15 de desembre 2009

Bolis



Cada vegada que compro un boli em prometo que, aquest sí, l’acabaré. Però no és així. No sé què em passa però els bolígrafs els acaben els altres, o es perden, o s’eternitzen. Succeeix un fenomen semblant amb els pots de mascareta pels cabells que viuen una llarga existència a la prestatgeria de la dutxa. O certes confitures i salses, que s’integren al paisatge de la nevera i semblen més un element decoratiu que un aliment.

Sí, amb els llibres i amb certs devedés em passa alguna cosa similar. Els compres o els reps amb entusiasme i et promets que aquest cop t’empassaràs Proust o que et capbussaràs en Buñuel, però no. Pur auto engany. Però passa que de vegades m’agafen atacs d’endreça i apilo els llibres pendents i que queda fatal cedir al mercat d’intercanvi de Sant Jordi que es fa al barri, perquè en teoria t’han d’interessar i em juro de nou que seré bona. El més normal és que n’acabi un i que aviat em deixi portar pels cants de sirena del que realment em ve de gust llegir o veure. Però també passa que agafes un llibre i descobreixes que avui és el moment perfecte per llegir-lo i que t’hi enganxes i que no entens com no ho has pogut fer abans; o que ho entens i estàs d’allò més feliç que ara les circumstàncies siguin favorables.

A mi m’ha passat amb “Vida i destí” de Vassili Grossman, la crònica dels darrers dies del setge de Leningrad, i una visió molt crítica de la Rússia soviètica. L’he gaudit com fins ara no havia estat capaç de gaudir-ne, perquè no és fàcil, però val molt la pena. L’avantatge de llegir-te un llibre dels d’aquesta pila és que en acabar-lo tens una doble satisfacció, una pel plaer que t’ha produït i l’altre perquè els teus remordiments ara són una mica més petits.

24 de novembre 2009

L'origen


La imaginació és democràtica. Aquesta és la seva major virtut. Sona com un salm responsorial o un mantra per a creatius amb la moral baixa, però és veritat. Quan vaig per les escoles i ho deixo anar, els nens i nenes no s’ho creuen. Els dic que la imaginació i el potencial per fer-la créixer ens ve de sèrie i em miren desconfiats, com si els volgués vendre deu metres d’enciclopèdia.

La persona que millor ho ha enunciat ha estat el filòsof José Antonio Marina en el seu llibre escrit conjuntament amb María de la Válgoma “La magía de escribir” (Plaza y Janés). Marina ha arribat a empescar-se una fórmula matemàtica que vindria a ser una cosa semblant:

Imaginació = memòria + les operacions mentals per treure rendiment de la memòria + les ganes d’imaginar + el desig de fer coses noves + el criteri per saber triar allò que és bo de tot el que hem imaginat

De tota la fórmula el que més m’agrada és l’apartat en que parla de l’origen, de la mare del corder. I quina és? La memòria. Res del que inventem sorgeix de l’invisible, tot està al nostre cap perquè ho hem vist, ho hem escoltat, ho hem llegit o ho hem viscut. M’agrada que en la imaginació no hi hagi ni gota de màgia. Aquesta visió científica d’un moment que sí té un punt esotèric. Tot el que escric parteix d’alguna cosa que ja sabia. A fregir espàrrecs la imatge del llampec que m’il·lumina amb una idea genial. Si el llampec ens ha fulminat ha estat perquè l’hem convocat amb el nostre cervell, les nostres ganes d’imaginar i de fer alguna cosa nova i amb el nostre bon sentit per decidir si el llampec ens du una idea aprofitable o un xiclet mastegat.

La imaginació és democràtica i aquesta és la seva major virtut i també el seu major defecte perquè la gent no està obligada a fer-la servir. Una llàstima.