Com he arribat fins aquí: culpables de ficció

Els Barrufets, la Margarida, el Narcís, el Peret, monsenyor Llangardaix, en Massagran, el Pere Fi, en Bolavà, l’Astèrix i l’Obèlix, en Mortadolo, en Filemón, la TIA, el profesor Bacterio, en Tintín, en Tornasol, en Milú, el capità Haddock, en Dupont i en Dupont, la Castafiore, les nenes de Torres de Malory i de Santa Clara, les Mujercitas, la família Durrell, Anacleto Agente Secreto, Benito Boniato estudia bachillerato, el difunto de su agüelico, Trece Rue del Percebe, la Hansel, en Gretel, la bruixa i les seves col·legues italiana, francesa i anglesa, la Ventafocs, en Jan i en Trencapins, els fills del tintorer, el tren que va perdre la roda, el país de les cent paraules, l’Avi Yoyo, el Pitus i els seus amics, Jim Botón y Lucas el maquinista, La Pippi, en Tommy i l’Anika, la cola Konrat, l’Ajoarriérez y Torrezno, la Reina de la Neu, els protagonistes dels “Cuentos del Norte”, la Mary Poppins, en Han Solo, en Darth Vader, els astronautes d’el Mussol, en Josfe, l’atmetller florit, la ginesta, en Dersu Uzala, la Terra d’Escudella, la Palmira Rock, l’Odissea dels Comediants, en Tirant lo Blanc dels Comediants, el senyor Talp, el ratolí d’aigua i el senyor Gripau, en Gelsomino, en Gip, els protagonistes dels “Contes per telèfon”, en Charlie, el senyor Wonka, la Gran Bruixa, l’àvia i el seu nét-ratolí, la Sireneta, l’Ole Luköje, la Muntanyola dels Elfs, el Hobbit, el Senyor dels Anells, el vestit nou de l’emperador, les Bruixes, Tom Sawyer, en Huckleberry Finn, en Jim Hawkins, en John Silver, la Mafalda, en Felipe, en Manolito, en Miguelito, en Guille, els pares de la Mafalda, la Libertad, la Susanita, en Garfield, l’òs Iogui, en Bubu, el goril·la Maguila, l’ànec Lucas, en Bugs Bonny, en Silvestre, en Piolín, els Apandadores, els gats de Don Gato, l’Afrodita Pechos Fuera, l’emperador Claudi, Charles Ryder, el Coco, l'Epi, el Blas, el Monstre de les galetes, els Teleñecos, Lord Sebastian Flyte, l’Ot, l’Alícia, en Peter Pan, la Wendy, el capità Garfi, la Guia Fantàstica, la Manzanita, la Dorothy, el gos Totó, la Paulina, en Daniel el Mochuelo, la Sadako, la Coppelia, la Polly, el Colegio de Muñecas, la Bibí del conte Tic-Tac, Quaranta i Quaranta, en Momo, la Bibi viatgera, el petit Nicolàs, en Superman, les fades d’Arthur Rackham... Me'n deixo. Continuaré.

I els vostres?

Perdem el temps

Ahir vaig anar a veure "Gomorra" la pel·lícula basada en la novel·la de Roberto Saviano, que retrata el funcionament de la Camorra italiana. La pel·lícula és crua, bèstia i no per les imatges, tractades com si fos un documental, amb una profunditat de camp molt curta, amb ganes de no fer espectacle, sinò pel que t'explica, i perquè el que explica és veritat. Està passant ara mateix, a l'estómac de l'Europa comunitària.

En sortir del cinema vaig pensar que perdem el temps. Hores i hores davant l'ordinador, connectant-nos amb qui ja estem connectats, coneixent el que fa la gent que ja coneixem, movent-nos dins d'un mateix cercle... Facebook, messenger, firefox, netlog, metroblog... No. L'autèntica xarxa està fora de l'ordinador i mentre ens mirem el melic la realitat existeix a les nostres esquenes.

