Dimarts 6 de desembre vaig participar a una tertúlia sobre literatura infantil i juvenil a El matí de Catalunya Ràdio, presentat per Francesc Soler i amb la molt bona companyia de l'Helena de la llibreria Al·lots El Petit Príncep i de la Montse Ingla, directora literària de l'editorial Cruïlla. Ens vam deixar moltes coses per dir, però va ser una estona amena, en la que vam procurar transmetre la idea que la literatura infantil i juvenil té prou entitat per si mateixa, bona salut i una funció imprescindible. Aquí teniu l'àudio. Per una vegada el blog no es llegeix, s'escolta.
07 de desembre 2011
07 de novembre 2011
L'oracle
Parlo amb una amiga sobre informàtica, blogs i altres enigmes i li revelo el meu secret: Google. És el meu oracle de Delfos. El lloc on peregrino i em postro per escoltar les respostes als misteris. A la finestreta del cercador hi formulo preguntes tan transcendentals com «penjar vídeo a blogger» o «insertar presentació diapositives» o procuro desxifrar conceptes que em neguitegen com «seguidors» o «comptador de visites». Google, llavors, respon. No ho fa de forma directe. A l'oracle de Delfos tampoc sorties amb un escàner de l'ànima complert. Les respostes necessiten d'una esporgada, d'una visió profunda del món, de paciència. I així i tot t'aboquen més d'un cop a l'error. Però a força d'insistir, a força de provar, a força d'equivocar-te, te'n surts.
La darrera vegada va ser dimecres passat. A la matinada va caure una tempesta inesperada a Barcelona i l'ordinador, al matí, semblava difunt. El meu meravellós Imac de la punyeta semblava convertit en l'objecte decoratiu més car de tot el despatx. Gràcies a un prehistòric PC vaig aconseguir contactar amb l'oracle per tal de formular-li la pregunta que em tenia amb el cor encongit: «Imac fallo eléctrico no funciona» (ja em perdonareu, però la recerca en català no va resultar fructífera) i l'oracle va parlar. Ho va fer en forma de resposta a un usuari d'un fòrum, desesperat per la mateixa causa que jo. L'home afirmava que després de vuit hores amb l'ordinador apagat aquest s'havia descarregat d'electricitat i havia tornat a funcionar amb normalitat «¡pero vaya horitas de susto he pasado!». Incrèdula de mi vaig contactar amb un servei tècnic que van confirmar la teoria. Això sí, van afirmar, si al matí no s'encén, malament. No vaig poder esperar al matí. Vaig recordar al paio del fòrum i a les vuit hores vaig prémer el botó. Ara ja sé quin és el soroll que va fer Llàtzer en ressuscitar: un crepitar deliciós. El mateix que va fer l'Imac en tornar a la vida. De nou l'oracle havia fet diana.
Sí, peregrinar a Delfos tenia la seva gràcia, però ara tanta despesa en avions no es sostenible, i per com va Grècia sospito que Delfos deu tenir el canal de comunicació còsmica embussat, però tenim Google a mà per ajudar-nos a crear espais com aquests. Un blog que aviat necessitarà una reforma, perquè s'ha convertit en un lloc on hi parlo de tot sense ordre ni concert: de guió, de llibres, d'animació lectora, del que em surt dels nassos, d'articles... Un dia d'aquests realitzaré la pregunta «migrar blogger a wordpress» o "ordenar etiquetas" i endreçaré tota la casa per temes, pestanyetes o el que l'oracle em respongui.
Això serà després de festes, que, ves per on, el final d'any m'ha vingut carregadet de feina de tota mena i no seré jo la que em queixi. Tot el contrari. Mentre, provaré de fer una cosa que no he fet gaire, escriure entrades curtes, perquè no crec que tingui gaire temps per més, i em sap greu deixar aquest espai en pausa. Però no ho crec, perquè sempre em queda el recurs de consultar l'oracle i penjar-vos enllaços interessants i comentar-vos-els. Però si no fos possible, que tingueu una bona entrada a l'any 14 d.g.
27 d’octubre 2011
Leandro, el niño horrible
Leandre, el nen més espantós i lleig que m'he empescat mai, el protagonista del llibre Leandre, el nen horrible, publicat amb Cruïlla l'any 2004 i que m'ha permès conèixer centenars de lectors i lectores, serà, a partir del gener, Leandro, el niño horrible.
SM n'assumeix l'edició i jo, contenta. També editarà La llista d'aniversari amb el nom de La lista de cumpleaños, però serà més tard, a l'octubre del 2013. I de nou jo, doblement contenta. En ambdós casos m'han ofert fer-ne jo mateixa la traducció. He començat, evidentment, pel Leandre que està mutant a Leandro.
El mètode de treball no és complicat. Els dos documents en pantalla, un en Open Office i l'altra en pdf, i uns quants diccionaris a la taula i d'altres minimitzats a l'ordinador. He fet la primera versió a raig, sense pensar-m'hi gaire i ara la penso tancar uns quants dies a la nevera. Una nevera mental que consisteix a aparcar el document el temps que es pugui o que faci falta.
Quan l'obri oblidaré de forma conscient que aquell text ha estat escrit mai en català i faré un exercici que, de fet, ja he començat a fer a la primera versió: podar, repassar, cosir vores,... és a dir, reescriure! Reescriure perquè el text flueixi en castellà, perquè a mi m'agradi i em soni bé. Perquè me'l senti meu. I perquè reescriure és un vici! No m'aturaries mai! Sort de les dates de lliurament. A més, ja fa vuit anys que vaig donar per acabat el text. Vuit anys, uns quants llibres i moltes hores d'escriptura que fan que ara em llegeixi el text amb d'altres ulls.
Traduir té un grau de traïció, diuen. Jo m'estimo més pensar en «adaptació». Adaptes paraules i conceptes a d'altres llengües. Adaptes per conservar. Però no en vull parlar gaire perquè no és el meu ofici, només dir que quan et tradueixes a tu mateix no hi ha manies. Treus la tisora i zas! Aquella frase diu el mateix però l'has canviat de dalt a baix. I et pots permetre la llibertat de decidir que la Tona Clic ara és Tania Clic. Que el Leandre, per la seva mare, enlloc de ser el lletgetó del seu cor ara és su feuchito querido. Que el programa de ràdio preferit del pare ja no és Un matí per patir sinó Desgracias mañaneras. Que Cal Monjo ara és Casa Machaquito...
Només tinc un dubte... la paraula cagarada. El llibre comença així:
«El Leandre era un nen horrible. Tenia el nas arrugat com una cagarada de gos i la boca grossa com el cul d'un hipopòtam amb sobrepès.»
La traducció normativa és cagada, però no m'agrada. De forma provisional he escrit caca. S'accepten propostes.
Nota: rellegir el llibre m'ha permès descobrir que tinc algunes fixacions: les ulleres liles, els marcians, el nom Avel·lina, la gastronomia estrambòtica i les àvies i els avis enrotllats.
Etiquetas: novetats
Leandro el niño horrible,
Literatura infantil
11 d’octubre 2011
Màster Class amb Melissa Rosenberg
Dijous passat, al cau del dimoni, vull dir, a la seu de l'SGAE, la meva associació, el GAC (Guionistes Associats de Catalunya) va organitzar una master class amb Melissa Rosenberg. El nom, com és natural, no us farà saltar de la cadira, però la seva feina sí, sobretot la tasca com a coordinadora de guions de quatre temporades de la sèrie Dexter. L'encàrrec més mediàtic, però, ha estat l'adaptació dels llibres de la saga Crepuscle al cinema.
