Monòlegs, feminisme i narcicisme

L'any 2003 vaig treballar en un programa per BTV protagonitzat per la Lloll. Tenia un nom original "La Lloll a BTV". El coordinador i editor de guió era el David Castillo i el realitzador i coguionista era el Xavi Berraondo. Ara tornem a treballar junts. De fet ja hem coincidit un munt de vegades més. Però l'altra dia vam recordar el programa. Vam fer dira la Lloll monòlegs d'un to diferent dels que havia fet fins ara. Una mica més bèsties. Jo en vaig escriure un munt del personatge de la nena i m'ho vaig passar de conya. Em vaig inventar un terme "rulero" per tots els nens de divorciats. Ruleros perquè rulen de casa en casa. El David no es recordava de la paraula i l'he buscat entre els guions. I mira, m'ha agafat un atac de narcicisme i us en penjo un. Va de feminisme. I ara que ha sortit el llibre de "El cerebro femenino" de la Louann Brizendine, llibre que us recomano a TOTS i TOTESi que hauria de ser de lectura obligatoria, doncs mira, m'ha fet gràcia penjar-lo perquè faig que la nena conclogui el mateix que la neuropsiquiatra, que els homes i les dones som diferents. I que duri molts anys.

NENA

Avui ha vingut una feminista a donar-nos una conferència sobre la igualtat dels sexes. M’ha posat dels nervis! Vinga a insistir que els nens i les nenes som iguals. Tota la tarda amb la parauleta a la boca: iguals, iguals, iguals. Semblava que parlés de “los niños del Brasil”. Aquesta tia deu viure en un convent de monges de clausura, un rotllo gran hermano però amb monges i sense tele, i no sap de què va el món... Sinó, no m’ho explico.

I no parlo de les característiques físiques. Que tampoc cal tenir un escàner als ulls per descobrir que sota els pantalons a alguns els hi creixen certes diferències. Parlo de tota la resta.

Per començar els nens tenen un desenvolupament verbal més lent. Per això quan els dius que et passin la resposta de la pregunta 4 de l’examen... ells et responen? Eing? Com a mínim, si li preguntes a una nena, et dirà què és l`àcid oxiribonucleic! Encara que l’examen sigui de matemàtiques. O que no en té ni punyetera idea. O que no et deixa copiar perquè no la vas convidar a la teva festa d’aniversari a l’Up and Down... No ho sé, articulem paraules, construïm frases, ens comuniquen de forma intel·ligent...

O si els preguntes que volen ser de grans... tots, absolutament tots els nens, volen ser Pau Gasol. Nosaltres tenim més varietat: volem ser Shackira, Madonna, Britney Spears, Hillary Clinton, Sharon Stone...

Amb el tema del vestir passa exactament el mateix. Els nens opten per una moda king size: pantalons d’skater tres talles més grans, que se’ls vegin els calçotets i samarretes taronja fosforito de talla XXXXL. Les nenes en canvi ens agrada més la moda minimalista: duem minishorts, o minifaldilles, o minivestits o minitops verd fosforito, o minipirates platejats... Tot el que sigui mini!

Amb el cinema també tenim problemes de coïncidència. Als nens no els treus de les pel·lícules d’acció. Es tornen bojos per veure als seus herois patint problemes sobrehumans. A les nenes ens molen més els conflictes entre persones, els drames humans, l’essència de la vida. Per això omplim les sales de cinema per veure com la Sandra Bullock perd el nòvio. O com la Júlia Roberts s’escantella la dentadura...

Li hem intentat explicar a la paia aquesta però no hi ha hagut manera. S’ha esverat i tot. Ha preguntat a la mestra si l’escola tenia un currículum transversal de co-educació. I la mestra li ha dit que sí però que ja veus, tu... amb el personal que li ha tocat.

La noia es pensa que les nenes som futures dones sotmeses a la dictadura masclista. El que us deia. No té ulls a la cara. I les orelles les té taponades de porqueria.

Aquesta encara no s’ha adonat que tenim dominats als pobres nois. Les nenes estem posant en pràctica la revenja de la història. La llei del pèndol ens va entussiasmar i ara el pèndol l’empenyem nosaltres i els nens millor que s’apartin si no volen rebre.

Ara som nosaltres les que movem el cotarro. Les que sortim escollides delegades de classe, les que triem els temes que treballarem a socials, les que ens posem indefectiblement les primeres de la cua al menjador, les que ens repartim els nòvios... o les nòvies! Les que guanyem els jocs florals, les que muntem fumades de porros al lavabo, les que ens envien d’intercanvi a Irlanda, les que robem els exàmens, les que sabem entrar als xats i fer-nos passar per nois, les que sortirem al domical del país com a succesores d’Aznar...

És clar, als pobres nois els matxaquen amb tot el que han d’aprendre per quan siguin grans: cuinar, planxar, fregar plats, treure la pols, cosir, anar a plaça, canviar bolquers, passejar nens... i a nosaltres res. S’obliden de nosaltres i, és clar, no serem tan gilipolles com per avisar-los que no tenim ni idea de com s’agafa una escombra.

Les feministes no tenen res a fer. Nosaltres no volem la igualtat. Això ja ho demanaran ells quan espabilin!