D'on surten les històries: El Fittipaldi

El Fittipaldi és el primer llibre que vaig publicar. És, però, el segon que vaig escriure. El primer llibre em va costar, com és natural. Em va costar tant que el vaig haver de deixar en repòs una temporada. N'estava saturada i havia perdut la perspectiva. Va ser durant aquest període que vaig reveure un amic, en Carlos, que em va explicar que s'havia comprat un cotxe de segona mà. Havia acabat de néixer el Pablo, el seu fill, i havien anat a la botiga amb la intenció de comprar un cotxe familiar. Però un cop allà, van veure un cotxe esportiu, un Toyota Celica, que els va resultar irresistible. El seient del darrera era petit. El cotxet costava d'entrar al maleter, però els va agradar tant que se'l van endur posat. La història em va divertir i vaig pensar que també funcionava si la giraves del revés, com un mitjó. Aquí va néixer El Fittipaldi. Què passaria si uns pares compressin un cotxe familiar, vell i tronat, però li expliquessin a la seva filla que en realitat era cotxe esportiu? I què passaria si aquest cotxe s'espatllés definitivament? Què faria la nena, convençuda que el seu cotxe era el millor? Com veia el món aquesta nena? Com s'expresava? Els nens veuen la realitat d'una forma molt diferent que els adults i a El Fittipaldi vaig intentar apropar-m'hi amb un llenguatge que expresés aquesta diferència. El cotxe no s'espatlla, agafa un constipat de mort, per exemple. I la nena explica amb tota normalitat que els seus pares es tanquen al lavabo per parlar a soles, perquè és la única habitació de la casa que té porta.

El Fittipaldi està publicat a la sèrie blava de la col·lecció El vaixell de vapor. Editorial Cruïlla.

Està il·lustrat pel Juanjo Sáez

Intervencions al programa "De vacances-2006"

L'estiu de l'any 2006 vaig gravar tres intervencions pel programa "De Vacances" en les que recomanava tres llibres. Des del dia 2 de novembre TVC ha obert la seva secció "A la carta" a tothom i ja no cal pagar per veure cap vídeo. Ho aprofito per enllaçar amb els tres vídeos de recomanacions.

Anna Manso recomana “Un matrimoni amateur”, d’Anne Tyler.
De vacances – 11/07/2006
http://www.tv3.cat/videos/207780881


Anna Manso recomana “Tots els contes”, de Mercè Rodoreda
De vacances – 29/08/2006
http://www.tv3.cat/videos/210008339


Anna Manso recomana “Les bruixes”, de Roald Dahl
De Vacances - 28/07/2006
http://www.tv3.cat/videos/208528306

Què ens està passant?

Estic deprimida. En pocs dies he vist tres pel·lícules i cap d’elles m’ha convençut. La primera “Retorn a Brideshead”. No calia. No calia fer-la. Si, és bonica. Sí, l’actor que fa de Sebastian ho fa bé. Però no calia perquè l’ombra de Jeremy Irons és allargada i omnipresent i l’actor que fa de Charles t’hi fa pensar a cada fotograma. T’hi fa pensar a crits “Jeremy, socors! Vineeee!" A més, per què fer una pel·lícula massa llarga si ja existeix una bona sèrie? Insisteixo. No calia. La segona “Sólo quiero caminar” de l’Agustín Díaz Yanes. Encara estic impactada d’aquest guió tan maldestre. Tampoc calia gastar-se els quartos en una capsa feta amb professionalitat i eficàcia, una capsa que cola, per un regal tan llufa. Vaig recordar les reunions de guionistes d’un serial tan modest econòmicament com “El cor de la ciutat” i en com intentem que tot encaixi, fins els detalls més estúpids: si un personatge diu que odia els xampinyons, mai el veuràs fotent-se un plat de crema de xampinyons. Segur que se’ns passen coses. Segur que hi ha situacions que són patilleres. Però no tantes. O no tantes en 130 minuts. A la pel·lícula hi ha un munt d’accions que no s’entenen, de personatges que no expliquen perquè fan el que fan, de situacions que no te les creus... En fi, només dir que la gent al cinema reia i la peli no és d'humor. I per intentar desclavar-me l’espina ahir vaig anar a veure “Happy” del Mike Leigh. I tampoc. Millor que les altres. Però no. El personatge se’m va acabar fent pesat. I de tanta positivitat la lligaries a una cadira perquè s’estigués quieta i li faries veure “Sólo quiero caminar” perquè estronqués el somriure. Però de totes tres és la millor. No és rodona, no és la pel·lícula que m’havia de reconciliar amb el cinema, però vaja, dolenta, dolenta, no és. Per favor, què vaig a veure ara?