Vella Nova York

Llegeixo “Vida i Destí” de Vassili Grossman, però pesa massa per carregar-lo al metro i l’autobús així que agafo “Vella Nova York” d’Edith Wharton. El vaig llegir fa temps, quan arrel de la pel·lícula “L’edat de la innocència” van començar a editar l’obra en català. Constato que tinc les neurones desgastades perquè llegeixo les primeres pàgines com si fos de bell nou i interiorment me n’alegro perquè sé que em va agradar i tornar a tenir la sensació de descobriment d’imatges, de móns i de paraules és addictiu i euforitzant. No l’he pogut deixar i he arrossegat el llibre pel metro, autobús i tots els racons de casa fins que he acabat el primer conte. Que bo! No en recordava la ironia, ni la quantitat de detalls que poden semblar preciosistes i que, ans el contrari, són totalment precisos per dibuixar estats d’ànims i formes de vida. Estic perduda, torno a llegir dos llibres alhora.

mantequilla

Encara recordo la cara que vam posar quan el meu germà Alfred ens va corregir:

-Mantega. Es diu mantega, no “mantequilla”.

Vam pensar que havia tornat a passar-se la nit llegint i que tenia un problema de rec sanguini.

-Ampolla. Es diu ampolla, no “butella”.

Ja no vam pensar que tenia un problema de rec sanguini. El problema el teníem nosaltres que l’havíem d’aguantar. Tenir un germà gran com l’Àlfred era un càstig.

Han passat uns quants anys. Molts, i cada vegada que corregeixo els meus fills que són bilingües i ho barregen tot recordo aquell estiu que l’Àlfred va iniciar la croada normalitzadora que va treure a la meva extensa família de l’univers de barbarismes lingüístics on vivíem completament submergits. El meu germà va aguantar estoicament les nostres burles, constants i cruels i ja és hora que li doni les gràcies per la seva paciència i la seva constància. Quan nosaltres mateixos pensàvem que érem una colla de bèsties salvatges ell va insistir en culturitzar-nos.

Tenir un germà gran com l’Àlfred és tota una fortuna.

El Pepitu, un llibreter de debò

Al número 99 del carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia, a Barcelona, hi ha la llibreria Capicua i a dins, assegut al seu tamboret, llegint, o rere el taulell, hi ha el Pepitu. Un senyor llibreter. Un llibreter com els que tots els bons lectors somiem tenir a la vora de casa. Sí. Tinc molta sort. La llibreria és un cop de puny per petita però també és infinita. Perquè si tu vols un llibre i el Pepitu no el té, en pocs dies ja te l’ha aconseguit. Però el millor de la llibreria és el seu bon ofici de lector i el seu tracte. En Pepitu s’ho ha llegit gairebé tot i parla amb coneixement de causa. I et sap els gustos i et pots refiar d’ell a ulls clucs. La Roser, la seva dona, és qui porta la secció de llibres infantils, amb la mateixa passió de militant de les lletres.

Pel meu sant, aquest juliol, vaig entrar amb el petardo al cul: -Pepitu! Dóna’m el millor llibre que tinguis! És per a mi. Enlloc d’una visita semblava un atracament. En Pepitu em va ensenyar “El lado oscuro del amor” de l’escriptor sirià establert a Alemanya Rafik Shami. Sabia pel meu germà que jo m’havia llegit un altre llibre seu, i també recordava que l’estiu anterior li havia explicat que m’havien regalat “L’edifici Yacobián” de l’autor egipci Alaa Al Aswany i que m’havia agradat. “El lado oscuro del amor” té 827 pàgines, vull dir, que no era un suggeriment lleuger. Però me’l vaig comprar ben convençuda i no m’ha decebut gens ni mica. Un altre dia ho explico. Mentrestant no deixeu de passar per la Capicua.

En capella

Ja han passat festes. Ens ho hem passat bé. O no. Em menjat massa. O no. Hem gastat massa. O no. Ara rebaixes. Bla, bla, bla. Anem a temes interessants. DIMECRES 21 s'estrena als Estats Units el primer episodi de la cinquena temporada de LOST. Estem en capella. Queden dos setmanes.