Plantada de guionistes del programa Leonart

Hi ha gent que pensa que a la nostra professió no existeixen els mileuristes i, que en general, lliguem els gossos amb llonganisses. Aquí copio una carta que he rebut avui. Els guionistes del programa de divulgació científica per a públic infantil, Leonart, que emet i produeix TVE Sant Cugat, s'han plantat. Han deixat la feina amb el risc i el perjudici que comporta a causa de la situació d'abús laboral que patien. La meva enhorabona. Si a tots els equips es funcionés amb aquesta coherència tot ens aniria diferent.



Maltractament als guionistes al programa Leonart, de TVE

En la negociació del quart semestre del programa Leonart de TVE, la nova direcció del programa ha plantejat incrementar el volum de feina dels guionistes sense augmentar el preu dels guions, al·legant una retallada del pressupost global que, a efectes salarials, de tots els membres de l’equip, només ha perjudicat els honoraris dels guionistes. Amb el precedent d'haver-se negat a apujar-nos el preu de l'IPC i de negar-nos un percentatge dels drets dels DVD’s que s'han editat amb la nostra feina, els 12 guionistes, que hi treballem des del inici del programa, hem trobat la proposta inacceptable i fora de lloc.

En plena negociació, la direcció de Leonart ha començat a buscar nous guionistes, sense explicar-los, evidentment, que substituirien companys que es negaven a treballar per menys diners.

Aquest conflicte s'ha resolt amb una nova oferta del director i promotor de la iniciativa, José Juan Ruiz (conegut com Jota): es mantenen els preus dels guions i la feina. Això és possible perquè l'editora i coordinadora de guions de Leonart, assumeix fer la feina no remunerada que direcció volia que féssim els guionistes. I aquest esforç el fa a canvi que es mantingui el mateix equip de guió i pel bé d'un programa que ella ha fet créixer al costat dels tres directors que en un any i mig han passat pel programa.

No obstant això, el seu gest topa amb una nova proposta del director: rebaixar substancialment el preu de la feina de l'editora de guions. A més, les seves condicions de total disponibilitat es mantenen, i també les que la lliguen físicament a Televisió Espanyola, per tal de mantenir reunions amb direcció i realització. I tot això pel que vindria a ser un sou mensual net que no arriba a 1.000 euros. Evidentment, l'editora s'ha negat a acceptar aquestes condicions abusives i s'ha acomiadat del programa.



Després d'aquest daltabaix, la direcció del programa reuneix a l'equip de guionistes i ens comunica:

1) que, davant la necessitat de contractar un nou editor, observa la possibilitat que algú de nosaltres, i amb el beneplàcit de direcció, es postuli com a tal (i accepti les condicions abusives que s’havia proposat anteriorment a l'editora),

2) que, a partir d'ara i per ordres que "vénen de dalt", només poden quedar 8 guionistes a l’equip,

3) que la primera feina del proper/-a editor/-a de guions serà fer fora a 3 dels seus companys.



Davant aquest escenari, i malgrat l'interès que tenim tots plegats en conservar aquesta feina, hem pres una decisió: per solidaritat absoluta amb l'editora i coordinadora de Leonart, l'equip de guionistes decideix marxar en bloc. No participarem en cap intriga que vagi en contra d'un company, no treballarem amb una persona que maltracta i instrumentalitza els guionistes.



Amb la present, només volem informar-vos d'aquesta situació, perquè sigueu conscients del pa que es dóna des dels despatxos de la Televisió Pública als guionistes, i perquè tingueu en compte la postura del actual director de Leonart vers la nostra professió. Us agrairem que feu arribar aquesta comunicació al màxim de companys guionistes.


Una abraçada,

ANNA CAMMANY, SERGI ESCOLANO, ANNA FITÉ, ARMONIA GUSTEMS, MOSE HAYWARD, HECTOR LOZANO, ALBERT PLANS, XAVIER PUCHADES, BELÉN RUBIO, ROGER RUBIO, ABIGAIL SCHAAFF, ANAÏS SCHAAFF -Equip de guionistes de Leonart.

Barcelona, 9 de desembre de 2007

guionistasleonart@gmail.com

Sensibilitat

A la Mercè Gil la conec de fa un parell d'anys. Totes dues coincidim a una cosa ben estranya, a antigimnàstica. La Mercè en aquest parell d'anys ha donat un tomb a la seva vida: ha deixat la seva feina anterior i ara es dedica a pintar roba i aquarel·les. Durant el mes de desembre exposa part del seu treball a la Llibreria Dones, al carrer Dagueria 13 de Barcelona. Aquí us en deixo una mostra perquè us animeu a visitar l'exposició que porta per títol "Entre colors".

Motius per ser el dissabte a les 11 a la Plaça Sant Jaume

1-Perquè els guionistes que treballem a sèries, especialment per TVC, gaudim d'unes condicions que es van guanyar gràcies a la plantada d'un equip de gent que estava disposada aturar una sèrie, tal i com recorda en un missatge de correu la Maite Carranza.

2- Perquè d'aquestes millores aconseguides algunes s'han quedat pel camí i d'altres s'han de fer extensives a tota la professió.

3- Perquè els reis no existeixen i sino reivindiquem un conveni ningú ens el regalarà per Nadal.

4-Perquè demanem coses tan òbvies com treballar amb contracte per molt curta que sigui la feina i per molt bon rotllo que hi hagi amb qui et contracta verbalment. Amb els contractes verbals hi ha un petit inconvenient, a l'SGAE no se'ls creuen i als jutjats on has d'anar per reclamar una factura que no t'han pagat tampoc.

5-Perquè, quin atreviment, volem cobrar el que és just. Cal recordar que la nostra feina és, majoritariament, de freelance. És a dir, avui tens feina, demà potser no i d'aquí a un mes o un any... Buf! La inseguretat és condició del nostre ofici i hauria d'haver-hi una justa correspondència en els sous que cobrem. I no. La gent es posa molt contenta quan cobra el mateix que una persona assalariada de la seva mateixa categoria laboral. Ni us dic el que passaria si algú de nosaltres hagués d'agafar la llarga enfermetat i cobrar de la Seguretat Social... Jo he estat de baixa maternal tres vegades i en totes elles m'he polit els estalvis.

6-Perquè volem rebre la retribució que ens pertoca segons l'èxit de la nostra obra. O creieu que pel fet d'haver escrit una sèrie que ha aguantat l'audiència d'una cadena et pagaran més a la propera, o et tindran en més gran estima? Als guionistes de base segur que no.

7-Que es respecti la integritat moral dels nostres guions i no hagis de fugir al lavabo quan t'asseus a veure allò que han fet amb el que tu has escrit. O que pensaves que havies escrit perquè només reconeixes una paraula com ara "hola".

8-Que es reconegui públicament la nostra feina, que no vol dir que la tieta i la formera estiguin orgulloses de nosaltres, que també, sino que des d'àmbits tan quotidians com les recomanacions de les pel·lícules als diaris, es faci constar no tan sols qui és el director i els actors, sino també els guionistes.

9-I perquè què més faltava a la meva vida a més de tres fills, parella, feina, vicepresidència de l'AMPA de l'escola dels meus fills i escriure llibres quan puc? Està clar! Una manifestació de guionistes!!!!

Qui vulgui dir-me res dissabte al matí ja sap on seré. I si voleu més informació visiteu la pàgina web de l'associació de guionistes catalans GAC. Trobareu l'adreça als meus enllaços, a la columna de la dreta.

Amigues

Les meves amigues són amigues que es casen, amigues que pareixen, amigues que adopten, amigues que es divorcien, amigues que estan a punt de perdre el seu pis, amigues que suporten caps insuportables, amigues que tiren endavant soles amb els fills, amigues que apedacen la família, amigues que aguanten nòvios o marits que no haurien d’aguantar, amigues que són les parets mestre de casa seva, amigues que creen empreses, amigues que van al psicòleg, amigues que surten a sopar, amigues, totes, que s’ajuden.

¿Qué hay de nuevo viejo?

