Llegir perjudica greument la salut

Dies de xerrades, de trobades amb lectors a les escoles i instituts, d’anar i venir, de voltar, de mirar als ulls a les persones que han dedicat temps a llegir els meus llibres o que han aconseguit que els lectors se’ls llegeixin amb interès i curiositat. Quan surto d’una aula em noto cansada. He estat només una hora però he procurat que fossin uns minuts entretinguts, interessants, fins i tot divertits i intensos. No sé com s’ho fan els mestres per conservar l’energia al llarg del dia.

Algunes de les preguntes es repeteixen, són petits clàssics (“Quant trigues a escriure un llibre? En qui t’has inspirat?...) però qui fa la pregunta sempre és diferent i, per tant, la resposta té matisos també diferents. En alguns llocs la pregunta és al principi i em serveix per fer una broma que trenqui el gel, en d’altres cap al final i ho aprofito per explicar algun concepte del que no s’ha parlat... O potser alguna pregunta original  que m’han fet abans em serveix per enriquir la resposta de sempre.

Normalment els lectors s’han preparat preguntes per fer-me. Llavors els faig una petita introducció i tot seguit passo al torn de preguntes. L’altra dia me’n van arribar a fer 50! No vull que una llarga explicació inicial aixafi la guitarra dels que s’han preparat la pregunta i esperen el moment per plantejar-la en veu alta, i escolten com l’autora se la contesta ella sola. Però si hi ha poques preguntes o cap, llavors explico el meu ofici i parlo sobre la  imaginació. No deixo anar un rotllo i prou. Duc aquesta petita caixa d'eines de debò amb les eines d’una escriptora. 

És plena de petits objectes que em serveixen per fer més comprensible el meu ofici a totes les edats. Però, insisteixo, no sempre apareix perquè senzillament no cal. Un altre recurs és un Power Point sobre la imaginació. El faig servir de vegades com  una manera d’iniciar el tema sense parlar directament del llibre que han llegit.

Ahir per la tarda em vaig estrenar fent una xerrada diferent. No es tractava de parlar de cap dels meus llibres sinó d’animar a la lectura a alumnes de primer i segon d’ESO de l’Institut de Viladecavalls. Hi vaig anar convidada per la Georgina Peroy, la mestra que dirigeix el club de lectura de forma magistral. La trobada va anar molt bé. Eren vora uns 60 alumnes que van seguir les meves explicacions i el Power Point que les acompanyava amb atenció, rient amb els acudits del Calvin, la Mafalda i d’altres que vaig incloure. Que van ser tant respectuosos que no van gosar riure amb una foto meva de petita que vaig incloure perquè riguessin de gust. I als que, em sembla, vaig fer pensar i reflexionar una miqueta sobre l’impacte que pot tenir la lectura a la seva vida.

Vaig titular la conferència amb un nom potent i que els deixés descol·locats: LLEGIR PERJUDICA GREUMENT LA SALUT. I va funcionar. Al llarg d’aquella estona vaig procurar ser el màxim de sincera (amb ironia i sense) per dir-los que la lectura provoca insomni, mal de canell i cervicals, marcianisme,... i també et converteix en algú perillós per a segons qui perquè penses, et coneixes més a tu mateix, adquireixes coneixements d’una forma més profunda i d’altres nefastes conseqüències que la gent que ens vol ignorant i adotzenats no desitja pas que visquem. I que si vivim en  una civilització basada en la transmissió de la informació de forma escrita, la lectura té una importància cabdal a l’hora d’ajudar-nos a dominar el llenguatge. Tot fent servir com a base la meva experiència personal, fotos d’autors, polítics, científics, cuiners, acudits gràfics, textos breus i fotos diverses. Va ser una molt bona experiència i gairebé no em va caldre consultar les targetes que tenia a la mà per si em perdia o m’oblidava d’alguna dada important. I espero poder-la repetir en algun altre institut.

Vaig demanar als alumnes que si volien que em deixessin comentaris sobre què els havia semblat. Espero que s’animin i tots puguem llegir les seves opinions.

Nota: gràcies a tots els que aquesta setmana m’heu ajudat a través del Facebook i del Twitter aconsellant-me i animant-me per la xerrada de Viladecavalls. Visca la generositat.

Una solució clàssica

Tinc un telèfon mòbil nou. No ho explicaria si no fos que és un mòbil d'aquells que gairebé cusen, planxen i t'escriuen discursos d'alta oratòria. No vull fatxendejar, tan sols compartir l'alegria que sento en comprovar que un giny d'alta tecnologia continua basant-se en la llengua escrita. Un mòbil seria inútil sense un teclat amb el que puc escriure missatges a través dels sms, de l'aplicació de missatgeria instantània whatsapp. Un teclat que em permet deixar constància del que penso i sento al Facebook, al Twitter i altres xarxes socials; que em deixa respondre als comentaris que la gent m'escriu als blogs que mantinc i en els que, fins i tot, hi escric entrades curtes (les llargues no, el teclat tàctil em té fregida ). És aquest un petit ordinador que em demana dades escrites constantment i amb el que, ai sí, també puc parlar amb qui vull.

Som una civilització basada en la llengua escrita. Passen els segles, ens creiem els més llestos i aquí estem, en el mateix punt. I per molt que molta gent no en sigui conscient la llengua escrita està més viva que mai. Tan poc conscient que la llengua ens retrata i ens delata cada vegada que escrivim a raig, que vomitem paraules o les llancem, feliços, guarnides amb faltes d'ortografia, sense pensar el que escrivim a tort i a dret, deixant rastres d'ignorància com cagarades de colom a l'espai digital. Però no cal patir, tot té remei i és ben clàssic: llegir. I no tan sols perquè el mecanisme de llegir duu una app incorporada que ens permet aprendre la llengua (llengües) en la que hem triat llegir, sinó perquè és un acte solitari, silenciós, que ens interpel·la constantment. Llegim i pensem. Pensem i llegim. Qui vulgui llegir i no pensar que no llegeixi, ni tan sols, novel·les de Barbara Cartland Ara bé, el que pensem ja és cosa nostra, però com a mínim haurem mantingut uns segons de silenci abans d'obrir la boca i encertar-la o espifiar-la.