Melissa Rosenberg és una dona alta, imponent, riallera, i amb les idees clares. La presidenta del govern que moltes de les guionistes de la sala desitjaríem. Feminista, implicada en la WGA, l'associació de guionistes dels EEUU i una amant de la televisió. Aquesta darrera declaració pot semblar una evidència, però aquí, a Catalunya, no ho és. Massa vegades m'he trobat amb gent que treballa escrivint i dirigint programes i sèries que es prenen la televisió com un gènere menor, un fill bastard de la cultura, una hamburguesa de McDonals tan alimentosa com farcida de pecat. Amb dades com aquesta la realitat històrica es va fer palesa i un cop acabada la xerrada vam calcular que ens continuen portant el maleït avantatge d'aquells maleïts 40 anys.
La xerrada va començar amb una breu explicació de la seva trajectòria professional que va iniciar fent de tot menys escriure. Cap problema, gràcies al nostre ofici: «tot acaba convertit en història». Ho certifico, i si no consulteu la meva doble vida convertida en articles aquí. És a dir, del guionista, com del porc, tot s'aprofita. O més bonic, quan la gent creu que fas el manta o que has deixat l'ofici, doncs no, després tot allò apareixerà a alguna sèrie.
Melissa Rosenberg va explicar que les sèries en les que se sent més còmoda són aquelles més serialitzades. També ha treballat a sèries procedimentals, amb un cas que s'obre i es clou al mateix capítol, però li troba més salsa a aquelles en les que les trames s'arrosseguen i, el més important, permeten que els personatges creixin i evolucionin.
Dexter n'és un bon exemple. El primer pas a l'hora d'enfrontar-se a una nova temporada era (i encara és, ja que s'està emetent la sisena temporada i negociant la setena) plantejar una pregunta que s'havia de respondre al llarg dels 12 capítols. En les 4 temporades en les que va participar les preguntes van ser: 1 -He d'estar sol? (La trama explica l'aparició d'un germà i la tria entre quin dels seus dos germans li convé més per a la seva doble vida com a assassí i forense, i el seu debat sobre si la seva activitat d'assassí la pot fer sol o acompanyat per algú que l'entengui) 2-Quin paper vull que tingui l'amor a la meva vida? (La relació sentimental amb la Lila, que l'entén i l'aparició de la Rita que li ofereix una vida convencional) 3- Puc tenir un amic? (el paper que representava Jimmy Smiths, amb qui estableix una amistat particular) 4- Ho puc tenir tot? (les dificultats de conciliar vida familiar convencional amb la seva doble vida).
A Dexter el pes de la història el porten els personatges, i el cas de cada capítol o el que s'arrossega al llarg de la temporada sempre estan al servei del protagonista. Són trames creades per fer brillar la complexitat de la personalitat de Dexter. Un personatge al que els guionistes veuen com un marcià al que, a força de confraternitzar amb els humans, se li desvetllen preguntes o pulsions humanes. Però malgrat aquesta llibertat per fer avançar el personatge la dificultat està en dosificar aquest avenç. A cada capítol, a cada temporada, Dexter fa petits passos endavant. Si no fos així, si l'evolució s'accelerés, la sèrie s'acabaria. Tot i que Rosenberg creu que és bo que les sèries sàpiguen quan han d'acabar.
Una altra emblema de la sèrie Dexter és la veu en off, un text que, assegura, és el més difícil d'escriure de tot el capítol. És allà quan el personatge externalitza el que és i es treu la màscara per actuar amb la seva cruesa i el seu sentit de l'humor característic. Un discurs brillant que explica i complementa (mai repeteix) allò que que veu l'espectador. Un altre d'aquest moments de veritat del personatge és quan parla amb la víctima minuts abans de matar-la. Dos recursos per treure a la llum la part més autèntica de Dexter, per, després, tornar-la amagar, excepte quan se li escriuen diàlegs amb doble sentit. Un sentit que només pot captar l'espectador i mai el personatge amb el que dialoga Dexter, que ignora quina mena de persona té al davant.
Quan es va crear el personatge, inspirat en una sèrie de llibres, es va fer recerca sobre assassins en sèrie, però el que el va enriquir va ser dotar-lo de desigs universals, amb els que qualsevol espectador pot empatitzar. Buscar quin era el seu dolor principal, quines les seves demandes i fer que aquestes fossin comunes a la de la resta de mortals. La vida dels llibres i la vida televisiva de Dexter, van partir d'un mateix punt però aviat es van independitzar.
Pel que fa al mètode de treball un cop trobada la pregunta sobre la que pivotarà la temporada es fa un esquema amb el número de capítols i els personatges principals, i es crea i es distribueix la trama fins al capítol 12. Aquest esquema neix després de llargues sessions de xerrades i debats entre els sis o set guionistes de la sèrie. A mesura que es tanca la trama d'un capítol un guionista l'assumeix i crea una escaleta que serà comentada i anotada per la coordinadora de guions, els productors i els responsables de la cadena. Tot en una o dues setmanes. Després ja podrà escriure el capítol en dues o tres setmanes. La fase final és la de correcció. En principi les assumeix el propi guionista però també hi ha hagut casos en les que no és així, i la persona que coordina ha de reescriure ella mateixa o distribuir el capítol entre diversos guionistes. Fins aquí el mètode no varia gaire del nostre, tan pel que fa al sistema com pel que fa als temps.
Però allà on és MOLT diferent, és amb la relació amb la resta de l'equip un cop el guió ja s'ha escrit. Guió i realització fan una reunió, la reunió de to, una trobada en la que l'equip de guió transmet a l'equip de realització la intenció i el to de cada escena i aclareix tota mena de dubtes. L'equip de realització es passa la reunió prenent apunts i fa tota mena d'aportacions visuals al guió i, mai, mai, mai trepitja el terreny de l'altre suggerint canvis de trama o de diàleg. Igual que guió mai trepitja el terreny del realitzador imposant una manera exacta sobre com s'ha de gravar una situació. Ah, quin plaer. Això no vol dir que sigui un món meravellós, però ho tenen, tenen EL RESPECTE. Perquè el mateix passa amb els actors. Pocs d'ells gosen canviar una frase que ha estat treballada durant setmanes. No és per casualitat que als EEUU, als títols de crèdit les sèries són creades per... un guionista.
Com a adaptadora de la saga Crepuscle, Melissa Rosenberg va utilitzar molta de la manera de funcionar televisiva. Tot i que en un principi se la va contractar per una pel·lícula ja se sabia que aquesta tindria continuïtat, i aviat se li va ampliar el contracte per les altres dues. Totes tres van ser escrites per ella sola, un fet força insòlit al mercat americà i una mostra de la confiança que se li va dipositar.
Rosenberg va ser força respectuosa amb els llibres per dues raons. La primera és la responsabilitat d'adaptar un llibre d'èxit, conegut i estimat per milions de persones, un fet que talla força la llibertat creativa com a guionista, però que deixa molt clar l'entorn i el to narratiu del guió. La segona va ser contractual, ja que l'escriptora Stephenie Meyer havia patit una experiència prèvia de mala adaptació de la novel·la i va blindar alguns aspectes de la novel·la al seu contracte. Malgrat aquesta dificultat inicial la relació amb l'autora va ser força bona i totes dues van arribar a col·laborar de forma fructífera i amistosa.
Però allà on va recarue el repte de l'adaptació va ser a l'hora de transformar els diàlegs llarguíssims e interminables del llibre en escenes potents. La guionista, un cop es va llegir i rellegir el llibre va deixar que els moments més impactants li vinguessin a la ment i va ser a partir d'aquests moments que va bastir l'estructura. Tot i lloar l'art del diàleg Rosemberg es defineix com una especialista en estructures («sóc estructuralista»). Per això va decidir quins serien els tres punts culminants de la pel·lícula (parlava sobretot de la primera) i la va estructurar en quatre actes.
La feina de crear escenes vívides i visuals la va obligar a condensar situacions que al llibre s'allarguen durant moltes pàgines. Però al final els protagonistes dels llibres i els de les pel·lícules passen pel mateix viatge emocional, malgrat fer-ho d'una forma sensiblement diferent. També seguint l'esquema de Dexter a cada pel·lícula ha procurat respondre a una pregunta, ja que de la mateixa forma la trama la marquen els personatges.