Avui hi ha novetat. Un nou llibre de la col·lecció Valors editada per Intermon-Oxfam i Contes Sense Fronteres. Li vaig posar un títol que és una onomatopeia: UUUH! GRR!! Sempre he pensat que els títols són molt importants. Els títols i la primera pàgina. Sobretot pel que fa als nens i nenes. El títol és com el xiulet de l’encantador de serps. Els ha de seduir prou perquè obrin la coberta i es trobin la primera pàgina. Si obriu el llibre que us presento hi trobareu el següent: “ Hi havia una vegada un monstre monstruós que vivia a una casa monstruosa, amb portes i finestres monstruoses i un jardí monstruós.” Al conte es parla del DIÀLEG i de com és imprescindible parlar per poder arribar a acords. Una obvietat que no és prou òbvia. Tots els llibres de la col·lecció Valors venen recomanats per una persona famosa. El primer, el Capità Pernil, parlava de Solidaritat i el recomanava el jugador de futbol Deco. El segon girava al voltant de l’alegria i la persona que el recomanava era la Paz Padilla. I aquest tercer ve amb la benedicció de l'Andreu Buenafuente. Un dia d’aquests hi haurà presentació a la premsa. Ja us ho explicaré. Ah! I el conte està pensat per a nens i nenes de 3 a 6 anys. I el més important!!!! ELS DIBUIXOS SÓN DE L’ÀFRICA FANLO!

Sèries

Aquest matí un colega de professió m’explicava que la sèrie nova de TVE, “Desaparecida” val la pena. És una bona i una mala notícia alhora. Bona perquè una és una malalta de sèries però també dolenta perquè ja tinc tantes sèries a la llista que no me les acabo. A casa tinc el Digital+ sense l’opció de sèries (no tinc ni l’AXN ni el Call 13) perquè no dono a l’abast. La graella de coses que em ve de gust veure està així:

Dilluns

Al plus fan Big Love a les 21:05. La tinc pendent de veure ni que sigui un episodi. La idea inicial és la següent: un home de religió mormona té dues dones amb les que ha format dues famílies que no coneixen de l’existència de l’altra. Molt d’amor i a veure què.

Dimarts

Tres sèries espanyoles que encara no he vist. Parteixo de la base que he de veure tot el que s’estrena que estigui produït a Espanya com a mínim un capítol (o mig, o un quart, però alguna cosa). La primera és Herederos i la fan a TVE1. La protagonitza la Concha Velasco i té pinta de “novelón”. La segona és “Cuestión de sexo” i la fan a Cuatro. És de l’equip de “El otro lado de la cama” i parla de gent de trenta i tants amb problemes sentimentals. Y la tercera “Hermanos y detectives” en la que un nen ajuda a un detectiu a resoldre els seus casos. La fan a Telecinco. Totes tres a les 22:00.

Al plus a les 21.30 fan Secuestrados. Vaig veure el primer capítol i estava molt ben feta però corria el perill de ser massa previsible i amb personatges estereotipats. Ara hauria de veure un altre capítol per saber si em vaig equivocar o no.

Observeu, en una nit quatre sèries. O em converteixo en la Santíssima Trinitat o faig anar el gravador i el comandament a distància a tota pastilla.

Dimecres

A la Dos em puc fer passar el mono de Perdidos veient com s’acaba la segona temporada. O recuperar A dos metros bajo tierra a altes hores de la matinada.

Al Plus a les 20.30 una sitcom que no tenia localitzada i de la que no en sé res “Agencia Lovespring” sobre una agencia matrimonial.

A TVE1 Desaparecida. Diuen que va pel mateix camí que va obrir Padre Coraje.

A A3 fan Los hombres de Paco. Fa segles vaig veure un episodi i em diuen que l’han canviat molt. Cal veure cap a on l’han fet anar.

Dijous

A A3 a les 23.45 Boston Legal amb una colla d’advocats sense escrúpols. Diuen que molt bona.

Al Plus a les 21.30 Los hermanos Donnelly, del Paul Haggis i el Bobby Moresco sobre una família d’Irlandesos que s’inicien en la cosa de la mafia. M’hi he enganxat.

Val, no és una sèrie però si estic a casa no puc deixar de veure-la: Polònia a TV3. La solució és gravar la dels Donnelly i veure-la després de Polònia. Quin estrés. S’entén perquè encara no he vist Boston Legal?

Divendres

Descanso o recupero els Donnelly que la fan al C+2, o veig una peli o no veig res.

Dissabte

Hi ha vida més enllà de la televisió emesa en aquell moment. O recupero coses. O veig el que em baixo de la xarxa. O el que veig en DVD. O tinc vida social, mira.

Diumenge

A TV3 fan Porca Misèria, el millor dramàtic dels que es fan a la península. Si voleu digueu-me pilota però és el que penso.

I a Cuatro fan Mèdium que també val molt la pena. No la veig assiduament perquè he de moderar les addicions.

Monarquia

Ja tinc foto oficial. Me la va fer ahir el Joanfran i la penjo avui. Queda inaugurat el retrat! Si la reina d’Anglaterra té foto oficial una republicana convençuda com jo no pot ser menys. Sí, sí, no és cap incongruència. Els republicans fracassem perquè no ens adonem que la monarquia convenç i sedueix gràcies al glamour, el misteri i l’encant del poder. Per tant proposo una fulla de ruta per a tots aquells que desitgem la república: demanem una presidenta o un president de república amb presència a les revistes del cor, que sàpiga saludar, que vesteixi de forma polèmica (hem de tenir tema per criticar), que ens adormi amb els seus discursos, que vulgui que li paguem algun capritx, que accepti instal·lar-se uns anys a la residència oficial que li manem i que hagi de viure envoltada de guardaespatlles d’aquells que fan que somiis coses lletges. I si no ens satisfà el resultat, si li agafem mania, o no ens dóna la gana de continuar pagant-li el callista, en votem un altre i ens quedem tan amples.

Bon any nou

Sí, sí, allò que celebrem el 31 de desembre és una farra memorable però l’any comença ara, el mes de setembre. A mi també em passa que faig anys a finals de mes i tot plegat augmenta la sensació d’inici d’alguna cosa. Com que sóc optimista, excepte quan sóc pessimista, sempre penso que el nou curs serà collonut. I aquest any no és una excepció. De res em serveix mirar enrera i adonar-me que el curs passat va ser... que per fi el vam acabar. Em pugen les endorfines o el que sigui que et fa estar de bon rotllo i funciono durant unes setmanes amb una dosi alta de bon humor. Sí, també tinc depressió post vacances. Sí, també empleno la butlleta de la Primitiva de rigor per si no he de tornar a treballar. Sí, em miro al mirall i observo com em destenyeixo amb impotència. Sí, trencaria a pedrades els aparadors de roba d’hivern. Però i què. És setembre, se’m cauen els cabells i amb ells una part de la meva mala hòstia.

Monòlegs, feminisme i narcicisme

L'any 2003 vaig treballar en un programa per BTV protagonitzat per la Lloll. Tenia un nom original "La Lloll a BTV". El coordinador i editor de guió era el David Castillo i el realitzador i coguionista era el Xavi Berraondo. Ara tornem a treballar junts. De fet ja hem coincidit un munt de vegades més. Però l'altra dia vam recordar el programa. Vam fer dira la Lloll monòlegs d'un to diferent dels que havia fet fins ara. Una mica més bèsties. Jo en vaig escriure un munt del personatge de la nena i m'ho vaig passar de conya. Em vaig inventar un terme "rulero" per tots els nens de divorciats. Ruleros perquè rulen de casa en casa. El David no es recordava de la paraula i l'he buscat entre els guions. I mira, m'ha agafat un atac de narcicisme i us en penjo un. Va de feminisme. I ara que ha sortit el llibre de "El cerebro femenino" de la Louann Brizendine, llibre que us recomano a TOTS i TOTESi que hauria de ser de lectura obligatoria, doncs mira, m'ha fet gràcia penjar-lo perquè faig que la nena conclogui el mateix que la neuropsiquiatra, que els homes i les dones som diferents. I que duri molts anys.

