Optimistes silenciosos

El divendres 22 es va acabar el curs i aquell mateix dilluns 18 encara vaig fer la meva darrera xerrada per trobar-me amb nens i nenes, nois i noies que s'han llegit algun dels meus llibres a l'escola o l'institut.

Aquest curs he anat força per tot arreu i la quantitat de xerrades ha crescut, no em puc queixar, tot i que no arriba a les quantitats exorbitants que fan escriptors de llarga, llarguíssima trajectòria i que poden fer llistes tan extenses i maques com la que la Dolors Garcia i Cornellà enuncia aquí. He de confessar que m'ha impressionat.

Coincideixo amb ella en el plaer d'anar amunt i avall, de trencar la rutina que encadena el meu cul a la cadira i els ulls a la pantalla de l'ordinador. De veure la cara i les expressions als lectors. D'intuir aquell que et dedica la mirada burleta com dient «ets molt simpàtica però tot això dels llibres no m'interessa». De descobrir aquell añtre que es mor de ganes de saber-ho tot, TOT de tu, dels llibres, del guions..., d'endevinar si ets davant d'un grup amb mestres que estimen l'ofici o d'altres que tiren pel dret. De viure situacions surrealistes, com aquella escola que et convida a escoltar els nens i nenes que llegeixen en veu alta el teu llibre, una activitat que porten preparant tot el mes i que resulta emocionant i bonica... amb una torna estranya com és descobrir que per fer l'activitat tot el grup ha usat tan sols un llibre, sí, un sol exemplar. 

M'he llevat d'hora, ben d'hora, i m'he vist recompensada amb un arc de Sant Martí com aquest.He agafat trens, metros, autobusos, cotxes, bicicleta... només m'han faltat els avions! M'he perdut, m'he despistat, he trobat, he arribat pels pèls, he tingut prou temps com per llegir el diari al bar del costat i tafanejar l'entrada a l'escola, he estat a punt de confondre'm, he passat una nit de nervis per si perdia el tren, he tornat a trepitjar Mollet, el primer poble on vaig començar a treballar un juliol de l'any 1987 a una oficina de La caixa de Barcelona... la prehistòria!

He rebut obsequis preciosos. Tinc guardats i ben guardats els dibuixos, cartes, fotos, punts de llibres, àlbums, murals (Quin mural amb un pastís em van regalar els alumnes de L'Hospitalet de l'Infant!) i altres regals que m'han fet i dedicat. Em sembla que no em creuen gaire quan els dic que els conservo. I no menteixo, són a prop meu, per recordar-me que els llibres s'acaben quan algú els llegeix i els viu. Fins llavors són paper susceptible de ser reciclat. Quan els ho dic em miren escandalitzats. Els llibres paper per reciclar! I jo somric, perquè gràcies a ells els meus llibres tenen vida.

He dut amunt i avall la meva caixa d'eines d'escriptora, de la que ja en vaig parlar aquí, una mena de bossa de mà de la Mary Poppins d'on en trec un munt d'objectes. He escenificat amb la seva ajuda tot allò que passa i totes les persones que calen un cop l'escriptor acaba el llibre, tal i com es veu a la foto de l'Escola Frederic Mistral de l'Hospitalet que podeu veure aquí. He fet servir power points quan ha calgut. M'he calçat el parell de sabates especials, aquestes botes que són diferents una de l'altra, per parlar de creativitat, de no repetir. I he signat llibres, és clar. Cada vegada que m'ho demanen els dic que sí, i procuro que la dedicatòria sigui diferent a la dels altres companys, perquè m'agrada i perquè potser només seré cara a cara davant del lector uns pocs segons, però vull que siguin uns segons de debò.

Però hi ha una cosa que m'agrada molt: conèixer i retrobar-me amb gent, mestres, bibliotecàries, persones que estimen els llibres i que encomanen aquesta estima als nens i joves. El pessimisme és per tot arreu però hi ha optimistes silenciosos, que fan feina i a ells vull agrair-los el seu esforç i la seva fe.

Espero retrobar-me amb tots ells el curs que ve.

Un curs N.O.R.M.A.L.

