Dos punts: Enamorada de la moda juvenil

Es passeja pel barri una dona encallada als anys 90. Vestida de color negre, llueix sabates, ulleres i vestuari que fan joc amb aquells bars freds de tamborets suïcides. També hi ha un home que s'ha aturat més enllà, als antiestètics 80, i es plantifica pantalons verds fins a la cintura, mocassins julioiglesils i jersei vermell d'angorina. Hi ha una nova onada de jubilats que retornen a la joventut dels 70 guarnits amb colls mao i faldilles llargues sortides de la feliç Eivissa, tot i que són, com tot, made in China . La primera dècada del segle ens ha deixat un regueró d'ostentació espantosa en forma de bijuteria de boles grosses, estampats enormes i bosses desmesurades amb logos ben vistosos per entaforar tots els ginys electrònics de marques de preus gegants. Detecto una davallada d'aquesta darrera onada estètica. La causa podria ser la poca distància, però em temo que el que li manlleva seguidors és la vergonya.

Ser progre, cursi, provocar un overbooking a l'infern de bones intencions, però voler fer avançar el món, ha avergonyit poca gent. Ser hortera tampoc ha provocat onades d'autofustigació. Darrere d'un hortera sovint hi ha una persona amb ganes de viure. Amb colors mal combinats, sí, però d'esperit vital i optimista. Els moderns dels 90 no cal dir que estaven, i estan, encantats d'haver-se conegut. I els dels 2000... Qui no recorda aquelles celebracions eufòriques i caríssimes dels 2000? I la hipoteca que, ja de pas, ens va servir per comprar la nevera de dues portes i la tele de plasma? Vam viatjar a Hawaii com qui va a Camprodon, ens vam canviar el cotxe cada sis mesos i ens vam arruïnar comprant un gos husky de raça autèntica dels collons. Ara més val que llencem tots els comprovants, les joies idiotes i el collar del husky al punt verd (això sí, l'ecologisme ja forma part de nosaltres) i procurem dissimular la cara de gamarussos que se'ns ha quedat amb l'adveniment d'aquesta crisi. Els grans sàtrapes universals s'enduen la palma de la responsabilitat i les galtes còsmiques, però nosaltres vam ser prou lluços per deixar-nos entabanar per una gent que, tot i el crac econòmic, acaben d'anunciar que el 2010 ha estat un any rècord de guanys a Wall Street. Si us plau, que algú inventi la moda dels 10, si pot ser, barata i autogestionada, i girem full. Fa falta.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de febrer de 2011

Dos punts: Cabina 58

Fa 76 anys es va estrenar la pel·lícula A Night at the Opera, protagonitzada pels germans Marx. La dada em ve al cap quan llegeixo les notícies relacionades amb la tisorada al departament de... ai, quin nom li han posat? amb tants canvis em despisto, educació? ensenyament? Els consellers i conselleres, ens han realitzat unes actuacions d'un humor surrealista força notable, inspirat directament en el nonsense dels guions que representaven els germans Marx. De fet, després de revisar la famosa escena de la cabina he descobert que té molt, però que molt a veure amb l'estat actual de... ja hi som, un altre cop el dubte, educació? ensenyament?

La cabina número 58 arriba a encabir fins a catorze personatges, cadascun d'ells amb un objectiu diferent. En veure-la et venen al cap els barracons, la impossibilitat d'atenció a la diversitat i les ratios elevades. Un Harpo que s'adorm és la viva imatge dels alumnes desmotivats, incapaços de connectar amb el model d'educació del segle XIX que se'ls ofereix (per molts ordinadors que hi hagi), i aquell cambrer atent i professional, als mestres que s'hi deixen la pell (no tots, no ens enganyem); la noia que, despistada i amb una part de galtes, hi entra per buscar a la seva tia i demana per trucar, és la reencarnació d'aquelles famílies que busquen i demanen de tot a l'escola menys el que han de buscar i demanar; i els lampistes que no arreglen res tenen una semblança inquietant a la mà de legisladors que ho han canviat tot per deixar-ho igual o pitjor.

Però no tot en l'escena és negatiu i Groucho fa diana quan diu “dos hi estarem bé però si som cinc sobrarem tots”. Sí, el genial Groucho ha descrit un dels grans problemes, les ratios elevades, i la solució, classes de pocs alumnes, perquè no sobri ningú. De fet a l'escena veiem a dues dones que entren amb un objectiu, “venim a arreglar la cabina”, que jo interpreto com el reforç de personal que es necessitaria per funcionar amb grups més petits. Més mestres, i que tinguin ganes d'arremangar-se. I que vingui algú a mimar-los i a donar-los un cop de mà, tal i com fa aquell altre personatge que, en mig d'aquell desori, es capaç de fer una manicura. I, sobretot, que no falti l'incombustible optimisme d'en Groucho, que en ple deliri és capaç d'afirmar sense gota d'ironia “no sabia jo que la travessia seria tan agradable”.

Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de febrer de 2011