Crepuscle és una saga de llibres impregnada d'un fort conservadurisme. Una ideologia que Rosenberg s'ha cuidat de suavitzar i matisar a les pel·lícules. Bella, la protagonista, a les pel·lícules deixa de ser un personatge a qui li passen coses per ser un ens actiu, que mou la trama, que fa i busca. A la tercera pel·lícula la guionista i l'escriptora van haver de negociar força un punt específic de la trama (atenció spoiler) com és l'embaràs de la protagonista. Per Meyer la noia no té cap opció, ni s'ho planteja, li ve donat i ho accepta, mentre que Rosenberg va escriure el guió de forma que la decisió de quedar-se embarassada de Bella va estar feta de forma conscient. Tot per no parlar d'avortament.
A Crepuscle, és clar, la veu, l'autoria de Rosenberg va quedar força més silenciada. Una veu que es va deixar sentir més a Dexter. Després de tants anys d'experiència, treballant per projectes diversos, adaptant el teu to al dels altres, a Dexter es va sentir lliure, i còmoda. Per fi podia escriure per una sèrie com la que ella somiava. Però, esclar, Crepuscle li ha donat notorietat i un lloc preeminent a la industria. Un lloc que defensa de forma aferrissada fins al punt que es planteja contractar un publicista perquè li porti les relacions públiques, cosa gens estranya als EEUU. Tal i com es va parlar fa un any a la I Trobada de Guionistes a València, el setembre del 2010, crear-se un nom, una marca, un segell, és vital, a Catalunya i a Califòrnia.
A Rosenberg no li agrada repetir i creu que ja en té prou d'escriure pel·lícules romàntiques per adolescents. Actualment treballa en l'adaptació d'un llibre de ciència-ficció poc conegut. Li desitjo molta sort, i que vingui i torni a donar-nos una nova lliçó de woman power.
Nota: no vull deixar de parlar també, de la genial conversa que va mantenir la guionista amb el gran Joan Antoni Martín Piñol. Hauria pagat el que fos per saber què pensava la Rosenberg quan el Joan Antoni va dedicar-li aquell minimonòleg de presentació. Jomi, no canviïs mai.
Nota: no vull deixar de parlar també, de la genial conversa que va mantenir la guionista amb el gran Joan Antoni Martín Piñol. Hauria pagat el que fos per saber què pensava la Rosenberg quan el Joan Antoni va dedicar-li aquell minimonòleg de presentació. Jomi, no canviïs mai.
23 de setembre 2011
Premis: Protagonista Jove
El meu llibre Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, publicat per Editorial Cruïlla, el primer títol de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. opta al 16è Premi de Literatura Protagonista Jove en la categoria de 13-14 anys, convocat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (clijCAT).
Els premis són una fita per a molts autors i també hi ha a qui no li interessen. Jo sóc de les primeres. Com tanta gent m'he presentat a més premis dels que he guanyat. És fàcil fer números, l'únic premi amb el que compto és el Gran Angular de literatura juvenil de l'any 2008, convocat per l'Editorial Cruïlla. L'obra la vaig presentar amb el títol de Les persones tristes poden ser molt alegres tot i que a l'hora de publicar-lo vam canviar el títol pel de Canelons freds.
Els premis no guanyats, però, mai són un fracàs. Ho dic amb coneixement de causa, després d'entomar més d'un disgust. Un premi t'esperona i, per a mi el més important, et planta al davant una data de termini. Escriure per un mateix, sense que ningú t'ho demani, pot ser una trampa mortal, i una data d'entrega concreta i real ajuda, i molt. Un premi no guanyat t'obliga a revisar el text. A remirar-te'l per millorar-ne les mancances. A acceptar que el que escrius no té perquè ser del gust de tothom. Que és bo, sí, però que n'hi ha de millors. O que no és prou bo per ser publicat. Aquest darrer supòsit posa a prova la teva objectivitat per mirar-te el que fas amb ulls prou freds i, si és així, tampoc cal posar-s'hi pedres al fetge. O no gaires. És un intent que calia fer. Un exercici d'entrenament. Un camí que ja saps que no cal tornar a agafar. La mala llet davant d'un resultat advers no me la treu ningú, és més, defenso el dret a viure el disgust, però procuro que no em duri gaire.
El cas del Premi Protagonista Jove és una mica singular. No t'hi presentes, sinó que t'escullen. Un jurat d'experts en literatura juvenil, convocat pel clijCAT tria 4 llibres dels publicats en els darrers mesos per a la categoria de lectors de 13-14 anys i 4 més per a la categoria de 15-16 anys. La tria es fa al marge de la nacionalitat de l'autor i de l'editorial, basant-se tan sols en el text. El Premi, llavors, passa a la segona fase. El jurat el formen tots els nois i noies de les escoles i instituts que demanen formar-ne part. Seran ells qui es llegiran els llibres i els qui decidiran l'obra guanyadora de cada categoria. En algunes edicions anteriors s'ha arribat a comptar amb 6000 lectors!
Aquest any, com acostuma a passar, la competència és forta. Els altres tres llibres de la categoria de 13-14 anys són:
Tigre, tigre Autora: Lynne Reid Editorial Bambú |
Quan no te'n vas Autor: Pau Joan Hernàndez Edebé |
Cavall de guerra Autor: Michael Morpurgo Estrella Polar |
Tots tres són llibres molt bons i només el saber-me acompanyada de tots ells em fa feliç. Però em fa especialment feliç tenir a la vora al Pau Joan Hernández. Va ser ell qui va llegir el meu primer llibre, El Fittipaldi, i qui en va fer un informe com a lector que va fer possible que l'Editorial Cruïlla el publiqués. Però no ens vam conèixer fins anys més tard quan ens vam trobar com a membres del jurat d'una de les edicions del Vaixell de Vapor. El Pau Joan és de les persones que sé que s'alegren sincerament quan les coses em van bé i que s'amoïnen quan no és així. Per tant, una alegria doble.
El veredicte no se sabrà fins al tercer trimestre, pels volts d'abril. Esperaré doncs, amb l'esperança que la Ru, la Nerviosa, Obessiva, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta Ru, faci riure i robi el cor dels jurats.
Ah, i que no me n'oblidi, moltes gràcies al jurat i al clijCAT!
15 de setembre 2011
Lectures d'estiu: Homicidio
Fa
dies que dóno la tabarra a tohom amb la meva última lectura, Homicidio, la
crònica periodística que va escriure David Simon, d'un any a la
unitat d'homicidis de Baltimore el 1988. Va ser el seu primer
llibre i la via d'entrada a la televisió del creador de The Whire
(Tots drets!). Homicidio és tan bona que et trobes llegint la
descripció d'una autòpsia sense encongir el gest. O desitjant
saber-ho tot sobre un mort. T'enamores de la colla d'inspectors
comandats pel tinent D'Addario i pateixes quan no resolen un cas,
t'alegres quan encadenen tres resolucions i somies en saber tant com
ells sobre la part fosca de la condició humana. A Homicido l'excusa
de la mort, omnipresent com mai, tractada amb franquesa com poques
vegades, ens du a parlar de la vida. Perquè l'eix sobre el que gira
tot el llibre és això, la vida, la vida merdosa i miserable de la majoria dels
morts i la vida professional i també la personal dels inspectors. I de la violència, crua i abassegadora, en la que viuen quotidianament un munt de persones a Baltimore.
Aquest
llibre és la clau que et permet entendre perquè The Whire és tan
bona. David Simon va fer un camí invers al que fem molts guionistes.
Del coneixement de la realitat va passar al món de la ficció i The
Wire és la ficció més real que s'ha fet per televisió en molt de
temps. Si hi ha un munt de pel·lícules i sèries (d'aquí, d'allà
i de tot arreu) que no funcionen és per falta de documentació,
perquè es parla del que no es coneix, perquè l'arquetip s'ho menja
tot.
