Descobreixo l'escriptor Xuan Bello al Facebook, li demano amistat i m'accepta aquesta relació electrònica, estranya, immaterial i elàstica que ens estem inventant entre tots. Fa cinc anys, mentre era a l'hospital, fent repòs perquè el Nil nasqués sense massa entrebancs, vaig aprofitar aquell allitament forçós per llegir com mai, deixant-me anar en una situació que no podia canviar. El meu subministrador oficial va ser l'Alfred, el meu germà gran, i entre els llibres que em va dur hi havia la “Historia universal de Paniceiros” (Hestoria universal de Paniceiros) de Xuan Bello que em va agradar fins a tal punt que aquell novembre del 2005 és una suma d'imatges on hi ha les rajoles modernistes de l'habitació de l'antic Hospital de Sant Pau, els passadissos subterranis per on em van dur a veure el Nil al pavelló de neonats per primer cop, l'amabilitat i complicitat de les llevadores, infermeres i metges i metgesses, i el llibre de Xuan Bello.
El llibre se'l va endur l'Alfred però un temps després va aparèixer la Maria José, una nova veïna i amiga, nascuda a Astúries, la mateixa terra que l'escriptor, i com a mostra de benvinguda em va deixar un llibre de poesia de Bello, “La vida perdida” una antologia bilingüe en asturià i castellà. I me'l vaig quedar. Bé, me'l vaig quedar fins que un parell d'anys més tard vaig fer un esforç per superar el meu instint de garsa i li vaig tornar, avergonyida i, alhora, resistint-me íntimament a desprendre'm del llibre.
Sóc de les que torno els llibres que em deixen, però de tant en tant, per algun motiu inesperat i divers, m'ataca un llampec fetitxista i passen els dies, i el llibre es queda i imposa el seu lloc físic a casa, a casa meva. Quan passa sento la veu de la meva mare que m'acusa “aquest llibre? Segur que el té la garsa de l'Anna”. I té raó. I em coneix tant que un dia es va rendir i em va regalar aquells llibres infantils antics que a poc a poc, en silenci per no ser descoberts, van anar desembarcant a la meva biblioteca.
La troballa del Xuan Bello al Facebook m'ha fet pensar. Sé que, ara mateix, he de sobreposar-me i tornar d'una punyetera vegada el llibre “París no se acaba nunca” de l'Enrique Vila-Matas que em va deixar fa tant de temps la Teresa que no es pot ni dir. Fa mesos el vaig separar, com si el fet de separar-lo ens preparés, a ell i a mi, per una distància física més gran. És un llibre que m'entendreix per aquell moment impagable en que Marguerite Duras, empesa per l'afany de l'escriptor novell de rebre un bon consell, li lliura un paperet amb la llista dels tretze punts fonamentals a tenir en compte a l'hora d'escriure una novel·la. El desconcert i l'horror amb que Vila-Matas va rebre aquella llista encara em fan somriure, igual que tot el llibre, un retrat genial del que comença.
Però el llibre no és meu, i no estic tranquil·la malgrat la Teresa me l'ha mig regalat. Suposo que per això escric aquestes paraules, per no desdir-me d'aquest rampell d'honestedat i per prometre públicament que no ho faré mai més. Potser.