NENA

Avui ha vingut una feminista a donar-nos una conferència sobre la igualtat dels sexes. M’ha posat dels nervis! Vinga a insistir que els nens i les nenes som iguals. Tota la tarda amb la parauleta a la boca: iguals, iguals, iguals. Semblava que parlés de “los niños del Brasil”. Aquesta tia deu viure en un convent de monges de clausura, un rotllo gran hermano però amb monges i sense tele, i no sap de què va el món... Sinó, no m’ho explico.

I no parlo de les característiques físiques. Que tampoc cal tenir un escàner als ulls per descobrir que sota els pantalons a alguns els hi creixen certes diferències. Parlo de tota la resta.

Per començar els nens tenen un desenvolupament verbal més lent. Per això quan els dius que et passin la resposta de la pregunta 4 de l’examen... ells et responen? Eing? Com a mínim, si li preguntes a una nena, et dirà què és l`àcid oxiribonucleic! Encara que l’examen sigui de matemàtiques. O que no en té ni punyetera idea. O que no et deixa copiar perquè no la vas convidar a la teva festa d’aniversari a l’Up and Down... No ho sé, articulem paraules, construïm frases, ens comuniquen de forma intel·ligent...

O si els preguntes que volen ser de grans... tots, absolutament tots els nens, volen ser Pau Gasol. Nosaltres tenim més varietat: volem ser Shackira, Madonna, Britney Spears, Hillary Clinton, Sharon Stone...

Amb el tema del vestir passa exactament el mateix. Els nens opten per una moda king size: pantalons d’skater tres talles més grans, que se’ls vegin els calçotets i samarretes taronja fosforito de talla XXXXL. Les nenes en canvi ens agrada més la moda minimalista: duem minishorts, o minifaldilles, o minivestits o minitops verd fosforito, o minipirates platejats... Tot el que sigui mini!

Amb el cinema també tenim problemes de coïncidència. Als nens no els treus de les pel·lícules d’acció. Es tornen bojos per veure als seus herois patint problemes sobrehumans. A les nenes ens molen més els conflictes entre persones, els drames humans, l’essència de la vida. Per això omplim les sales de cinema per veure com la Sandra Bullock perd el nòvio. O com la Júlia Roberts s’escantella la dentadura...

Li hem intentat explicar a la paia aquesta però no hi ha hagut manera. S’ha esverat i tot. Ha preguntat a la mestra si l’escola tenia un currículum transversal de co-educació. I la mestra li ha dit que sí però que ja veus, tu... amb el personal que li ha tocat.

La noia es pensa que les nenes som futures dones sotmeses a la dictadura masclista. El que us deia. No té ulls a la cara. I les orelles les té taponades de porqueria.

Aquesta encara no s’ha adonat que tenim dominats als pobres nois. Les nenes estem posant en pràctica la revenja de la història. La llei del pèndol ens va entussiasmar i ara el pèndol l’empenyem nosaltres i els nens millor que s’apartin si no volen rebre.

Ara som nosaltres les que movem el cotarro. Les que sortim escollides delegades de classe, les que triem els temes que treballarem a socials, les que ens posem indefectiblement les primeres de la cua al menjador, les que ens repartim els nòvios... o les nòvies! Les que guanyem els jocs florals, les que muntem fumades de porros al lavabo, les que ens envien d’intercanvi a Irlanda, les que robem els exàmens, les que sabem entrar als xats i fer-nos passar per nois, les que sortirem al domical del país com a succesores d’Aznar...

És clar, als pobres nois els matxaquen amb tot el que han d’aprendre per quan siguin grans: cuinar, planxar, fregar plats, treure la pols, cosir, anar a plaça, canviar bolquers, passejar nens... i a nosaltres res. S’obliden de nosaltres i, és clar, no serem tan gilipolles com per avisar-los que no tenim ni idea de com s’agafa una escombra.

Les feministes no tenen res a fer. Nosaltres no volem la igualtat. Això ja ho demanaran ells quan espabilin!

Un dels bons

Avui s'ha mort el Jaume Esquius, guionista. El Jaume va néixer l'any 72. Era molt jove. Consulto el currículum del GAC perquè no recordo la seva edat exacta i veig que acaba amb la seva frase "gairebé sempre estic somrient, cosa que és un valor afegit en moments de crisi". Hauria d'acabar aquest missatge aquí perquè el Jaume es va definir a la perfecció. Només que vull dir-vos que, tot i que el Jaume i jo no érem amics, amics, ens coneixiem de mil anys de mil coses de la professió, avui estic molt trista, perquè s'ha mort un dels bons i en tots els sentits.

Bajo las estrellas

He anat al cinema! És una gran notícia. Feia massa temps que no hi anava. Spiderman 3 no compta. Allò no és cinema. És el pla malèfic d’una mà negra per fotre mares. Vaig anar a veure “Bajo las estrellas” amb l’actor Alberto San Juan (mmmm) i l’Emma Suárez. El director i guionista es diu Félix Viscarret i és la seva primera feina com a guionista i director de llargs. Fins ara s’havia dedicat als curtmetratges. El guió és una adaptació de la novel·la “El trompetista del Utopía” de l’escriptor Fernando Aramburu. No he llegit la novel·la però la peli em va agradar força. És d’aquelles que no recomanaria a tothom perquè parla d’un món una mica friqui i té seqüències que et deixen el cos remogut. El millor és la relació que estableix el protagonista amb la filla de la nòvia del seu germà. La mare de la nena i nòvia del germà és la Emma Suárez i fins aquest moment ha portat una vida de ionqui i de festes. De fet viu en un pis fastigós en un polígon industrial i la seva filla està deixada de la mà de Déu. El personatge de l’Alberto San Juan li diu “puerquita” i aquest apelatiu al principi et fa molta angúnia però acaba fen-te riure. És una bona peli. Imperfecta però bona. L’Alberto San Juan i la nena estan de conya. L’Emma Suárez també però menys. Potser és que em cansa una mica. El que fa de germà, de fet ell o el personatge, és el que més em grinyola. El guió pel mig es perd i hi ha moments en que no saps massa què t’expliquen fins que la cosa torna a lloc o la història pren força. Però ho repeteixo, la recomano amb avís: res d’escapisme, és força crua. Fans de Sandra Bullock abstenir-se.

Foto: de la web de la peli http://www.notrofilms.com/bajolasestrellas/

Socors

Ser mare a final de curs implica tenir agenda de ministre i memòria de ipod dels cars. M’han convocat a reunió del casal d’estiu, reunió del casal de futbol del Pol, reunió de colònies, assemblea de fi de curs i de repicó a l’assemblea extraordinària, al festival del Nil que feia d’abeja Maya, a la funció de teatre de fi de curs de l’escola de l’Eva i el Pol i sospito que em vaig saltar una ballada que li tocava al Pol però que no va fer perquè estava convalescent de l’operació de fimosi.

He hagut de preparar dos motxilles de colònies, motxilla del casal de futbol del Pol, motxilla del casal d’estiu de l’Eva, motxilla del Nil que fa jocs d’aigua al pati, comprar unes antenes d'abella i una samarreta groga... ODIO MARCAR SABATES, ROBA, MITJONS, MOTXILLES, LLANTERNES, POTS DE XAMPÚ, RASPALLS DE DENTS, COLÒNIES, PINTES, SACS, TOVALLOLES, XANCLETES, BANYADORS, GORRES DE PISCINA, HO ODIOOOOOO!!!!

I va, i a sobre el Nil va agafar un refredat la setmana passada i l’Eva ara té angines. Fes-te fotre.

Enveja

Els guionistes dels Estats Units em fan molta enveja. Són un gremi que no conec de prop però com a espectadora em faig un fart de veure bones sèries escrites i realitzades d’una forma que aquí no podem arribar ni a tastar mínimament. Estats Units és un mercat molt bèstia. A l’any s’arriben a produir un munt d’episodis pilots de sèries que no arriben a bon port. Però tots ells tenen la seva oportunitat i els guionistes escriuen els guions amb una combinació de dos factors que als guionistes del mercat català i del mercat espanyol se’ns neguen repetidament: TEMPS i RISC.

Temps per escriure i, encara més important, reescriure, reescriure i reescriure. Són guions madurats i repensats. També molt retocats i remenats, que no tot és fantàstic a l’altra banda de l’oceà, però són guions que abans de ser gravats s’han pogut permetre el que aquí ens sembla un luxe, que és treballar amb prou temps.

Risc o també marge de maniobra o també voluntat per innovar. Sí. Ells tenen al darrera una indústria amb uns mitjans milionaris. Però la innovació no té res a veure amb les peles. Té a veure amb la confiança de les empreses per les idees dels guionistes. Per les ganes de fer coses noves. Per assumir que per innovar un s’ha d’arriscar. Els guionistes dels Estats Units poden inventar sèries sense l’autocensura de pensar que el seu mercat, les productores, les televisions, només els compraran determinats formats.

Es parla molt de la innovació en les empreses de tecnologia punta, en les empreses de betes i fils, en les empreses d’embotits. Però i la innovació en les empreses de creació de continguts audiovisuals? Aquí només es produeixen sèries que ja se sàpiga que han funcionat abans. Amb comptades excepcions, sí. Però vaja.

I tot això perquè avui fan el segon capítol al C+ de la sèrie Estudio 60. Una sèrie que té com a protagonistes a un guionista d'un late show i el seu director. Una bona sèrie, creieu-me. El creador? Aaoron Sorkin, el mateix que es va inventar "El ala oeste de la Casa Blanca". I un detall. Als Estats Units tenen molt clar de qui són les sèries (si és que són d'algú). Les sèries són de qui se les inventa. I els diaris que aquí obvien per sistema els noms dels guionistes responsables de les sèries nacionals, no s'obliden mai d'esmentar el nom dels nostres colegues americans. El que us deia, enveja.

Anar de bolos

Anar de “bolos” vol dir sortir a fer ronda. A fer minigira. Anar per les escoles o llocs diversos i parlar de l’ofici que t’ocupa. En el meu cas la cosa d’escriure llibres infantils i guions. Anar de bolos t’estalvia peles de psiquiatra. Atenció. He dit t’estalvia, no t’evita. L’altra dia vaig entrar a una sala d’actes i 150 nens i nenes d’onze anys van irrompre en crits de “Anna Manso! Anna Manso!”. Els vaig respondre que ara ja sabia què sentien els concursants d’Operació Triunfo en sortir de l’acadèmia. Sempre que torno de bolos m’engreixo tres quilos. Resulta que als nens els agrada llegir el que escric i volen que els signi autògrafs a la mà. I un tema important. M’adono que el que m’invento els fa riure. I en fer-los riure no s’adonen que llegeixen. I fins i tot s’acaben el llibre! No entenc perquè el Leandre no va per l’edició vint. Tinc la sospita que hi ha mestres ben pensants que no troben correcte el títol: “Leandre, el nen horrible”. A l’entrada d’abans deia que per ser intel·lectual hauria de ser obligatori passar un examen de sentit de l’humor. Per ser mestre igual. El Jose Antonio Marina va escriure fa temps un article polèmic en que proposava eliminar els clàssics en les llistes de lectura obligatòria. Ho subscric totalment. Vaig convertir-me en lectora reincident malgrat els llibres espantosos que em vaig haver d’empassar. I ja no diguem de les biografies estúpides que em feien aprendre. Tenia un professor que l’únic que se li acudia preguntar-nos sobre Lope de Vega era quants fills tenia. I després critiquem que el “Aquí hay tomate” tingui molts espectadors. Jo vaig tenir la sort de tenir germans grans que em feien el servei de lector abans que jo i que em donaven bones llistes de llibres per llegir. Però aquesta és funció dels mestres de literatura, com l’Antoni Dalmases, a qui vaig conèixer el dia de Sant Jordi. Els alumnes de l’Antoni tenen la sort que el seu professor els seleccioni llibres que facin venir ganes de llegir i que els hi llegeixi en veu alta. Aquest, crec, és el camí.

Més Vonnegut

Al llibre “Un home sense pàtria” Kurt Vonnegut utilitza un mètode per analitzar històries que té força substància i que també pot ser molt útil per a guionistes. L’essència del mètode és un gràfic com aquest que veieu a dalt. En aquest cas el gràfic correspon, més o menys, a LA VENTAFOCS.

La noia comença fatal. El pare es casa. Sembla que tot s’arreglarà però resulta que la madrastra i la germanastra li surten llufa i es torna a enfonsar a la misèria. I sobre no la conviden al ball. Però va i apareix la fada padrina i la seva bona sort remunta. Però la tornem a enfonsar en la misèria quan tot torna a lloc a partir de les 12. Però finalment tot s’arregla. L’interessant de la cosa és quan Kurt Vonnegut analitza Hamlet. El quadre es queda encefalograma pla. No puja ni baixa. Sempre és al mig. No hi ha ondulacions. I perquè? Doncs perquè Hamlet, dedueix Vonnegut, és una narració massa propera a la vida mateixa. Hamlet és bo i és dolent. Se li mort el pare i ell mata l’amant de la mare. A Hamlet no li passa res. Té dubtes. I tot canvia perquè tot segueixi igual. Segons paraules de Vonnegut Shackespeare a Hamlet diu la veritat i sabem tan poc de la vida que som incapaços de desxifrar si el que ens passa són bones males notícies.

L'he matat

Ara fa un mes vaig entrar a una llibreria i em vaig fullejar les primeres pàgines d’un llibre “UN HOME SENSE PÀTRIA”. El nom de l’autor no em sonava gens, KURT VONNEGUT, però les paraules de la primera pàgina em van abduïr per uns minuts. El Joanfran em va picar a l’esquena. Era hora d’entrar al cinema. Vaig aterrar al planeta de nou i em vaig comprar el llibre. Ha sigut una revelació. Un d’aquells llibres que fan que et vinguin ganes de sortir al carrer, comprar-ne cent o dos-cents, i regalar-los a tothom. El llibre és un recull d’articles sobre temes diversos sempre amb un punt de vista irònic, punyent, intel·ligent i sempre encertat. Kurt Vonnegut tenia en el moment d’escriure el llibre vuitanta-dos anys. Va néixer als Estats Units i és d’aquells autors, d’aquelles persones, que et reconcilien amb Amèrica del Nord. I també et fan envejar el país. Ens emplenem la boca sobre com n’arriben a ser de cafres els ianquis, però tenen entre ells autors tan respectats com Kurt Vonnegut capaços de fer una crítica corrosiva i fonamentada. Ja m’agradaria que a Catalunya hi hagués aquest esperit crític sobre tants temes. El programa “Polònia” ha obert una finestra interessant. Però ara falten les persones que es dediquen a pensar amb més calma i amb més temps. Abans en deien intel·lectuals. Kurt Vonnegut n’era un i a sobre feia riure. Hauria de ser obligatori per a tots els intel·lectuals tenir sentit de l’humor. I sí, dic “era” perquè ara va i resulta que s’ha mort. Ha sigut el meu entusiasme? No sé perquè però tinc remordiments.

Glòries literàries

Hi ha gent a la que pots impressionar si els dius que ets escriptora. Gent que no llegeix i que pensen que aquest és un ofici honorable. Gent que encara s’impressiona més si els dius que escrius per la tele.

Després et pregunten, o ho expliques tu mateixa (burra, burra, més que burra) que els llibres que tens publicats són de literatura infantil. Arribats a aquest punt hi ha dues respostes. Opció A: Oh (un oh decebut i tipus, per mi com si em dius que escrius els ingredients del caldo Gallina Blanca). Opció B: Ah, que divertit (com si escriure per nens, o treballar per nens, o fer el que sigui per nens fos equivalent a prendre’s segons quines pastilletes il·legals).

A mi la meva gran glòria literària em va arribar la darrera tardor i no va ser ni a les Rambles signant fins a aconseguir una hèrnia discal, ni en cap entrega de premis (no n’he guanyat cap, sóc del sector tota la resta de la humanitat), ni en cap institució pública. Va ser al Camp Nou.

Vam presentar la col·lecció “Valors” de contes infantils publicats per Intermon i Cuentos Sin Fronteras. Cada conte el recomana una persona coneguda i el conte “El capità Pernil” el recomana en Deco, el jugador del Barça.