Fa
temps que dic que els guionistes de segons quines sèries hauríem
d'haver trepitjat una presó, una comissaria, un barri de merda, un
jutjat, unes urgències d'hospital públic, un institut d'extraradi,
una junta d'accionistes... I cal ser justos i explicar que si no es
fa és perquè les empreses que fan i compren les sèries no ho
troben necessari, perquè no hi ha temps, perquè ens creiem molt
llestos... Tot i que, per sort, la tendència està canviant.
Evidentement
ni Homicidio ni The Wire són bones només perquè es basen en la
realitat. Homicidio és un llibre excel·lent, ben escrit, que
t'apropa fins a la punta del nas tantes i tantes persones (totes
reals, no hi ha res, cap cas, cap nom inventat) fins a fer-te comprendre el perquè de la seva manera de funcionar, del seu humor, de la necessitat de viure la feina amb normalitat. El llibre té una
estructura sòlida i lineal. No és tan sols que passa un any
cronològic. Hi ha d'altres bigues que sostenen l'edifici. El cas de Latonya Wallace, la nena assassinada, és,
també, un dels pilars del llibre. Igual que el procés de
coneixement del lector sobre tot el que envolta una unitat
d'homicidis. Una explicació que es fa de forma coherent:
primer el reconeixement de l'escena on s'ha trobat el cadàver i
després els interrogatoris, les investigacions, la burocràcia, la
jerarquia, les autòpsies, els fiscals, els jurats, la presó... És
una crònica periodística, sí, i excel·lent literatura, també.
I
de regal, al final David Simon t'explica quin va ser el camí
professional des del llançament del llibre, que va passar per
participar en algun guió de l'adaptació del llibre a sèrie, per
després escriure el llibre The Corner (La esquina, recentment
publicada per Principal de los libros, la mateixa editorial de Homicidio),
fer-ne una sèrie i acabar creant la meravella de The Wire.
06 de setembre 2011
L'estruç
Oh, bonic, bonic setembre. Les borses segueixen la seva GR Cel-Infern i em descobreixo tancant les ràdios al tercer titular catastròfic ( i si estic a la dutxa i no arribo a botó de power canto amb pulmons de Michael Phelps el primer que se m'acut). Quan llegeixo els diaris agraeixo al cel la presbícia que se'm va aparèixer el dia després de fer-ne quaranta, ara fa dos anys, que m'impedeix saber la magnitud de la tragèdia escrita en lletra petita. Hi ha vegades, però, que no puc evitar assabentar-me del nivell exacte del desastre perquè qui me n'informa és un bon amic que s'ha quedat sense feina o una col·lega a qui han enredat els de la productora de torn o un correu de qualsevol persona que em demana feina, a mi. Llavors m'ametrallo en silenci amb la paraula zafa, que segons el llibre que vaig llegir fa temps La maravillosa vida breve de Óscar Wao de l'escriptor dominicà Junot Díaz, et protegeix del fukú, el mal d'ull caribeny. O rumio allò que mai he estat capaç de rumiar, decidir amb antelació els cinc menús pel dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres de la setmana que ve (divendres pizza). Tot val per construir una barrera protectora als ions negatius que plouen de tot arreu.
Sí, ho sé, no cal ser etòloga ni psicòloga per adonar-me que faig l'estruç. Que el món continuarà sent un cagarro cuit malgrat amagui el cap al cinema, als llibres, a les sèries. L'imperi romà s'enfonsa per molt que em concentri en les persones que m'estimo o cusi ninotets de vudú florejats amb farbalans per aquelles que m'han pres el pèl i la cabellera. Però fa suportable el dia a dia mentre no arriba el moment inevitable en el que hauré de mirar cara a cara a Medusa. Llavors, gràcies a fer l'estruç, podré alçar ràpida i àgil el braç, gens contracturat per culpa del mal rotllo mundial, i brandaré davant del monstre el mirall que em salvarà. I si no, seré la primera estàtua amb cel·lulitis, mira.
22 de juliol 2011
Sort. Un conte de Cap d'Any.
-->
Fa cent cinquanta-dos mesos vaig acabar de celebrar el Cap d'Any dins d'una càmera hiperbàrica. Vaig besar-me a la finestreta d'admissions de la Vall d'Hebron amb el meu home per celebrar les campanades del 1999. Vam escapar-nos de l'Hospital Dos de Maig per clavar-nos un entrepà de truita de patates. Vaig creuar la ciutat en ambulància amb un atac de riure i vaig estar a punt de perdre la meva primera filla.
Diuen que tanquen el Dos de Maig. La notícia i l'estiu, el meu cap d'any particular, em traslladen per la via del flashback a aquella nit.
Ens hi vam avançar quatre. Calia. La casa era un elefant que s'havia d'activar amb temps. Calefacció, persianes, canonades. Tot estava en ordre. Fins i tot havia funcionat el sistema d'encesa de la calefacció per mòdem i el menjador estava a una temperatura apta per a escots. «És el nostre dia de sort!». I vam deixar el gat ensumant ratolins per fotre'ns una paella al restaurant de la urbanització.
Els grans d'arròs feien son i vam tornar a casa. Ajaguts davant el documental sobre Egipte ens excusàvem els uns als altres «Està molt bé, està molt bé, però quina son». Quan gairebé roncàvem van trucar a la porta. Em va tocar alçar-me i obrir. Era el Brema, el noi gambià que tenia cura del jardí. El vaig fer passar per explicar-li que els pares no vindrien fins la setmana que ve. «Brema, perdona, m'assec. Em caic de son.» I allí, davant seu, vaig estintolar-me al sofà amb pinta de ionqui. Tan me fotia que el Brema pensés que estava drogada. No podia estar-me dreta i si tenia els ulls una mica oberts era només per un atac de dignitat. El Brema em mirava amb indiferència africana. Tan li fotia que estigués col·locada, ell volia saber quan vindria el meu pare, que era qui li pagava.
De cop el J. va aparèixer del pis de dalt amb el gat en braços. La bèstia estava gairebé inconscient. El gat i la visió de la conversa entre un africà dret i passiu i una europea mig borratxa el van fer reaccionar. «Obrim les finestres! Les finestres! Ràpid! Ens hem intoxicat. Deu ser la calefacció!»
De cop tots quatre ens vam trobar malament. El Brema va marxar. I encara ens vam trobar més marejats. «Quina sort que ha vingut el Brema. Si no arriba a trucar a la porta ens adormim i la dinyem». Estàvem cagats de por, sobretot l'A., i vam enfilar cap a l'hospital de Granollers. Eren les sis. Faltava molt per a la festa. Hi havia temps. I abans d'entrar el J. i jo vam haver d'avisar a l'A. i al N. «Estic embarassada! De fa molt poc!» «Com?» «Què?!» «Oh» «Què bé!». Ens vam permetre un atac d'alegria de pocs minuts a la porta de l'hospital i cap a dins. Dues hores després només m'havien atès a mi. «Si té batec està bé i si no...». Hi havia batec. Ja està, respir. Un altre cop de sort. Un més. A l'hospital es van confondre i van pensar que ens havíem intoxicat amb gas metà. No entenien com l'havíem aspirat, i fins dues hores més tard no van captar la informació: «in-to-xi-cats per ma-la com-bus-tió de cal-de-ra!». La cara d'idiota del metge de guàrdia era un poema. Va despenjar el telèfon per avisar a la Vall d'Hebron que anàvem cap allà. A Granollers no tenien mitjans. Eren quarts de dotze. La festa acabava d'engegar-se a la merda.
Va ser un recorregut estrany. L'autopista deserta. El silenci. Els llums de les cases esclatants. Només hi havia els cobradors, esclar. «Tenim sort, hi arribarem en vint minuts. I mira, mai havíem vist l'autopista buida!». A la Vall d'Hebron ja hi havia uns quants comes etílics i vam haver d'esperar uns minuts perquè ens toqués a la finestreta d'admissions. El J. va ser el darrer ingrés i jo el primer. «Domicili si us plau» «Visc a...». El J. em va fer un petó de Cap d'Any. La dona d'admissions sospirava impacient amb cara d'exterminadora.
