El dia que vaig
colar-me al despatx del Joaquim Carbó no podia deixar de somriure. Tants anys
després de llegir La casa
sota la sorra, la feina de guionista del programa Una mà de contes em va
donar l’oportunitat de conèixer el mestre d’escriptors de literatura infantil i
juvenil catalans, i de tafanejar en el seu obrador. El despatx era ple de
diaris i revistes endreçats en un caos perfecte. El Joaquim Carbó ens va
explicar que la realitat era la seva font inesgotable d’idees i que d’aquella
pila enorme de paper n’acabarien sortint noves novel·les, contes i narracions.
Era la primavera de l’any 2013, el Joaquim Carbó tenia ja vuitanta-un anys i,
efectivament, des de llavors ha seguit imaginant, escrivint i publicant.
Mentre era allà,
gaudint de la seva bonhomia i senzillesa, pensava que Carbó s’assemblava al
Henry Balua, el coprotagonista de La
casa sota la sorra. D’acord, té la pell blanca com un glop de llet
i ha portat la vida gens aventurera de treballador de banca i escriptor de literatura
infantil i juvenil. Tant se val. Hi ha molt de Carbó en el personatge. De la
seva idea de la justícia i les ganes de canviar el món, de la seva energia
inesgotable. I alhora, segurament (Joaquim, disculpa’m si l’espifio),
entreveient l’ordre desordenat del seu despatx, vaig imaginar-me que també hi
havia quelcom de l’autor en la manera de fer del Pere Vidal, l’altre
protagonista del llibre, i bastant més desastre que el Henry Balua.
A les pàgines del
llibre la parella s’enfronten al malvat senyor Ti i la seva organització,
dedicada als negocis bruts a l’Àfrica, en una aventura trepidant escrita molts
anys abans que Spielberg estrenés la saga de pel·lícules d’Indiana Jones. De
fet, l’any passat es van celebrar els 50 anys de la publicació d’aquest clàssic
escrit per un amant del cinema. No és per casualitat que a les primeres pàgines
hi llegim “Tot havia començat una tarda, a Barcelona, en sortir del cinema”.
Doncs llegiu-lo i que segueixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada