Paraules que no es diuen

Aquest és un article que he escrit per la revista Telescopi, la revista de l'escola Reina Violant de barri de Gràcia, l'escola on van els meus fills. No sé com però m'he vist convertida en editorialista de la revista, tot i que signo amb el meu nom. Espero comentaris!

"Fa temps que als nens i nenes hem deixat de dir-los algunes paraules que sabem que no sonen bé.

Una de les que s’han deixat de pronunciar és ESFORÇ. Ens fa patir que els nostres fills pateixin. No ens agrada veure’ls suar la cansalada mentre s’aprenen les taules, a llegir, a retallar o a desxifrar el perquè de la gramàtica anglesa. Ens llancem sobre seu per ajudar-los a fer els deures i molt sovint ens passem.

Les mestres ens recorden que els deures els han de fer sols i a nosaltres ens ronda pel cap la parauleta però ens fa recança dir-la. Tan dir que “la letra con sangre entra” i ens hem anat a l’altra banda. Per aprendre qualsevol cosa cal gaudir. Però també cal ESFORÇ. Cal posar-hi temps, constància. Deixar de jugar o de fer el que més ens vindria de gust. Encara que costi. Han de saber que ens tenen al costat. I que després de l’esforç ve la recompensa per la feina feta. (Ai, és que tot això sona tan carca, tan fatal, que no sabem com entomar-ho!). Si oblidem l’aprenentatge i l’entrenament, si arraconem la cultura de l’esforç ens podem trobar amb generacions toves i infantils. I això sí que serà fatal, fatal, fatal... Sobretot per ells.

Una altra paraula tabú és AVORRIR-SE. Una vegada vaig treballar escrivint per un programa infantil de televisió i em van “suggerir” que no utilitzés la paraula avorrir-se. Es veu que els nens i nenes no s’avorreixen. Doncs sí. I és bo que ho facin. Es bo tenir temps per perdre. Per pensar què puc fer. Una mestra de l’escola reflexionava amb encert que el temps per avorrir-se és temps per fer créixer la creativitat.

Els caps de setmana i les tardes estan farcides d’activitats. Però poc plenes de temps lliure. LLIURE. Sense res. I si es queixen i somiquen que s’avorreixen... doncs que s’avorreixin. I facin servir les neurones. O que les facin descansar. Que sàpiguen què volen fer per ells mateixos.

I com es menja un article on es parla d’esforç i es parla de temps per avorrir-se? Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Extrems que es toquen i que estan molt connectats. Perquè hi ha d’haver-hi temps per tot: temps per esforçar-se, temps per avorrir-se, temps per gaudir, temps per dormir, temps per llegir... (Continueu vosaltres mateixos la llista amb el que us vingui més de gust)"

La dona perfecta

Tinc un amic. Li diré H. L'H té un fill de cinc anys. Un dia se'n va amb el seu fill a una illa interior de l'Eixample, d'aquelles que tenen un parc a dins. L'H. s'asseu a un banc i llegeix el diari. El seu fill juga. Llavors una dona l'interpel·la. - Perdona. Però hauries de jugar amb el teu fill. - Què? - Que en comptes de llegir el diari hauries de jugar amb el teu fill. L'H. la mira. No sembla de cap secta. No sembla boja. Però potser per això mateix el que sent el deixa tan clavat que ni reacciona. La dona rebla el clau. - No t'ho hauria dit si no hagués vist que el teu fill no és feliç. Ara sí que l'H. s'ha quedat sense parla. Què en sap aquella dona del seu fill? I de la seva relació amb ell? Fa tan sols uns minuts que són al parc. La dona torna al lloc del parc on jugava amb un nen. L'H. la mira. S'aixeca. S'hi acosta i li canta les quaranta. La discussió puja de to i l'H. l'acaba engegant a la merda. I el pitjor encara no ha passat. El pitjor és que quan H. s'asseu de nou al banc sent com algú al seu costat diu: - Anem a jugar (poseu el nom de nen que volgueu), no com d'altres. L'H. se sent derrotat. Aquella dona, la que sap què és millor per al seu fill amb una sola mirada, la que no sap res de la seva història, ha convençut a tothom que ella té raó. L'H. agafa el seu fill i se'n va. En aquell parc hi ha gent poc recomanable. Hi ha la dona perfecta i tots els seus adeptes.

Tapa de diàleg

En aquests moments estic fent un diàleg per la sèrie “El cor de la ciutat”. Per a tots el que no sapigueu com funcionen els equips de guionistes us explicaré que en sèries com aquesta, en que es demana un ritme d’entrega molt fort, els guionistes ens dividim en dos equips: escaletistes o argumentistes i els dialoguistes.

Els escaletistes s’inventen, elaboren i escriuen el que passarà en els 5 capítols setmanals. Ho fan seqüència a seqüència de tal forma que als dialoguistes ens arriba un document per cada capítol. Al document (Escaleta) hi ha descrit amb major o menor exactitud el que passa a cada seqüència, el lloc on passa, si és de dia o de nit, l’hora en què passa i els personatges que hi intervenen.

Un cop per setmana ens reunim, parlem dels capítols que s’han de dialogar i després te’n vas a casa i a pencar.

Fer un diàleg té punts de similitud amb el treball d’un actor. T’has de ficar en la pell d’un personatge i ser capaç de fer-lo parlar a la seva manera. També hi ha moments en que t’assembles a un “medium” que contacta amb l’ànima del personatge, perquè, tot i que l’acció està descrita, sempre t’inventes coses i has d’inventar-te coses que siguin coherents amb aquell personatge. Una altra variable que has de tenir en compte és la llargada i la complexitat de cada seqüència. Sovint hi ha més d’una situació. És a dir, hi ha un grup de personatges que es barallen en un bar, després se’n va, després entra en acció un altre grup de personatges i fins i tot un altre. Són emblemàtiques les seqüències del Bar el Pati, o abans, del Bar Peris. Allà hi passa de tot i a tothom. Has de mesurar quan de temps dediques a cada situació, has de tenir en compte que les situacions han de poder passar en el mateix lloc, has de fer que els personatges “recullin” el que acaba de passar si també els afecta o si ho han vist (si hi ha hagut una baralla els que parlen després n’han de fer referència!). A l’hora d’escriure has de tenir la sèrie al cap perquè els personatges tenen passat. Tenen passat immediat i passat llunyà. Parlen del que han viscut a la sèrie o actuen d’una determinada manera perquè han tingut x experiències. I també tenen passat que no es veu a la sèrie. Llavors és el moment d’inventar anècdotes d’infància o de joventut. I després està el to. Cada sèrie té un to, un estil, una manera d’explicar les coses. Hi ha costumisme o no hi ha. Hi ha referències a l’actualitat o no. Els personatges són continguts o s’ho expliquen tot a la primera de canvi. Són diàlegs àgils o més teatrals. Hi ha monòlegs o els monòlegs són una excepció. Hi ha voluntat de vida quotidiana o hi ha sofisticació o astracanada. De vegades encertar el to d’una sèrie sembla més difícil que encertar la primitiva. I d’altres ho pesques a la primera. I per avui, prou. Que una introducció és això, un tast,una tapa.

La cool hunter

L’altra dia em va aturar una noia. Jo estava aparcant la moto i duia el casc posat amb unes ulleres de sol especials per moto. Són aquestes de la foto i et permeten treure llum de sol, però no tornar-te cega quan entrés dins un túnel.

La noia em pregunta amb veu pija “¿Te puedo hacer una foto?”. Li pregunto perquè i em respon “Soy una cool hunter”. Existeixen! Són les caçadores de tendències per revistes modernes, per publicitat, per marques comercials i una d’aquestes criatures volia fer-me una foto. Li vaig dir que sí. La volia amb el casc posat i tot.

Ara porto les ulleres pel carrer. Estic creant tendència i cal ser coherent.

Per cert, la noia no em va donar ni les gràcies. No em va estranyar gens. La simpatia, ai, és un mal negoci. Sobretot en l’àmbit professional.

Joan evangelista i els guionistes

Fixeu-vos com comença l'evangeli segons Sant Joan (versió de Joan F. Mira):

" Al principi, hi havia la paraula, i la paraula estava al costat de Déu i Déu era la paraula: la que des del principi estava amb Déu, per la qual van existir totes les coses i sense la qual no es va fer res del que s'ha fet"

Del text dedueixo que el primer ofici de Déu va ser el de guionista. Sincerament, no li recomano i trobo d'una crueltat extrema que el Déu de Sant Joan hagi permès que persones com jo haguem triat aquest bonic ofici.

Tot va començar amb l'MP3

Tot va començar amb l’Mp3. El vaig tenir tancat a la capsa una setmana per mandra de llegir un nou manual. Un més. Però el vaig obrir, vaig llegir el manual i vaig iniciar-me en una espiral embogidora.

L’mp3 em va dur a aprendre com funciona el Windows Media per poder passar els cedés a l’ordinador. El Windows Media em va dur a l’apassionant món dels formats de so: mp3, mp4, wma... El món dels formats em va dur a saber com es passaven les cançons a l’mp3. Va ser dur, molt dur perquè les instruccions estaven fetes a mala llet, d’aquelles circulars que una pàgina et du a una altra, i aquesta a l’anterior, i no esbrines res. Però vaig guanyar! I el triomf se’m va pujar al cap i va ser fatal. Perquè vaig deduir que si podia entrar cançons també hi podia entrar programes de ràdio dels que es pengen a internet. I la vaig cagar endinsant-me en el podcasting o simplement amb les baixades de programes de ràdio a l’ordinador, o a un fos. Dic que la vaig cagar perquè ja amb una sensació enganyosa de “ho tinc dominat” vaig decidir aprendre a baixar-me i compartir cançons amb l’Emule. I vaig fracassar. Fins que uns amics em van parlar del programa Ares. Primer has d’aprendre a baixar-te el programa de forma gratuïta sense que et surti un enllaç per enviar un sms. Després t’entusiasmes amb el bon funcionament del programa. I ja no tornes a ser mai més la mateixa. De les cançons vaig passar a Lost i aquí ja tot va molt ràpid. Em vaig baixar un capítol de Lost, l’obro i em diu no sé què d’uns còdecs. Què són uns còdecs? No ho sé. Però vaig posar “còdecs” i “bajar” al google i em vaig instal·lar una cosa que ara permet que pugui veure els capítols. I després en plena febre de Lost vaig voler baixar-me el més ràpid possible el capítol 10 de la tercera temporada i també em vaig instal·lar emule. Aquest cop em va funcionar. Però lent. I vaig aprendre que hi ha una cosa que se’n diuen Torrents que també és una altra manera de baixar-te les coses. I vaig posar a tres llocs diferents la recerca Perdidos 3x10. I va resultar que m’ho hauria pogut estalviar perquè el més ràpid continua sent l’Ares. Però llavors vaig caure que també pots baixar-te programes i, ho confesso. Ho vaig fer. El Photoshop CS2. Legalment només vaig compartir un programa. No diré més. Però sento que m’ha crescut la Barba Roja. I després va venir el bloc. I l'Skype (i la configuració de la webcam, la recerca d'un micro que vagi bé, l'actualització del software de la càmera, els mil intents de fer una videoconferència, etc.) per entre mig... I tot va ser culpa de l’MP3. Per cert, molt pràctic i molt bonic.

Glucosa i fems de cavall

El meu barri fa olor de glucosa i fems. Fa soroll de nyec-nyec-nyec. I té un aspecte força lamentable i alegre gràcies als mils de papers de coloraines dels caramels aixafats i escampats pels carrers, pels bassals sospitosos, per tot arreu.

Sant Medir va passar i tots ens vam comportar segons els patrons: histèria general, eufòria, una certa mirada de "què ens està passant?" d'algunes criatures, cavalls que no van matar ningú per pura xiripa i un estat catàrtic de "som els millors, som els més enrotllats".

Em vaig despertar amb soroll de gaites perquè la colla de Toxos e Xestes havien aparcat al meu carrer. Un cavall es va encabritar quan l'abanderada va voler muntar-lo. Els meus fills van acabar refugiats en estat de pànic a la perruqueria del Miguel. La Merche els va batejar com la colla dels gallines. A l'Eva se li va passar, però el Pol no va voler saber res més de Sant Medir i la mare que el va matricular. Amb el Barça (ja veus, tu!) i l'eclipsi de lluna es va donar per satisfet.

I ara, dos dies després, ve la gran pregunta: "Què fem amb els sis quilos de caramels?"

Ei, però que ningú ens toqui la festa. Un any sense Sant Medir és un any perdut.

Capturing the Friedmans

“Capturing the Friedmans” és una pel·lícula documental que em va recomanar fa dos dies l’Airy. Ahir vaig anar al videoclub i allà estava. Era obvi que l’havia de llogar. És molt, molt bona. Et fa aterrar de nassos a la realitat. No a la que és obvia. A la de debò.

A la pel·lícula s’explica el cas de la família Friedman. A finals dels anys 80 la policia dels Estats Units detecta l’enviament d’una revista amb pornografia infantil destinada al pare dels Friedman. Registren la casa, li imputen càrrecs i se’n van. Uns dies després irrompen en plena nit i detenen al pare i al fill petit imputant-los greus acusacions d’abusos sexuals als alumnes de les classes d’informàtica que impartien tots dos.

Al documental es veu com el cas destrossa la família. Com la policia no té cap mena de dubte sobre el que està fent. Com aquella comunitat es torna literalment boja. Com la inquisició torna i pren forma en ple segle vint. Com els errors d’un pare recauen sobre el fill. Com la veritat canvia segons qui l’explica.

Però el més interessant de tot és el muntatge que en fa el director amb les imatges que el fill gran grava amb la seva càmera domèstica. Són imatges preses des del moment en que aquella acusació cau sobre la família. Veiem de forma crua les discussions entre ells. L’actitud entre la mare i els fills. La passivitat del pare davant del destí. I com el fill acusat, Jesse, entoma les acusacions amb una tranquil·litat esfereïdora. Són imatges pensades per ser un record familiar. En cap cas per ser usades en un documental. Aquest va venir molts anys després.

De fet el documental neix d’una forma sorprenent. El director, l’Andrew Jarecki, va començar un documental sobre gent que treballa fent de pallasso per a festes d’aniversari a NY. El millor de tots és David Friedman. En entrevistar-lo David explica que hi ha coses de la seva vida de les que no vol parlar. Però més tard ho explica tot al director que queda impactat per la bestialitat del que li explica en David.

En una entrevista al director, l’Andrew Jarecki, aquest diu que el seu objectiu és aconseguir que el públic decideixi per ell mateix sobre la veritat del cas.

Mireu-lo. De ben segur que no quedareu indiferents.