Una pila de periodistes es van llançar sobre el jugador a la sala on fèiem la roda de premsa. L’Àfrica Fanlo, la il·lustradora, la Montse Alsina, de CSF l’Arianne Arpa, la directora general d’Intermon-Oxfam i jo mateixa vam acompanyar al jugador a la taula. Allà drets i abraçats a l’astre els periodistes ens van llançar una quantitat de fotos que em van fer sentir Ana Obregón a la seva sessió anual de fotos en bikini a Mallorca. Deco va parlar per agrair la confiança, també va parlar la Montse Alsina, i l’Ariane Arpa que va dir amb molta gràcia que la solidaritat sense un Deco no tenia tanta convocatòria.

I acte seguit els periodistes ens van pregar que ens apartèssim. Bé, tots no. En Deco s’havia de quedar. Era el pacte. Ells venien, prenien nota i fotos de la presentació del llibre i després feien la roda de premsa esportiva. Algun periodista ens va fer callar quan allà, de fons, comentàvem la jugada mentre en Deco elogiava en Ronaldinho.

El resultat va ser que la meva presència mediàtica no es va donar ni al Babelia, ni al Cultura, ni al Cultura/s, ni a cap altre suplement, programa o el que fos literari. Vaig aparèixer al Mundo Deportivo, a l’Sport, a la secció d’esports dels informatius d’Antena 3 i a un programa esportiu de Canal +. L’Alberto, que viu a Almeria em va trucar astorat perquè no sabia què coi hi feia entre gol i gol.

Un altre dia us explico les experiències paranormals signant llibres. O no.

Paraules que no es diuen

Aquest és un article que he escrit per la revista Telescopi, la revista de l'escola Reina Violant de barri de Gràcia, l'escola on van els meus fills. No sé com però m'he vist convertida en editorialista de la revista, tot i que signo amb el meu nom. Espero comentaris!

"Fa temps que als nens i nenes hem deixat de dir-los algunes paraules que sabem que no sonen bé.

Una de les que s’han deixat de pronunciar és ESFORÇ. Ens fa patir que els nostres fills pateixin. No ens agrada veure’ls suar la cansalada mentre s’aprenen les taules, a llegir, a retallar o a desxifrar el perquè de la gramàtica anglesa. Ens llancem sobre seu per ajudar-los a fer els deures i molt sovint ens passem.

Les mestres ens recorden que els deures els han de fer sols i a nosaltres ens ronda pel cap la parauleta però ens fa recança dir-la. Tan dir que “la letra con sangre entra” i ens hem anat a l’altra banda. Per aprendre qualsevol cosa cal gaudir. Però també cal ESFORÇ. Cal posar-hi temps, constància. Deixar de jugar o de fer el que més ens vindria de gust. Encara que costi. Han de saber que ens tenen al costat. I que després de l’esforç ve la recompensa per la feina feta. (Ai, és que tot això sona tan carca, tan fatal, que no sabem com entomar-ho!). Si oblidem l’aprenentatge i l’entrenament, si arraconem la cultura de l’esforç ens podem trobar amb generacions toves i infantils. I això sí que serà fatal, fatal, fatal... Sobretot per ells.

Una altra paraula tabú és AVORRIR-SE. Una vegada vaig treballar escrivint per un programa infantil de televisió i em van “suggerir” que no utilitzés la paraula avorrir-se. Es veu que els nens i nenes no s’avorreixen. Doncs sí. I és bo que ho facin. Es bo tenir temps per perdre. Per pensar què puc fer. Una mestra de l’escola reflexionava amb encert que el temps per avorrir-se és temps per fer créixer la creativitat.

Els caps de setmana i les tardes estan farcides d’activitats. Però poc plenes de temps lliure. LLIURE. Sense res. I si es queixen i somiquen que s’avorreixen... doncs que s’avorreixin. I facin servir les neurones. O que les facin descansar. Que sàpiguen què volen fer per ells mateixos.

I com es menja un article on es parla d’esforç i es parla de temps per avorrir-se? Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Extrems que es toquen i que estan molt connectats. Perquè hi ha d’haver-hi temps per tot: temps per esforçar-se, temps per avorrir-se, temps per gaudir, temps per dormir, temps per llegir... (Continueu vosaltres mateixos la llista amb el que us vingui més de gust)"

La dona perfecta

Tinc un amic. Li diré H. L'H té un fill de cinc anys. Un dia se'n va amb el seu fill a una illa interior de l'Eixample, d'aquelles que tenen un parc a dins. L'H. s'asseu a un banc i llegeix el diari. El seu fill juga. Llavors una dona l'interpel·la. - Perdona. Però hauries de jugar amb el teu fill. - Què? - Que en comptes de llegir el diari hauries de jugar amb el teu fill. L'H. la mira. No sembla de cap secta. No sembla boja. Però potser per això mateix el que sent el deixa tan clavat que ni reacciona. La dona rebla el clau. - No t'ho hauria dit si no hagués vist que el teu fill no és feliç. Ara sí que l'H. s'ha quedat sense parla. Què en sap aquella dona del seu fill? I de la seva relació amb ell? Fa tan sols uns minuts que són al parc. La dona torna al lloc del parc on jugava amb un nen. L'H. la mira. S'aixeca. S'hi acosta i li canta les quaranta. La discussió puja de to i l'H. l'acaba engegant a la merda. I el pitjor encara no ha passat. El pitjor és que quan H. s'asseu de nou al banc sent com algú al seu costat diu: - Anem a jugar (poseu el nom de nen que volgueu), no com d'altres. L'H. se sent derrotat. Aquella dona, la que sap què és millor per al seu fill amb una sola mirada, la que no sap res de la seva història, ha convençut a tothom que ella té raó. L'H. agafa el seu fill i se'n va. En aquell parc hi ha gent poc recomanable. Hi ha la dona perfecta i tots els seus adeptes.

Tapa de diàleg

En aquests moments estic fent un diàleg per la sèrie “El cor de la ciutat”. Per a tots el que no sapigueu com funcionen els equips de guionistes us explicaré que en sèries com aquesta, en que es demana un ritme d’entrega molt fort, els guionistes ens dividim en dos equips: escaletistes o argumentistes i els dialoguistes.

Els escaletistes s’inventen, elaboren i escriuen el que passarà en els 5 capítols setmanals. Ho fan seqüència a seqüència de tal forma que als dialoguistes ens arriba un document per cada capítol. Al document (Escaleta) hi ha descrit amb major o menor exactitud el que passa a cada seqüència, el lloc on passa, si és de dia o de nit, l’hora en què passa i els personatges que hi intervenen.

Un cop per setmana ens reunim, parlem dels capítols que s’han de dialogar i després te’n vas a casa i a pencar.

Fer un diàleg té punts de similitud amb el treball d’un actor. T’has de ficar en la pell d’un personatge i ser capaç de fer-lo parlar a la seva manera. També hi ha moments en que t’assembles a un “medium” que contacta amb l’ànima del personatge, perquè, tot i que l’acció està descrita, sempre t’inventes coses i has d’inventar-te coses que siguin coherents amb aquell personatge. Una altra variable que has de tenir en compte és la llargada i la complexitat de cada seqüència. Sovint hi ha més d’una situació. És a dir, hi ha un grup de personatges que es barallen en un bar, després se’n va, després entra en acció un altre grup de personatges i fins i tot un altre. Són emblemàtiques les seqüències del Bar el Pati, o abans, del Bar Peris. Allà hi passa de tot i a tothom. Has de mesurar quan de temps dediques a cada situació, has de tenir en compte que les situacions han de poder passar en el mateix lloc, has de fer que els personatges “recullin” el que acaba de passar si també els afecta o si ho han vist (si hi ha hagut una baralla els que parlen després n’han de fer referència!). A l’hora d’escriure has de tenir la sèrie al cap perquè els personatges tenen passat. Tenen passat immediat i passat llunyà. Parlen del que han viscut a la sèrie o actuen d’una determinada manera perquè han tingut x experiències. I també tenen passat que no es veu a la sèrie. Llavors és el moment d’inventar anècdotes d’infància o de joventut. I després està el to. Cada sèrie té un to, un estil, una manera d’explicar les coses. Hi ha costumisme o no hi ha. Hi ha referències a l’actualitat o no. Els personatges són continguts o s’ho expliquen tot a la primera de canvi. Són diàlegs àgils o més teatrals. Hi ha monòlegs o els monòlegs són una excepció. Hi ha voluntat de vida quotidiana o hi ha sofisticació o astracanada. De vegades encertar el to d’una sèrie sembla més difícil que encertar la primitiva. I d’altres ho pesques a la primera. I per avui, prou. Que una introducció és això, un tast,una tapa.

La cool hunter

L’altra dia em va aturar una noia. Jo estava aparcant la moto i duia el casc posat amb unes ulleres de sol especials per moto. Són aquestes de la foto i et permeten treure llum de sol, però no tornar-te cega quan entrés dins un túnel.

La noia em pregunta amb veu pija “¿Te puedo hacer una foto?”. Li pregunto perquè i em respon “Soy una cool hunter”. Existeixen! Són les caçadores de tendències per revistes modernes, per publicitat, per marques comercials i una d’aquestes criatures volia fer-me una foto. Li vaig dir que sí. La volia amb el casc posat i tot.

Ara porto les ulleres pel carrer. Estic creant tendència i cal ser coherent.

Per cert, la noia no em va donar ni les gràcies. No em va estranyar gens. La simpatia, ai, és un mal negoci. Sobretot en l’àmbit professional.

Joan evangelista i els guionistes

Fixeu-vos com comença l'evangeli segons Sant Joan (versió de Joan F. Mira):

" Al principi, hi havia la paraula, i la paraula estava al costat de Déu i Déu era la paraula: la que des del principi estava amb Déu, per la qual van existir totes les coses i sense la qual no es va fer res del que s'ha fet"

Del text dedueixo que el primer ofici de Déu va ser el de guionista. Sincerament, no li recomano i trobo d'una crueltat extrema que el Déu de Sant Joan hagi permès que persones com jo haguem triat aquest bonic ofici.

Tot va començar amb l'MP3

Tot va començar amb l’Mp3. El vaig tenir tancat a la capsa una setmana per mandra de llegir un nou manual. Un més. Però el vaig obrir, vaig llegir el manual i vaig iniciar-me en una espiral embogidora.

L’mp3 em va dur a aprendre com funciona el Windows Media per poder passar els cedés a l’ordinador. El Windows Media em va dur a l’apassionant món dels formats de so: mp3, mp4, wma... El món dels formats em va dur a saber com es passaven les cançons a l’mp3. Va ser dur, molt dur perquè les instruccions estaven fetes a mala llet, d’aquelles circulars que una pàgina et du a una altra, i aquesta a l’anterior, i no esbrines res. Però vaig guanyar! I el triomf se’m va pujar al cap i va ser fatal. Perquè vaig deduir que si podia entrar cançons també hi podia entrar programes de ràdio dels que es pengen a internet. I la vaig cagar endinsant-me en el podcasting o simplement amb les baixades de programes de ràdio a l’ordinador, o a un fos. Dic que la vaig cagar perquè ja amb una sensació enganyosa de “ho tinc dominat” vaig decidir aprendre a baixar-me i compartir cançons amb l’Emule. I vaig fracassar. Fins que uns amics em van parlar del programa Ares. Primer has d’aprendre a baixar-te el programa de forma gratuïta sense que et surti un enllaç per enviar un sms. Després t’entusiasmes amb el bon funcionament del programa. I ja no tornes a ser mai més la mateixa. De les cançons vaig passar a Lost i aquí ja tot va molt ràpid. Em vaig baixar un capítol de Lost, l’obro i em diu no sé què d’uns còdecs. Què són uns còdecs? No ho sé. Però vaig posar “còdecs” i “bajar” al google i em vaig instal·lar una cosa que ara permet que pugui veure els capítols. I després en plena febre de Lost vaig voler baixar-me el més ràpid possible el capítol 10 de la tercera temporada i també em vaig instal·lar emule. Aquest cop em va funcionar. Però lent. I vaig aprendre que hi ha una cosa que se’n diuen Torrents que també és una altra manera de baixar-te les coses. I vaig posar a tres llocs diferents la recerca Perdidos 3x10. I va resultar que m’ho hauria pogut estalviar perquè el més ràpid continua sent l’Ares. Però llavors vaig caure que també pots baixar-te programes i, ho confesso. Ho vaig fer. El Photoshop CS2. Legalment només vaig compartir un programa. No diré més. Però sento que m’ha crescut la Barba Roja. I després va venir el bloc. I l'Skype (i la configuració de la webcam, la recerca d'un micro que vagi bé, l'actualització del software de la càmera, els mil intents de fer una videoconferència, etc.) per entre mig... I tot va ser culpa de l’MP3. Per cert, molt pràctic i molt bonic.

Glucosa i fems de cavall

El meu barri fa olor de glucosa i fems. Fa soroll de nyec-nyec-nyec. I té un aspecte força lamentable i alegre gràcies als mils de papers de coloraines dels caramels aixafats i escampats pels carrers, pels bassals sospitosos, per tot arreu.

Sant Medir va passar i tots ens vam comportar segons els patrons: histèria general, eufòria, una certa mirada de "què ens està passant?" d'algunes criatures, cavalls que no van matar ningú per pura xiripa i un estat catàrtic de "som els millors, som els més enrotllats".

Em vaig despertar amb soroll de gaites perquè la colla de Toxos e Xestes havien aparcat al meu carrer. Un cavall es va encabritar quan l'abanderada va voler muntar-lo. Els meus fills van acabar refugiats en estat de pànic a la perruqueria del Miguel. La Merche els va batejar com la colla dels gallines. A l'Eva se li va passar, però el Pol no va voler saber res més de Sant Medir i la mare que el va matricular. Amb el Barça (ja veus, tu!) i l'eclipsi de lluna es va donar per satisfet.

I ara, dos dies després, ve la gran pregunta: "Què fem amb els sis quilos de caramels?"

Ei, però que ningú ens toqui la festa. Un any sense Sant Medir és un any perdut.

Capturing the Friedmans

“Capturing the Friedmans” és una pel·lícula documental que em va recomanar fa dos dies l’Airy. Ahir vaig anar al videoclub i allà estava. Era obvi que l’havia de llogar. És molt, molt bona. Et fa aterrar de nassos a la realitat. No a la que és obvia. A la de debò.

A la pel·lícula s’explica el cas de la família Friedman. A finals dels anys 80 la policia dels Estats Units detecta l’enviament d’una revista amb pornografia infantil destinada al pare dels Friedman. Registren la casa, li imputen càrrecs i se’n van. Uns dies després irrompen en plena nit i detenen al pare i al fill petit imputant-los greus acusacions d’abusos sexuals als alumnes de les classes d’informàtica que impartien tots dos.

Al documental es veu com el cas destrossa la família. Com la policia no té cap mena de dubte sobre el que està fent. Com aquella comunitat es torna literalment boja. Com la inquisició torna i pren forma en ple segle vint. Com els errors d’un pare recauen sobre el fill. Com la veritat canvia segons qui l’explica.

Però el més interessant de tot és el muntatge que en fa el director amb les imatges que el fill gran grava amb la seva càmera domèstica. Són imatges preses des del moment en que aquella acusació cau sobre la família. Veiem de forma crua les discussions entre ells. L’actitud entre la mare i els fills. La passivitat del pare davant del destí. I com el fill acusat, Jesse, entoma les acusacions amb una tranquil·litat esfereïdora. Són imatges pensades per ser un record familiar. En cap cas per ser usades en un documental. Aquest va venir molts anys després.

De fet el documental neix d’una forma sorprenent. El director, l’Andrew Jarecki, va començar un documental sobre gent que treballa fent de pallasso per a festes d’aniversari a NY. El millor de tots és David Friedman. En entrevistar-lo David explica que hi ha coses de la seva vida de les que no vol parlar. Però més tard ho explica tot al director que queda impactat per la bestialitat del que li explica en David.

En una entrevista al director, l’Andrew Jarecki, aquest diu que el seu objectiu és aconseguir que el públic decideixi per ell mateix sobre la veritat del cas.

Mireu-lo. De ben segur que no quedareu indiferents.

Oració a Pippi Langstrumpf

La Pippi, el señor Nilson, Pequeño Tio, el Tommy, l'Annika i la cola Konrad van introduir la subversió al pis de barri de Gràcia, quan Gràcia era de color gris, tenia les voreres plenes de cotxes aparcats al damunt i al carrer Virtud i Leopoldo Alas encara hi havia llambordes. La Pippi era tot el que volíem ser. Feia tot el que volíem fer. I, estranyament, ningú ens prohibia veure-la.

La Pippi vivia sola. No necessitava cap adult i tenia una força sobrehumana. Al seu costat Superman era un paio amb força problemes psicològics.

Potser els sociòlegs estan equivocats. Les noies de la nostra generació no volem ser superwomans, volem ser la Pippi i fer tot el que ens vingui de gust sense renunciar a res. Però, és clar, acabem esgotades. I massa vegades seguim el model de la complidora i perfecta Annika, o del responsable Tommy. Així, que, noies, resem:

Pippi, siguis on siguis

inspira'ns i ajuda'ns a recuperar el bon camí

Il·lumina’ns en la bogeria i l’alegria

En l’amistat i la valentia

Foragita del nostre cor

Tota ombra de mal humor

I torna’ns la fe en la subversió

I l’esperit de la rebel·lió

Amén i amb cola Konrad anem!

PLAÇA DE BARRI

Avui parlo amb l'Airy via messenger. També hem parlat d'altres vegades gràcies al programa Skype, amb webcam i sense. Ens acomiadem amb un "estic aquí", que vol dir que ella treballa a casa seva, a Buenos Aires i jo a Barcelona, però que estem "aquí", al no res, però connectades, amb sensació de proximitat. En qualsevol moment podem fer clic i parlar. En aquest cas la tecnologia ens acosta i converteix l'ordinador en una mena de plaça de barri. Estem aquí. Estic aquí.

Comentaris

Avui he fet una enviada bèstia a tothom per informar de l'existència d'aquest bloc i:

1. Ara ja sé que la paraula correcta és BLOC
2. Que hi ha gent que ha volgut deixar comentaris i no ha pogut. Ja està solucionat. JA PODEU DEIXAR COMENTARIS.
   
3. Que el llibre que preparo amb Intermon tindrà un altre nom. Pretenia titular-lo "Aaaaaaah!" i no havia caigut que els germans Miranda tenen un llibre de temàtica eròtica del mateix nom. Abans de fer pujar els colors als de Intermon en plena roda de premsa millor canvio el nom.
4. Que els bojos per Lost som molts. Ja tinc els capítols 8 i 9 de la tercera temporada. Ara necessito temps, temps, temps, per veure'ls.
   
5. Aquells que tingueu web o bloc o el que sigui a internet envieu-me l'adreça i faig un enllaç.
6. S'accepten donacions d'escaletes.
   
7. Gràcies a tothom pels ànims!
   

LOST

Estic enganxada a Lost (Perdidos). Gràcies a aquesta sèrie he après com descarregar-me arxius d'internet, incapaç d'esperar a que tornin a emetre-la a alguna cadena espanyola. M'he vist set capítols i per fer-me passar el mono i intentar treure profit del tema he fet l'escaleta del primer capítol. L'enganxo aquí sota per a qui li pugui interessar. Un altre dia explico perquè em sembla una de les millors sèries que s'han fet darrerament. Mentres, vaig a mirar de baixar-me els dos propers capítols.

Bona nit.

ESCALETA “LOST” CAPÍTOL 1 TEMPORADA 1

DIA 1

SEQ. 1. SELVA – (JACK)

Un ull. És l’ull de Jack. Jack estirat al terra. Està ferit. Està espantat. Està en plena selva. Mira arreu. Sent un soroll. És un gos. Jack s’aixeca. Les ferides li fan mal. Apreta a córrer. Veiem una bamba penjada d’un tronc d’un arbre.

SEQ. 2. PLATJA – ACCIDENT (JACK, SHANON, IAN, HUGO, LOCKE, CLAIRE, CHARLIE, JIN, DONA NEGRA)

Jack arriba a la platja. Sembla solitària. Sentim crits. La càmera ens mostra l’accident d’avió. El caos. Shanon crida. Jin camina desorientat. Jack veu un home que demana ajuda. S’ha quedat atrapat sota les rodes del tren d’aterratge. Ningú fa res. Ell pren la iniciativa. Intenta treure’l. Demana ajuda. Llavors veu a Claire, embarassada, que crida i demana ajuda. Jack corre cap a ella. Claire li diu que està de set mesos. Té contraccions. Un home és xuclat per un dels motors de l’avió i hi ha una explosió. Jack protegeix Claire amb el seu cos. Jack demana a Hugo que vigili el ritme de les contraccions de Claire. Si augmenten que l’avisi. Hugo queda desconcertat però no pot dir res perquè Jack ja ha marxat. Jack va fins a Ian que intenta reanimar una dona negra amb un massatge cardíac. Jack li diu que no ho està fent bé. Ian diu que és socorrista. Petita discussió. Ian corre per buscar un bolígraf i poder fer-li una traqueotomia. La dona llavors reviu. Jack s’adona que un tros de l’avió està a punt de caure sobre Claire i Hugo. Jack corre i els salva. Hi ha una altra explosió, aquest cop més grossa. Una tros d’avió és a punt de caure sobre Charlie que deambula desorientat. Jack mira les restes de l’avió.

CRÈDITS SOBRE IMPRESSIONATS

... Jack mira a l’interior de l’avió. Ian li porta cinc o sis bolis. No sabia quin serviria. Jack li diu que tots valen. Jack mira el contingut d’una maleta. Treu fil de cosir.

SEQ. 3. PLATJA. RACÓ APARTAT (JACK, KATE)

Jack s’allunya del lloc de l’accident. Es treu la jaqueta i la camisa. Està ferit. Té talls. Apareix Kate. Es toca els canells ferits. Jack li demana ajuda: l’ha de cosir. Kate accepta. Jack li dóna alcohol per la mà de Kate. També n’agafa i se’n tira per la ferida.

SEQ. 4. PLATJA. ACCIDENT (SAWYER, CLAIRE, HUGO, LOCKE, IAN, SAYID, CHARLIE, DONA NEGRA)

S’està ponent el sol. Sawyer fuma. Claire es toca la panxa davant del mar. Hugo acumula entrepans. Locke, assegut al terra, contempla el mar i pensa. Ian intenta trucar per telèfon. Sayid fa una foguera i demana ajuda a Charlie per fer el foc més gran. La dona negre fa un petó a un anell agafat d’una cadena.

SEQ. 5. PLATJA RACÓ APARTAT (JACK, KATE)

Kate cus a Jacke. Té por de no fer-ho bé. Parlen de la por. Jack explica una història. La seva primera operació com a resident. Explica que es va equivocar. Va fer una incisió on no havia de fer-ho. Va sentir pànic. Però va decidir que la por només el dominés 5 segons. Després de contar 5 segons la por va desaparèixer. I va ser capaç de salvar la pacient. Kate diu que ella no seria tan valenta. Jack no ho creu: ella no ha apretat a córrer.

SEQ. 6. PLATJA ACCIDENT (SAYID, CHARLIE)

Ja és de nit. Sayid parla amb Charlie. Creu que ja els haurien d’haver rescatat.

SEQ. 6. PLATJA ACCIDENT (SHANON, IAN)

Shanon s’arregla les ungles del peu. Ian li porta xocolata. Shanon es nega a menjar. Ja ho farà quan els vinguin a rescatar. Està convençuda que no poden trigar.

SEQ. 7. PLATJA ACCIDENT (HUGO, CLAIRE)

Hugo parla amb Claire. Li pregunta si ha tingut més dolors de part. Claire diu que està bé. Hugo li dóna menjar i ànims.

SEQ. 8. PLATJA ACCIDENT (MICHAEL, WALT)

Michael pregunta a Walt si està ben abrigat. Walt no contesta. Només diu si

SEQ. 9. PLATJA ACCIDENT (JIN, SUN)

Jin i Sun parlen. Jin calma a Sun.

SEQ. 10. PLATJA ACCIDENT (JACK, KATE, POLICIA)

Jack inspecciona un home greument ferit. Kate pregunta si viurà. És l’home que seia al seu costat.

SEQ. 11. PLATJA ACCIDENT (TOTS)

Jack parla de l’accident. Va perdre el coneixement. Kate no. Ho va veure tot. Jack diu que falta la part frontal de l’avió i la cua. Han de trobar la cabina per trobar un transmissor i emetre una senyal de socors. Kate vol acompanyar-lo a buscar la cabina. Kate i Jack es presenten. Feeling entre ells. Sentim uns udols i uns sorolls estranys provenen de la selva. Tothom s’espanta. Walt pregunta pel gos. ES veu una llum estranya i inquietant. Els sorolls continuen. Charlie “el que faltava”.

CRÈDIT: LOST

SEQ. 12. FLASH BACK – AVIÓ (TOTS)

Una hostessa pregunta a Jack si la beguda que li ha servit estava bé. Jack coqueteja. L’ha trobat fluixa. L’hostessa li dóna dues ampolletes més de forma confidencial (les que ha fet servir per esterilitzar-se la ferida). Jack se’n guarda una a la butxaca i l’altra se la serveix. Està assegut al costat de la senyora negra. Charlie passa corrents pel passadís. L’hostessa el persegueix. Comencen les turbulencies. Jack tranquil·litza la senyora negra que li diu que el seu home que està al lavabo sempre li diu el mateix. Jack li ofereix companyia mentre el seu home no torna. L’accident s’agreuja. Es disparen les mascaretes. Pànic. Jack i la senyora se les posen.

DIA 2

SEQ. 13. PLATJA ACCIDENT (KATE, JACK)

És de dia. La gent parla dels sorolls d’ahir. Semblen micos. Es tranquil·litzen. No saben si estan a una illa o no. Jack li diu a Kate que no cal que l’acompanyi. Kate diu que sí. Jack li diu que s’ha de canviar de sabates. Kate, glups!

SEQ. 14. PLATJA ACCIDENT (KATE, MORT, LOCKE)

Kate, afectada, treu les sabates a un mort. Mira a Locke que somriu i mostra una taronja a la boca. És una imatge estranya.

SEQ. 15. PLATJA ACCIDENT (MICHAEL, WALT, HUGO, SAYID, IAN, SHANON, CHARLIE)

Michael, Walt, Hugo, Sayid, Ian, Shanon. Parlen dels sorolls, no semblen naturals. Hugo creu que han de fer alguna cosa amb els morts. Ha mirat dins de l’avió i n’hi ha morts. Jack diu que se’n va a buscar la cabina per trobar el transceptor. Sayid l’aprova. Charlie s’hi apunta.

SEQ. 16. SELVA (CHARLIE, KATE, JACK)

Charlie, Kate i Jack caminen. A Kate li sona Charlie. Charlie li aclareix que és normal. Li canta una cançó famosa. Li diu que és membre d’un grup de música conegut. És el baix. Bromegen. Jack els fa tornar a la realitat. Han d’avançar. Un gos els espia.

SEQ. 17. PLATJA ACCIDENT (LOCKE)

Locke contempla la platja.

SEQ. 18. SELVA (CHARLIE, KATE, JACK)

Jack, Kate i Michael avancen. Plou. Michael pregunta si és normal aquest temps.

SEQ. 18. PLATJA ACCIDENT (LOCK, ALTRES)

Plou. La gent es refugia. Locke gaudeix de la pluja. Sembla l’únic en disfrutar-la. Els sorolls tornen. Por.

SEQ. 19. SELVA. CABINA. (CHARLIE, KATE, JACK)

Arriben a la cabina. Inquietud. Desastre. Absència de vida. Jack els diu que han d’entrar.

FOS A NEGRE

SEQ. 20. SELVA. CABINA. (CHARLIE, KATE, JACK)

Entren dins la cabina. Encara plou. Charlie impressionat. Cadàvers. Vol trobar el transceptor i tocar el dos. Escalen amb dificultad cap a la cabina dels pilots entre cadàvers. Jack colpeja la porta. S’obre. Un cadàver surt disparat. Ensurt de Jack i Kate. A Charlie ningú li ha demanat però diu que també està bé. Jack li diu a Kate que no fa falta que entri. Kate diu que no passa res.

SEQ. 21. CABINA PILOTS (PILOT, KATE, JACK)

Hi entren tots dos: Jack i Kate. Jack explica que el transceptor és com un walkie talkie. S’acosten al pilot. Aquest de cop tus. Està viu! Jack demana aigua. Kate li dóna i Jack fa beure al pilot. El pilot pregunta si hi ha supervivents. Han passat 16 hores. Explica que a les 6 hores es va perdre el contacte. S’havien apartat del rumb més de 600 km. Si els busquen serà al lloc equivocat. Els diu on és el transceptor. L’obren. Jack pregunta per Charlie. Kate va a mirar. El pilot diu que el transceptor no funciona.

SEQ. 22. AVIÓ (KATE, CHARLIE)

Kate crida a Charlie. Veiem cadàvers. Charlie surt del lavabo. Sentim un soroll. Tot es mou.

SEQ. 24. CABINA (CHARLIE, KATE, JACK, PILOT)

El pilot i Jack també senten el brogit. Jack agafa a Kate i l’empeny cabina endins. Kate diu “està a fora”. Pànic. Una ombra. Jack mira en fora. El Pilot també intenta mirar, i Kate. Sembla el soroll d’un monstre. El pilot treu el cap en fora. Deixa el transceptor. El monstre o el que sigui agafa el pilot. Se’l menja. Rastres de de sang del pi8lot al vidre. El monstre colpeja la cabina. Jack agafa el transceptor que està a punt de caure. Fugen.

SEQ. 25. EXTERIOR CABINA. SELVA (CHARLIE, KATE, JACK)

Kate, Jack i Charlie fugen. Plou. Charlie cau. La presència sembla seguir-los. Charlie demana ajuda. S’ha quedat travat. Jack el rescata. Corren, corren.

SEQ. 26. SELVA (KATE)

Kate està sola, més endavant, refugiada sota un arbre. Crida a Jack. Té por. Ningú li contesta. Conta fins a 5 com a la història de Jack de l’inici.

FOS A NEGRE

(KATE, CHARLIE)

Charlie apareix de cop. No sap on és Jack. El va ajudar, però no sap on és. S’han separat. Kate diu que han de tornar a buscar-lo. Charlie té por. Kate diu que no vingui. Charlie la segueix però amb temor. Kate en canvi ja no en té.

SEQ. 27. SELVA CABINA PILOT (JACK, CHARLIE, KATE, PILOT)

Ja no plou. Charlie es presenta. Diu que l’ha sentit cridar a Jack. Troben una insignia entre el fang. Apareix Jack, els explica que és la insignia del pilot. No ha tornat a veure el monstre o el que sigui. A dalt de l’arbre veiem el cos ensangonat del pilot. Qui o què ha pogut fer-ho?

FI DE L’EPISODI 1 TEMPORADA 1

Hola família

Avui començo aquest blog (o bloc?) perquè em fa mandra fer-me una pàgina web. No prometo res i no incompliré cap promesa. Només avanço que aquí trobareu en què treballo i tot el que em vingui de gust explicar. Anem al gra.

Novetats 2007:

1. Ja no duc lentilles, ni ulleres, veig "a pèl"!
   
2. Escric diàlegs per la sèrie "El cor de la ciutat" VIIa temporada
3. Enllesteixo un conte per Intermon-Oxfam i CSF que hauria de sortir publicat per Sant Jordi 2007. Títol provisional "Aaaaaaah!". Il·lustracions... Àfrica Fanlo! La millor.
   
4. Faig un taller d'animació a la lectura per les Biblioteques de Barcelona dins de la campanya "Enreda't en l'acció". El llibre és "El libro de juegos del aprendiz de brujo" de RBA i em dedico a muntar jocs, activitats i històries perquè els nens assocciin llibres i bon rotllo.
   
5. Intento anar al cinema i no me'n surto. La llista d'espera s'està fent llaaaaaarga.
6. S'ha acabat d'emetre la sèrie en la que feia diàlegs: "Mar de fons" i resulta que la Judit era l'assassina. Només un de cada deu amics ho va encertar.