Un cop dins ens van entaforar dins d'uns box i ens van renyar. No hauríem d'haver vingut amb el nostre cotxe. I per favor, una mica de silenci i de respecte. A riure i armar escàndol al carrer. No ho podíem evitar. Ens ho estàvem passant de conya. A Granollers havia sigut avorrit, però com a alternativa de festa el tour ens semblava exòtic. I jo estava embarassada i li acabàvem de demanar a l'A. que fos la padrina. El J. va ser el primer a qui li va fer la punció a l'arteria per saber quin grau d'intoxicació teníem i va tornar amb cara de terror. «Fa un mal de collons». El N. era el segon i va sortir del box, blanc, gairebé desmaiat, el J. es pixava de riure «És mentida! Quina cara de cagat!». Ens van tornar a demanar silenci. Ja era oficial, al box hi havia quatre fumats que deien que s'havien intoxicat.
Però sí que ens havíem intoxicat. El J. el que més. I no ens podien tractar. Havíem d'anar a l'hospital Dos de Maig per sotmetre'ns a una sessió de càmera hiperbàrica per netejar-nos la sang de tòxic. «Hiperquè?» «Allò dels bussejadors». El J. volia dur-nos amb el cotxe i li van treure del cap, hi havíem d'anar en ambulància. Un altre atac de riure. Però vam callar perquè per primer cop la cara dels metges ens va fer témer que estiguéssim més greus del que pensàvem. Però a l'ambulància ens van obligar a aspirar oxigen per unes mascaretes i la visió dels quatre Darth Vaders ens va tornar a fer riure. «Quina sort, mai hem anat dalt d'una ambulància i ara ho podem fer, així, de bon rotllo, i no amb un atac de cor» «Hosti, la gent ens mira amb pena, que es fotin». A la merda el patir.
Vam arribar al Dos de Maig a les tres de la matinada. No hi havia lloc i havien instal·lat quatre llits a la sala de distensió de les infermeres. Una d'elles va venir a buscar un iogurt de la nevera i quan la va obrir no vam poder evitar els crits «aaaaiiih!». La dona es va tombar. «Teniu gana?». Ningú ens havia ofert menjar enlloc. Els grans d'arròs feia dotze hores que s'havien liquat dins el nostre organisme. «Heu vingut tard, aquí hem repartit torrons entre els pacients i ja no queda res, però teniu, són dels nostres, no de l'hospital». Les infermeres ens van regalar dos iogurts a cadascun. Tornàvem a estar de sort.
La L., la germana de la A., ens va venir a veure i va pescar al J. fregant-se els peus frenètic. S'havia comprat uns mitjons barats («estaven d'oferta sis parells per cinc centes pessetes») que li havien tenyit la pell de color negre. Quan va entrar un metge i va preguntar a qui atenia primer tots vam respondre a una «al J.!» «que cabrons». El primer que li va demanar el metge és que li mostres els peus. Un altre atac de riure. El J. es va excusar . «He vist de tot, no pateixis». Va passar-li els dits per la planta del peu i a mi se'm va escapar un comentari. «Li està fent el Babinski». El metge em va mirar estranyat «Ets metge?» «No, no, és que em miro E.R.» «E.R.?» «La sèrie de metges, Urgencias». «Ah, ja». Sí, el metge veia de tot. Llavors va preguntar «vosaltres noies, qui de les dues és la que està embarassada?». La L. va fer bot i va mirar a sa germana amb esperança. No, era jo. Després de l'exploració ens va explicar que havien despertat al metge encarregat de la càmera hiperbàrica. Encara trigaria tres quarts d'hora a venir. No vam poder dormir pensant en els renecs que estaria deixat anar l'home mentre venia de camí.
Vam buscar més menjar però no hi havia ni una sola màquina de porqueries. Res. Ni un miserable xiclet. Els estómacs ens raucaven. Quan vam baixar fins a la màquina la gana i el cansament ens havien matat el riure. La càmera hiperbàrica era una mena de minisubmarí dels anys 30 i per entrar-hi calia que ens calcéssim una mena de cascos flexibles, de plàstic de flotador, des d'on aspiràvem l'oxigen pur. La meva claustrofòbia ens va jugar una mala passada. Ens havien avisat que seria un procés lent i que si un de nosaltres no aguantava i volia sortir caldria tornar a començar. Al quart d'hora d'estar enclaustrada amb aquell casc horrible no ho vaig poder aguantar, m'ofegava. Els altres tres em van consolar «No passa res, sortim i tornem a entrar». Jo plorava. A la segona vaig ser capaç d'aguantar. Patint, suant, però aguantant.
Quan vam sortir estàvem eufòrics. «Quina sort que tenim, ens hem injectat oxigen a la bena! Segur que va bé per tot». Volíem marxar i ens ho van prohibir. El protocol hospitalari obligava a retornar-nos a la Vall d'Hebron en ambulància. I les ambulàncies no venien fins d'aquí tres quarts d'hora. Quan les infermeres es van oblidar de nosaltres ens vam estirar les mànigues de les samarretes per amagar les polseres d'ingrés i vam sortir al carrer, desesperats, buscant un bar obert. Només n'hi havia un i tots els conductors d'ambulàncies hi estaven esmorzant. Vam acotar el cap i vam suplicar quatre entrepans de truita de patates. «Ràpid, tenim pressa». La fam va amanir l'entrepà fins a convertir-lo en una menja exquisida. Vam trobar la patata, cuita però no massa, com ha de ser, l'ou, amb aquell punt cru tan bon, i la ceba, present, però sense abassegar.
De tornada, quan el conductor d'ambulància ens va reconèixer com els quatre que feia cinc minuts que eren al bar, no va dir res. Ell també veia de tot. A les vuit del matí arribàvem al cotxe, aparcat amb tot l'equipatge del cap de setmana.
Set dies més tard ens vam trobar amb tota la colla a casa la L. per celebrar el Cap d'Any i set dies. Amb un gong vam fabricar-nos les dotze campanades, endrapant grans de raïm. «Quanta gent celebra dos cops el Cap d'Any? Nosaltres. Som una gent amb sort». Ho vam acabar de certificar un mes després quan vam passar una darrera revisió. Ens van preguntar si havíem perdut la consciència, si teníem mareigs o ausències, si havíem notat alguna errada en la parla. Vam respondre que no. «I si tenien alguna cosa d'aquestes què?». «Res, no hi ha cura». Doncs això, que sí, vam tenir sort. Molta.
03 de juliol 2011
Dos punts: Bon Cap d'Any
Bon Cap d'Any i feliç any nou a tothom! I aquells que creguin que la torramenta de la setmana m'ha afectat, que em demostrin que no tinc raó. El Cesc Gay afirmava aquest dijous al seu Amics i coneguts que tothom sap que l'any comença al setembre i no al gener. A mi no m'ho sembla pas que "tothom" ho sàpiga. Ens hem deixat entabanar pel lobi del calendari gregorià, propugnat per una comunitat (papes i capellans... homes) que no havien de decidir què feien amb els nens quan s'acaba l'escola o l'institut. Ja és hora que aturem la fal·làcia que ens fa creure que la revetlla de Cap d'Any cau en una data tan ridícula com el 31 de desembre. Ridícula i absurda per celebrar el Cap d'Any, que per a la resta és una data útil i ufana (una de les meves germanes, per exemple, hi celebra l'aniversari, i ben contenta).
La fanfàrria del raïm i les campanades la repetim mil vegades al llarg de l'estiu. Només que canviem el raïm per olives i escopinyes, el cava per una clara i la festa de Cap d'Any per qualsevol festa major o revetlla. Perquè, sí, és un Cap d'Any llarg, ben bé de vuit setmanes, un fet que desmenteix una altra mentida universal: que els occidentals vivim a velocitat extrema. No és així; quan arriba el solstici d'estiu la llum ens activa... la mandra.
És evident que l'any finalitza a l'estiu. I punt. Però si algú encara dubta de les meves paraules que pensi en tot el que acostumem a fer per aquestes dates relacionat amb el tancament de l'any natural. Liquidem els nostres comptes amb hisenda; celebrem mil bacanals per acomiadar-nos de veïns, amics i odiats fins al setembre com qui se'n va a viure vuit mesos a Lapònia; ens endinsem al territori fronterer dels dies que són i no són, que compten sense comptar, on tot s'ha de tancar ràpid, ràpid, no fos cas que ens féssim l'agost a sobre, mentre, alhora, es viu un posposar agut per tot arreu. Mirem notes, valorem notes, ens sufoquem assimilant notes, ens alegrem mirant notes. Planifiquem el proper curs, contractem extraescolars per als fills i cursos i cursets per a nosaltres.
Som llestos i fem una llista de bons propòsits en la qual ja no incloem ni la paraula gimnàs , ni anglès , ni (per favor!) cel·lulitis . Ah, i un detall important, preguntem a la feina si al setembre encara ens hi voldran. Jo ho he fet i m'han dit que sí. Així, doncs, bona entrada d'any i fins d'aquí a vuit setmanes.
Publicat al diari ARA. Diumenge 3 de juliol de 2011.
29 de juny 2011
Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en català
Lluny de la normalitat
La ficció o la vida. Petites feines per fer realitat el seu gran somni: anar a viure als Estats Units per cuidar cavalls
Ella té 13 anys i moltes ganes de ser independent. No es considera ni una consentida ni una aviciada. Tot al contrari,sap que per aconseguir el seu somni ha de treballar. No suporta que titllin la seva generació de passiva perquè ella no ho és i, aquest any, s’ha mogut per aconseguir alguns calerons fent de cangur perquè sap que, en aquest món, cal espavilar-se per aconseguir el que es vol.
Ella pot ser moltes noies d’aquest país que no són ni consentides ni aviciades i que aprofiten les hores de lleure i, sobretot, els estius, per fer feinetes. Però és la Ru, la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur, d’Anna Manso, amb il·lustracions deJuliet Pomés Leiz. La Ru també és la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. vol fer de fotògrafa i de dues futures novetats més de Cruïlla.
La gràcia del personatge és precisament aquesta, que és una noia normal, si més no aparentment, amb tot el que això implica en un món en què les adolescents reben massa pressió per ser noies perfectes. La Ru no és la típica fleuma enamoradissa d’institut que podem trobar als serials, que només es preocupa per les històries d’amor i la roba. Ella té un somni ben concret i una mica estrambòtic, malgrat la seva teòrica normalitat: la Ru vol anar aviure als Estats Units per cuidar cavalls. Ella, que precisament no és una nena de casa bona, no ho té fàcil, però és prou tossuda per fer-ho possible.
La Ru té amigues inseparables, germans insuportables, pares millorables i un pretendent entranyable i tot això ens ho explica la veu narradora amb molta naturalitat, perquè el més important de tot és que la Ru és una noia N.O.R.M.A.L.,unes sigles que encara no sabem què amaguen. Amb la seva normalitat d’adolescent, la Ru tendeix a remugar: es queixa perquè té una habitació microscòpica, perquè la seva mare xerra massa, perquè el seu pare és un maniàtic i perquè els seus germans són uns ganduls, però, entre queixa i queixa, aprèn que a la vida s’han de saber assaborir els bons moments, i el seu sentit de la ironia la salva.
El to del llibre és desimbolt, molt fluït, i es basa sobretot en la forta personalitat d’aquesta noia que ha d’adaptar-se a les exigències del món adult. A Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur no té més remei que convertir-se en una supernanny d’estar per casa i menjar-se els mals humors per acabar guanyant-se les trigèmines monstruoses que ha de cuidar. Ho fa d’una manera intel·ligent i seguint els consells del seu aliat, un home del bari que de tant en tant deixa que munti el seu cavall atrotinat.
A la Ru, com a totes les Rus de 13 anys, un dia no li quedarà més remei que acceptar una evidència: la normalitat no existeix. Amb llibres com aquest, això queda ben clar i, a més, ens en riem.
Ada Castells. Publicat a La Vanguardia. Suplement Cultura/s . Dimecres 29 de juny de 2011
Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en castellà
La ficción o la vida
Pequeños trabajos para conseguir su gran sueño: ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos
Ella tiene trece años y muchas ganas de ser independiente. No se considera ni una mimada ni una consentida. Todo lo contrario, sabe que para hacer realidad su sueño tiene que trabajar. No soporta que su generación sea tachada de pasiva porque ella no lo es. Este añoha conseguidoganar dinero haciendo de canguro porque sabe que hay que espabilarse para conseguir lo que una quiere.
Ella puede ser muchas chicas de este país que no son ni mimadas ni consentidas y que aprovechan las horas de ocio y, sobre todo, los veranos, para hacer trabajitos. Pero es la Ru, la protagonista de Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, de Anna Manso, con ilustraciones de Juliet Pomés Leiz. La Ru también es la protagonista de Una noia N.O.R..M.A.L vol fer de fotògrafa y de dos futuras novedades de Cruïlla.
La gracia del personaje de Manso es precisamente ésta, que es una chica, al menos aparentemente, normal y todo lo que ello implica en un mundo en que las adolescentes reciben demasiada presión para ser chicas perfectas. La Ru no es la típica pánfila enamoradiza de instituto que podemos encontrar en los seriales, sólo preocupada por las historias de amor y la ropa. Ella tiene un sueño muy concreto y un poco estrambótico, a pesar de su teórica normalidad: la Ru quiere ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos. Ella, que precisamente no es una niña bien, no lo tiene fácil, pero es bastante terca para hacerlo posible.
La Ru tiene amigas inseparables, hermanos insoportables, padres mejorables y un pretendiente entrañable y todo esto nos lo cuenta la voz narradora con mucha naturalidad porque lo más importante de todo es que la Ru es una chica N.O.R.M.A.L., unas siglas que todavía no sabemos qué esconden. Con su normalidad de adolescente, la Ru tiende a quejarse: se queja porque tiene una habitación microscópica, porque su madre habla demasiado, porque su padre es un maniático y porque sus hermanos son unos vagos, pero también aprende que en la vida hay que saber saborear los buenos momentos y, su sentido de la ironía, la salva.
El tono del libro es desenfadado, muy fluido, basado sobre todo en la fuerte personalidad de esta chica que tiene que adaptarse a las exigencias del mundo adulto. En Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur no tiene más remedio que convertirse en una supernanny de estar por casa y tragarse sus malos humores para acabar ganándose las trillizas monstruosas que tiene que cuidar. Lo hace de una manera inteligente y siguiendo los consejos de su aliado, un hombre del barrio que de vez en cuando le deja montar su caballo miserable.
A Ru, como a todas las Rus de trece años, un día no le tocará otro remedio que aceptar una evidencia: la normalidad no existe. Con libros como éste, queda muy claro y una, encima, se ríe.
26 de juny 2011
Dos punts: L'estiu
Obro l'ordinador i em marejo. No és el mareig que apareix quan circulo per una carretera de revolts mentre llegeixo un llibre de lletra minúscula al seient del copilot (lletra que hauria d'estar prohibida per la Convenció de Ginebra). És més bèstia. És un rodament de cap que provoca basques a l'estil de les fonts de Montjuïc. Un raig de matèria intel·lectual i emocional que em desborda. Un sortidor enèrgic només superat per aquell que van projectar els meus fills sobre la tapisseria del cotxe dues hores després de netejar-la. L'alcalde de Mollet (PSC) té l'amabilitat d'apujar-se el sou un 32% (amb els vots de CIU i PP) i es queixa que la gent es queixi; hores més tard es veu obligat a rectificar. Un pare prova de localitzar el seu fill, detingut pels aldarulls de la Ciutadella, i se'l rifen. A El món a RAC1 un munt d'oients expliquen que es veuen obligats a tancar les seves petites empreses perquè els bancs els deneguen crèdit. Càritas destapa que el 67% de la gent que atén no és la primera vegada que els demana ajuda. No puc més. Tanco l'ordinador.
