Vaig llegir Tic-Tac de Mercè Llimona quan tocava.
Devia tenir set anys. El vaig llegir i això vol dir que em vaig empassar les
paraules, les rimes senzilles i juganeres que expliquen tot el que fa la petita
Bibí al llarg d’un dia. Però també significa que em vaig aprendre de memòria
els dibuixos, tendres i acurats, de Mercè Llimona. Com aquell sol que la
desvetlla picant a la finestra de la seva habitació. És un sol rialler i simpàtic
i la Bibí obre els ulls ensonyada per rebre’l. I després hi ha el rellotge, que
pàgina a pàgina marca una hora que avança segons ho fa la narració.
Ara mateix remeno el meu exemplar per escriure aquest
article i me’l trobo tacat, remenat, masegat. És un bon senyal. Hi he tornat
tantes vegades... I l’encant de la narració: el conjunt de la música de les
paraules, de l’anar i venir de la petita protagonista, feinera i espavilada, i
d’unes il·lustracions magistrals encara em fascinen. Tic-Tac ens parla
d’una nena que es vesteix sola, que esmorza en companyia dels seus ninos, que
va a l’escola i que quan torna a casa fa deures i col·labora fent tasques
domèstiques, que juga i menja llaminadures, que es banya i s’adorm mentre sopa,
de cansada que està. És una nena dels anys quaranta però els nostres nens i
nenes tampoc fan res gaire diferent. Per això és un clàssic.
Evidentment que hi ha detalls que revelen que el llibre
va ser publicat l’any 1942. Però i què. Quan parlo sobre la vigència dels
clàssics catalans de literatura infantil i juvenil hi ha qui els desqualifica
per passats de moda. Per antiquats. Wendy, l’amiga de Peter Pan, tampoc seria
un exemple de nena moderna. I torno a repetir: i què. Els clàssics ho són per
la força de la història que ens proposen, per la potència del que narren més
enllà dels detalls que són inherents a l’època en què han estat escrits. Tic-Tac
és un clàssic i una porta fantàstica al món de la literatura. I si sou adults i
us atreviu a gaudir-ne no caureu fulminats per cap llampec. Endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada