iniciatives dedicades a joves usuaris de biblioteca, aquí potser que ens decidim a fer grans aquelles iniciatives que ja funcionen. A creure’ns el valor del que ja tenim. I, afegeixo jo, a ser coherents. Si volem un país amb joves lectors cal que la literatura infantil i juvenil se situí al centre de l’acció. Exactament allò que fan a Irlanda.