He tornat a
llegir Mecanoscrit del segon origen. Ho he fet ara, trenta-quatre anys
més tard de la primera lectura, i he tornat a caure a les xarxes que estén de
manera magistral Manuel de Pedrolo.
Me l’he llegit,
empassat, devorat, tot i saber quin era el final. O potser precisament per
això. Per aquella absurditat de pensament que generem alguns lectors quan
rellegim: el desig que en arribar a les darreres pàgines ens sorprenguin amb un
nou final, tot i que llegint-les constatem que no és així.
L’Alba, una noia
de catorze anys, verge i bruna, i el Dídac, un nen de nou anys, se salven de
manera fortuïta d’un atac alienígena que deixa el nostre planeta gairebé desert
de vida animal. Els mamífers, humans i animals, han estat anorreats i el
paisatge que han d’afrontar l’adolescent i el nen és de destrucció total. Un
paisatge descrit de manera realista que ens transmet el silenci abrusador en
què ha quedat la Terra. Però també la força i l’alegria de la parella que
afronta el repte de sobreviure en soledat amb una felicitat que els neix de
dins sense que ho puguin i vulguin evitar.
M’han tornat a
sorprendre la joventut dels protagonistes (quan acaba el llibre l’Alba només té
disset anys i el Dídac dotze); l’estil de Pedrolo, clar, directe, amb un punt
elegíac, construït a base de petits paràgrafs numerats que m’han remès
directament als Evangelis i que augmenta la sensació de trobar-se amb un text
únic i fundacional; el lirisme quan narra l’alegria de l’Alba i el Dídac per
estar junts, per estimar-se, fins i tot per viure el que els ha tocat viure, no
sense una punta de remordiment; els diàlegs, breus i carregats de pensaments; i
la descripció acurada d’aquest món de mort i desolació, on l’Alba i el Dídac
acaben transitant amb naturalitat.
L’única cosa que
no m’ha sorprès és tornar a constatar que Mecanoscrit del segon origen
és un dels nostres millors clàssics de literatura infantil i juvenil.
Rellegiu-lo, sisplau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada