Podria començar
explicant que «Cor
de cactus i altres formes d’estimar» (Corazón de cactus y más formas de querer) té una protagonista de quinze anys, la
Lara, que vol ser punxa discos (PD), una mena de DJ que no crea música, la
combina. Que vol formar un duo amb la seva millor amiga, la Martina, i que el
seu somni conjunt no podrà ser perquè de sobte, un dia, la vida dona un tomb
inesperat i no tan sols ha de fer reset
mental al seu projecte, sinó que coneix al Diego, un noi colombià, i que no li
fa gaire cas, perquè, en principi l’amor li importa un rave.
Però també podria
dir que la novel·la va ser un encàrrec d’aquells de barra lliure de l’editorial
Grupo SM i també de Cruïlla, en el que se’m demanava que rumiés una història
romàntica amb uns peròs importants. Confesso que aquests «peròs» van ser la
clau perquè acceptés: que els lectors, tant juvenils com adults, no es morissin
de vergonya a l’hora de llegir-la, per culpa d’un contingut ensucrat i
convencional. I que hi hagués clarament una aposta feminista en la perspectiva
de les diferents trames. Un feminisme que, com saben les persones informades,
allibera a dones, i també a homes. Finalment em van suggerir que l’alter ego de
la Lara, fos un noi estranger. I després de rumiar-hi em va semblar una bona
idea, i vaig triar Colòmbia, per evitar llocs comuns, tot i que el prejudici (i també l'orgull, gràcies estimada i mai prou admirada Jane Austen) hi
juga un paper important. Me l’estaven encarregant a mi, així que vaig recordar
que contindria humor i el meu particular punt de vista sobre la vida. I que
buscaria una estructura o alguna aportació literària que la diferenciés de les
meves altres novel·les. I així va sorgir una tercera persona activa. Una veu
narrativa que és omniscient i alhora present. I que es presenta en primera
persona: soc jo, l’escriptora, algú amb ganes de ficar cullerada i que comenta
l’acció des d’aquest personalisme.
La temàtica musical
va ser fàcil trobar-la. A casa visc amb una jove que ara té divuit anys, que fa
tres o quatre estius va formar un duo de punxa discos amb la seva millor amiga.
Son les PDZitas,
unes punxa discos feministes que ho peten al barri de Gràcia i tot arreu on
punxen. En general llocs molt alternatius i amb un to reivindicatiu.
Elles són les
autores d’aquesta playlist, la banda sonora del llibre:
L’esforç màxim a
l’hora d’escriure el vaig dedicar a aconseguir que la novel·la contingués un
món que fos proper, uns personatges de carn i ossos, i que fos molt, molt
entretingut. Que el lector no pogués o volgués deixar de llegir-lo. Després,
per sota, encabir-hi tota la resta. I amb un treball de llenguatge acurat per aconseguir
equilibrar el to àgil, els diàlegs creïbles amb una exigència literària alta.
Passar-s’ho bé no ha d’estar renyit amb llegir un text literari ben escrit (o
que ho intenta).
No us diré si ho he
aconseguit. Tan sols us deixo enllaços a les diferents crítiques publicades.
Només avanço que la revista Faristol li ha atorgat 4 estrelles, la màxima
puntuació. He, he, he.
I per acabar... el
vídeo (i les fotos que veieu) de la presentació del llibre el dia 26 de gener a
l’FNAC Triangle de Plaça Catalunya. Entrar d'aquesta forma, muntada dins un carro de súper al ritme de «La vida es un carnaval» de Celia Cruz, té un perquè, que descobrireu quan llegiu el llibre.
A la presentació em van acompanyar els escriptors Joan Antoni Martín Piñol i Laia Soler (Gràcies, companys!)
