En Superjuli i l'arma secreta

Us presento el cinquè i penúltim llibre de la col·lecció “Valors”, coeditada per Intermon Oxfam i CSF. El llibre ve recomanat pel pilot Isidre Esteve i parla de l’autoestima. És una tria encertada que m’agrada especialment per l’enteresa i el sentit positiu amb que l’Isidre Esteve va entomar el seu accident de moto. El llibre parla de l’autoestima i de com no cal ser un superheroi per estimar-te. Aquest cop la història m’ha sortit una mica escatològica i per això mateix estic gairebé del tot convençuda que agradarà als nens i nenes que se’l llegeixin. El conte explica com dos superherois tenen un nen, en Superjuli, que neix sense cap poder especial. Als pares no els importa gens ni mica, però al nen no hi està gens d’acord. L’Àfrica ha tornat a fer uns dibuixos espaterrants i divertits en els que cada personatge està inspirat o té com a base una eina (un martell, una rasqueta, un enformador, un pinzell... ). El Noé Fanlo és el responsable del disseny gràfic del llibre i el responsable últim que sigui tan bonic i tan manejable.

Malcolm in the middle

Quan mires Malcolm in the middle poden passar dues coses segons si tens nens o tens nens.
Si no tens nens se’t treuen les ganes de procrear, però et pixes de riure. I si tens nens, especialment si en tens tres o quatre, et sents alliberat en descobrir que la teva casa no és tan terrible com tu pensaves i que els teus nens són una miiiica més civilitzats que el Malcolm i els seus tres germans. Però també et pixes de riure perquè et sents completament identificat amb moltes de les situacions que t’expliquen i amb les reaccions dels personatges. Com és obvi jo em llanço als peus del personatge de la mare, la Lois, un model a seguir. Tirànica, llesta, afectuosa, cridanera, frustrada, enginyosa, retorçada, estressada, treballadora, pragmàtica i capaç de fer confessar als seus fills qualsevol delicte només amb la potència de la seva mirada. El que us deia, una autèntica heroïna.

Conflictes

Fa temps un guionista em va explicar que s’havia sotmès a teràpia psicològica i que havia descobert que el seu problema era que no es permetia ser feliç. Cada vegada que les coses li anaven bé es sabotejava a ell mateix. Creava problemes inexistents i tirava per terra la possibilitat que tot li anés com conscientment, desitjava. Havia reflexionat sobre la seva descoberta i s’havia adonat que el que feia a la seva vida personal era exactament el que feia com a guionista: crear conflictes.

Els guionistes no podem permetre que als personatges els vagin bé les coses, o no gaire estona. Els hem de posar pals a les rodes. Els hem de complicar la vida. Hem de sabotejar la seva felicitat, almenys temporalment.

El guionista en qüestió estava perplex. Era bon guionista gràcies a aquesta habilitat seva? Si corregia el seu subconscient perdria la capacitat de generar històries? Es sanaria com a persona i es condemnaria com a guionista?

L’home ho explicava amb força sentit de l’humor. Fa temps que no el veig, però pel que he pogut seguir els seus guions tenen la mateixa qualitat. Ara, tampoc estic segura que seguís amb la teràpia. Li ho hauré de preguntar.