I la vida em regala un conjur de nit de Sant Joan i comencen les bones notícies. Rebo un llibre que he comprat per internet (m'ha estat difícil trobar-lo a les llibreries). El llibre de l'estiu , de Tove Jansson, l'autora dels Mumins, i editat per Angle Editorial, m'arriba molt ben recomanat per l'escriptor Antoni Garcia Llorca i no puc esperar ni un segon a llegir-ne la primera pàgina. Una àvia cerca la seva dentadura postissa entre les peònies del jardí. La seva néta se la mira i l'ajuda. L'estiu de l'àvia i la néta a les costes de Finlàndia promet. Més bones notícies. Una persona molt pròxima m'explica que ha aconseguit una feina digna amb condicions dignes. La meva mare em demana que li busqui entrades pel teatre, tot i que tem que estan esgotades, i li trobo unes entrades fantàstiques. Una empresa per la qual treballo accedeix a liquidar-me uns euros pendents, tal com jo li exigeixo amb justícia. Obro el diari i llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc han editat un anuari per analitzar les notícies més oblidades de l'any i aprofundir-hi. Una bona notícia, que em reconcilia amb les notícies. Per sort, no tot passa pel Facebook, ni pel Twitter, ni per internet. També hi ha els llibres, les converses, les notícies absents. També hi ha l'estiu.
Publicat al diari ARA. Diumenge 26 de juny de 2011
19 de juny 2011
Dos punts: Desgraciada al quadrat
Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.
Després del 10-J va venir el que va venir i cada vegada que contemplo els cervells privilegiats que encapçalen els partits independentistes i succedanis em dic el mateix: anem bé, cirerer. I penso a crear una empresa: El Cobrador del Vot, algú que segueixi el polític que incompleixi les promeses fetes en campanya electoral i similars. Aquesta setmana m'han vingut ganes de revifar la idea, però amb el nom d'El Cobrador de Suports, que, vestit de columna dòrica (una rèplica exacta de les columnes del Partenó, un símbol del suport a la democràcia primigènia), seguiria totes les persones que han aconseguit el nostre suport i després l'han fet servir per bloquejar el Parlament amb barricades, i també aquelles que l'han usat per volar en helicòpter, amagar els deutes exactes dels partits polítics amb les caixes i els bancs, aprovar pressupostos amb partides injustes -com aquella que té la intenció de descafeïnar la Institució de les Lletres Catalanes- i que exerceixen una amnèsia i una ceguesa feridora davant del que passa. Perquè tot va fatal. No, va pitjor. I no és moment de malbaratar l'esperança a base de cafrades. I tampoc de fer com si aquí no hagués passat res i mantenir-nos exactament on érem fa vint anys, discutint i estirant-nos els cabells com criatures de pati d'escola, incapaces de seure i pensar solucions conjuntes i intel·ligents. Perdoneu-me, però em sento desgraciada al quadrat.
Publicat al diari ARA. Diumenge 19 de juny de 2011
14 de juny 2011
Dos punts: Benvolguda doctora
Benvolguda doctora, em va receptar una píndola de poesia al dia. Vaig visitar-la per una qüestió de pes i vam acabar parlant d'escriptura. Una poesia al dia. El remei em va fer tanta gràcia que li vaig fer escriure les autores que em va recomanar (Akhmàtova, Bishop) en un paper dels que té per expedir solucions de farmàcia, amb el seu nom imprès a la capçalera. Vostè, que és bona persona, em va seguir el joc i fins i tot em va signar la recepta. Jo la vaig emmarcar. La tinc ben a la vista, al despatx, per recordar el que cal recordar. Sóc obedient, a estones, i li he fet cas, a estones. Fins aquesta setmana no he comprès què pretenia. He pogut escoltar Joan Casas i Nina Avrova, autors de la traducció del Teatre complet de Txékhov, editat en dos volums per l'Institut del Teatre. (Editats i exhaurits. Que bonic que seria disposar-ne en edició de butxaca o de qualsevol tipus algun dia no gaire llunyà...) Tots dos insistien en la importància de respectar les pauses, de marcar les comes, els punts, els silencis tal com són, de mantenir la melodia d'una llengua. Perquè més enllà de les paraules han volgut preservar el significat, el subtext, el que s'amaga entre les frases. És la seva arrel rítmica. El ritme que l'autor va establir pensant en com es movien les persones que l'envoltaven. En els seus cossos parlant sobre l'escenari. Ha estat sentir la paraula cos i que se m'aparegués la seva recepta.
Una poesia al dia, escrita també pensant en el cos que es mou i que llegeix. I el meu, per fi, s'ha tret el tap de cera de les orelles, s'ha dignat a escoltar i ha contestat. Diu que prou, que n'està fins al capdamunt de tanta mandanga. Que sí, és caòtic, però també disciplinat quan vol; arrauxat i serè, mandrós i pencaire, i que té ganes d'una copa de vi i un bon peix al forn. I també d'un gelat de xocolata negra. I de cireres i un bon gaspatxo (oh, i tant, amb cogombre!). Té ganes de no escalfar-se el cap i d'utilitzar llegint tot el temps que desocuparà deixant d'embolicar-se. Poesia, teatre, novel·la, l'etiqueta del xampú. Llegir escoltant el que no diuen les paraules. Que si els pantalons negres s'han encongit no es desencadenarà l'apocalipsi: ni em faran fora de la feina, ni expulsaran els meus fills de l'escola, ni m'apedregaran els venedors de sobres de proteïna. Una poesia al dia i prou.
Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de juny de 2011
05 de juny 2011
Dos punts: En defensa del sentit de l'humor
Fa un any que desbarro per escrit al blog La pitjor mare del món . El títol ho diu tot, una acusació orgullosa del que sóc, del que som, adults que davant la criança dels fills patim regressions adolescents. Gent imperfecta. L'economista de quefer implacable és incapaç de fer anar a dormir el seu fill a l'hora i se sent més petita que un àcar. O més petit. Es diu que la culpa és femenina, però existeix una culpa masculina tant o més amagada que el vot ocult al PP. Al blog faig una reivindicació de la imperfecció, però, sobretot, de l'humor, un dissolvent orgànic dels conflictes més potent que aquella llegenda urbana que explicava la destrucció d'un bistec submergit en coca-cola. Si algú ha fet l'experiment deu saber que el bistec queda... mullat. Un bany d'humor, en canvi, separa el gra de la palla, la senzillesa davant el patir estúpid. I té un efecte secundari interessant, genera rebuig entre els ploms, els egotistes, els intolerants i altres delinqüents del bon viure. Expliques que les barretes de peix congelat han fet més per la teva salut mental que el Trankimazín i algú et retorna una cara d'ensumallufes històrica. No cal que digui què pensa aquest tipus de personal de la meva foto amb ulleres de 3D amb què anuncio als despistats que toca riure del gran drama dels dos bàndols.
A la pel·lícula The incredibles ( Els increïbles ) la mare, l'Elastigirl, posseeix uns braços llargs, eterns, que tot ho abasten. Quan entres a la secció mares i pares de la vida acabes igual. Dues forces físiques oposades tiben de tu fins a axicletar-te el cos. Del braç esquerre se n'ocupa l'exèrcit de perfeccionistes impenitents, els exigents, els que orienten la seva mirada dos centímetres per sobre la teva espatlla, sempre; els de sospir condescendent; els wikipares, que tot ho saben. El braç dret l'allargassen els de la nuca flexible, un exèrcit de progenitors amants de mirar al sostre per tal d'evitar el que tenen al davant; els experts xiuladors; els fans del niaroniaro dels Payasos de la tele , els que han dimitit. I al mig hi ets tu, jo, tots, fets un embolic. M'agrada pensar que gràcies al blog alguns d'aquests embolics es desfan a cops d'humor. Estrella Morente, a Las bulerías de la bola , canta " Yo no le temo a la muerte porque morir es natural ". A mi m'agrada dir-ho diferent, no em fa por tenir fills perquè riure és natural.
Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de juny de 2011.
Nota: i pels que tingueu curiositat aquí va l'enllaç a La pitjor mare del món http://bit.ly/kjMZDp
29 de maig 2011
Dos punts: Possibilitats
Quan molta gent et pren el pèl, te'l retalla i te'l depila de manera constant poden passar dues coses: que t'emprenyis o que no t'emprenyis. Si no t'emprenyes, la gent (els de dalt, els de baix, els de l'esquerra, els de la dreta, els amagats, els que es mostren, els veïns, tu mateixa) segueix depilant-te les aixelles, les cames i el compte corrent sense que sentis dolor i et quedes tan ampla. En canvi, si t'emprenyes poden passar dues coses: que muntis una manifestació o que no muntis una manifestació. Si no muntes una manifestació, la teva veïna et diu de bon rotllo que anar peluda és totalment antiestètic, t'aficiones a la depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una manifestació poden passar dues coses: que hi vingui gent o que no hi vingui gent. Si no hi ve gent, te'n vas a casa, la veïna et diu que els de la depilació estan d'oferta, et compres deu abonaments i et quedes tan ampla. En canvi, si hi ve gent poden passar dues coses: que en acabat no en tinguis prou o que sí que en tinguis prou. Si en tens prou, tornes a casa, la veïna (que a hores d'ara ha obert ella mateixa una franquícia de depilació) et dóna feina netejant el local, tu acceptes i et quedes tan ampla. En canvi, si no en tens prou poden passar dues coses: que muntis una acampada o que no muntis una acampada. Si no muntes una acampada, te'n tornes a casa, la veïna i tu us feu sòcies del negoci de depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una acampada poden passar dues coses: que mobilitzis la gent o que no mobilitzis la gent. Si no mobilitzes la gent, dediques la teva energia a expandir la teva franquícia de depilació per tot el món i et quedes tan ampla. En canvi, si mobilitzes la gent poden passar dues coses: que us perdeu discutint qui la té més llarga o que no us perdeu discutint qui la té més llarga.
Si la gent es perd discutint qui la té més llarga, la multinacional de depilació aprofita la vostra distracció per construir la seu central al bell mig de l'acampada, te'n vas i et quedes tan ampla. En canvi, si la gent no es perd discutint qui la té més llarga hi ha dues possibilitats: que et desallotgin a cop de porra o que no et desallotgin a cop de porra. Tant si et desallotgen a cop de porra com si no et desallotgen a cop de porra hi ha una possibilitat: que malgrat els pesi als de la porra continuen existint possibilitats. Moltes.
Publicat al diari ARA. Diumenge 29 de maig de 2011.
22 de maig 2011
Dos punts: Qüestió de fe
No puc ser budista perquè quan m'expliquen aquella història de l'home ferit per una fletxa que demanava a crits saber qui l'havia disparat, i del consell de Buda, que li deia que se n'oblidés, sempre penso que Buda no era mediterrani. Aquí sabem que és bo desfogar-se i recordar-se dels besavis de qui t'ha atacat. És el primer pas per a una bona alliberació. I tampoc combrego amb el deseiximent extrem. Arribar a no sentir res davant d'un suquet de peix o de Clive Owen em tira enrere. Catòlica ja ho vaig ser i no em va convèncer. Admeto els avantatges de la confessió i el perdó, però abans de creure en immaculades concepcions creuré en l'adveniment de Han Solo. A més, ves per on, resulta que em dic Anna i no Aniceto, i al club catòlic hi pinto poc. Després hi ha totes les variacions del cristianisme, encapçalades pels protestants, però les imatges de Luter sempre m'han fet por i Calví encara més. Els falta sentit de l'humor. La fe musulmana no és cap alternativa. Ja sé que no és obligatori dur burka, ni res al cap (ho he provat i estic tan horrible que si fos obligatori ni em plantejaria convertir-m'hi), així i tot he fet un sondeig de satisfacció mundial i m'espero uns segles més que la cosa musulmana millori per tornar-m'ho a pensar. Ser jueva no està de moda, però no sóc sectària i m'ho he mirat. De fet els dissabtes ja procuro no fer gairebé res, i, ves per on, el llinatge es transmet per via materna, però sempre vaig creure que Jahvè era un sàdic posant a prova Abraham, quan li deia que es carregués el seu fill. Amb el que costa pujar les criatures i va i el ser superior et diu que s'ha acabat. Per Sant Jordi em vaig comprar la nova edició de la Bíblia amb dibuixos del Perico Pastor (fantàstics!), però no vaig dubtar a buscar-lo en l'apartat de ficció. I això de ser el poble elegit em sona a les persones que s'emocionen quan surten per les pantalles del Camp Nou, tot i que aquest fenomen es dóna en totes les creences. És el virus de sentir-se membres del club VIP, un grup excloent i exclusiu. Sempre em queda l'opció animista, però se'm fa costa amunt creure que un bocí de divinitat habita fins i tot en objectes com una Barbie surfista. Al final tindran raó i haurem de creure en la democràcia. Només demano un favor, que sigui la de debò, no la còpia barata que ens volen vendre en tants i tants xiringuitos. Amén.
15 de maig 2011
Dos punts: Esport familiar
De tant en tant els meus germans i jo ens repartíem l'herència. Era un dels nostres esports familiars preferits. Vam adaptar el joc que apareixia al conte Los herederos del llibre Relatos familiares de Giovanni Guareschi. Els protagonistes, els fills de l'autor, s'adjudicaven les propietats familiars enganxant-hi un gomet vermell o verd segons qui en fos el futur propietari. A casa, en lloc d'enganxar gomets ens limitàvem a discussions que s'iniciaven com un innocent inventari per acabar en abrandades disputes, regateigs, acords bilaterals, estirades de cabells, crits i retrets (aprofito l'ocasió per recordar que la vaixella txecoslovaca és MEVA). Anys després vaig llegir que les discussions i baralles entre germans són una forma primitiva i bèstia de refermar el vincle. Nosaltres el vam enfortir amb cables d'acer i titani, i en vista de la bona relació que mantenim d'adults, el mètode funciona.
Uns altres que refermen vincles a consciència són els partits polítics que es presenten a Barcelona. Som a l'equador de la campanya electoral i les persistents discussions sobre el no-res que omplen debats, missatges, mítings, tuits i pancartes lligades rere una avioneta són igual de circulars i estèrils que les sobretaules a casa decidint si l'esmaltadora de fotos del meu pare era millor que la iogurtera de la meva mare. Ells també es reparteixen l'herència. La barraqueta està a punt de tancar-se i els gomets han començat a circular. Els veureu per tot arreu. S'han sofisticat i tenen forma de codi de barres. A la façana de l'església de la plaça de la Virreina n'han aparegut dos, un sota cada fanal. I només cal recórrer qualsevol carrer per trobar-los al costat d'un senyal de trànsit o d'una caixa de llums, o vora una placa de carrer... Busqueu-los, alceu el nas seixanta graus i els descobrireu, silenciosos i discrets. Només són d'un color. Hi ha algú que s'ha espavilat i ha començat el joc sense avisar els germans, i això no s'hi val. Com també és fer trampes deixar-nos fora a tots nosaltres. M'he comprat una caixa sencera de gomets vermells i he començat a repartir-los. El primer l'he enganxat al monument a Colom i quan sigui l'hora faré el que sempre he somiat, desallotjar-lo de visitants, fotre-li una bomba i reduir-lo a pols. La MEVA vaixella txecoslovaca no, la conservaré intacta, com un tresor.
Publicat al diari ARA. Diumenge 15 de maig de 2011.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)