Ahir es va fer el lliurament del Premi Protagonista Jove. No, no he estat jo la guanyadora, sinó ja us en hauríeu assabentat per terra, bits, mar i aire. El guanyador és Michael Morpurgo autor del llibre Cavall de guerra. Felicitats mister Morpurgo per haver estat capaç d'arrossegar a tants lectors amb un molt bon llibre. No estic especialment trista. Ni tant sols m'ha agafat cap rau-rau estrany en conèixer que Una noia N.O.R.M.A.L. S'ofereix de cangur ha quedat en quarta posició tal i com indica el quadre amb les votacions. La Marga, la supersecretària del CLICJCAT, ahir ens va «atracar» al Pau Joan Hernàndez i a mi i ens va fer pujar a l'escenari per dir unes paraules. Tots dos vam coincidir en explicar que el premi és el mateix premi. M'explico. Aquest no és un premi al que t'hi presentis sinó que un grup d'experts et trien. Primera alegria, perquè et trien entre TOTA l'obra publicada en català. Per tant el quart lloc continua sent un lloc d'honor. I després aquests experts deixen en mans d'un jurat encara més expert la tria del llibre guanyador. Nois i noies d'instituts i biblioteques s'apunten de forma voluntària per formar-hi part, cosa que representa llegir els llibres i debatre'ls per decidir quin d'ells els agrada més. Repeteixo LLEGIR els llibres. Segona i definitiva alegria. Per això, insisteixo, servidora, la Ru, la Nàdia, la Xeila, el Sami, la Ramona, el Rafel, el Rubèn i el Raül (va, i la Carla), ens alegrem de tot plegat, al marge del resultat. 

 

Han passat catorze mesos des que es va publicar el primer llibre de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. i només fa que donar-me alegries. Rep bones crítiques, el primer llibre ja va per la segona edició i aviat algun dels altres també es reeditarà, ha estat finalista del Premi Protagonista Jove, aviat es publicarà el sisè i darrer títol de la col·lecció, i m'ha permès fer trobades amb lectors, tant de sisè de primària com dels primers cursos de secundària. El que m'expliquen és que els agrada la proximitat de la història, l'humor, la iniciativa de la Ru, el món urbà i a tocar de la realitat i l'agilitat de la narració. I jo que me n'alegro.

Les darreres trobades però han estat especials pel lloc i la persona que les ha organitzat, la Carme Sansó de L'Espai de l'estudi a Gràcia, al carrer de l'Or 31 i amiga. La intenció era acostar als nois i noies del barri l'obra d'una autora local i obrir les portes de l'Espai a un tipus d'activitat diferent, al marge dels nens i joves que hi vénen a estudiar i a fer deures per la tarda (dirigits, supervisats i ajudats si ho necessiten per la Carme i d'altres persones). El dia 23 de maig van venir els nois i noies de sisè de l'escola Patronat Domènech i el dia 30 els de l'escola Pau Casals. Amb tots dos grups la trobada va funcionar molt bé. Uns s'havien llegit el llibre i d'altres no però en tots dos grups hi va haver participació, preguntes i interès. A la xerrada vaig explicar-los com m'ho vaig fer per inventar-me el món de la Ru i companyia, pas a pas. I també les eines que trobo imprescindibles per fer d'escriptora. Una pista, la primera és un llibre. El primer esglaó, el primer pas i el primer plaer.

En acabar la Carme i jo vam convidar als nois i noies a participar en un concurs de dos llibres de la Ru per escola. Per participar-hi cal que ens enviïn un acrònim seguint el joc de paraules de la noia N.O.R.M.A.L. En aquest cas, però, ha de ser un nom, un adjectiu, una paraula en definitiva que transformada en sigles doni un reguitzell d'adjectius que defineixi a cada participant. Tinc molta, molta curiositat per veure quins acrònims us inventeu nois i noies de la Patronat Domènech i de la Pau Casals. Per participar-hi podeu deixar el vostre nom i cognom i el vostre acrònim aquí, en forma de comentari, o enviar-me un correu electrònic anna@manso.org Teniu temps fins el 15 de juny.