12 d’octubre 2012

Vida i ficció


A l'estiu vaig patir un atac de vertigen que em va terroritzar. Feia temps que el cor no se m'accelerava, foll, per culpa d'una por imaginària tan real. Va ser a l'embassament de Cavallers, al Pallars Sobirà. Vam accedir-hi per les escales metàl·liques que s'enfilen de dret per sota les parets altes i bestials de la presa i la voregen per sota. No vaig ser conscient d'on era fins que, en alçar els ulls, el ciment em va aclaparar i va disparar el pànic de veure'm engolida per una aigua impossible que m'engolís, ensorrada per una paret que no s'ensorrarà. Va ser un vertigen invers perquè jo era sota, empetitida per aquella verticalitat esfereïdora. Vaig córrer escales amunt provant d'escapar del que no existeix. Potser van ser les enfilades recents als campanars de la Vall de Boí o tan sols la certesa del vertigen, però els vaig veure: Kim Novak caient avall i James Stewart condemnat a sofrir el que jo sofreixo, per sort, excepte aquell dia, d'una forma més amable i mínima. 



 
Començo a llegir les memòries de Salman Rushdie, Joseph Anton, i amb les tres primeres línies ja en tinc prou per saber que és un molt bon llibre. És una recomanació directa de la Marina Espasa i amb ella també comparteixo via Twitter el desassossec que provoca la primera imatge del llibre, unes mortíferes merles que exemplerifiquen l'assetjament que patirà l'autor quan la seva vida deixi de ser el que era. Totes dues bevem de Hitchcock per explicar d'una forma incontestable perquè les merles de Rushdie ens semblen tan malignes i amenaçants. I jo rumio que és Hitchcock qui millor ha justificat el fàstic i l'aprensió que sofreixo en creuar plaça Catalunya, o el meu carrer quan la vella boja tira veces als coloms.


 


El veig aparèixer i desaparèixer. El cartell anuncia una habitació per a “caballero” i dóna un número de telèfon. Als dies ja no hi és fins que, tot de sobte, me'l torno a trobar enganxat a qualsevol paret. El “caballero” anterior deu haver marxat. O potser no. Jo mateixa m'organitzo la teoria, gens original, perquè no és una teoria sinó el record d'una ficció. Rere el cartell m'agrada veure-hi dues velletes encantadores que acullen cavallers i els tracten amb una misericòrdia excessiva. Arsenic and old lace o tal i com la coneixem aquí, Arsènic per compassió. En la meva imaginació pinto les dues tietes de Cary Grant amb tocs de Teresines i tampoc m'és difícil imaginar qui seria el malvat germà tarat, n'hi ha tants d'impunes a les places de Gràcia... 


 

Que la ficció ens salvi de la realitat.

28 de setembre 2012

Malabarista


-->
La situació es repeteix. Em trobo una persona coneguda i totes dues tantegem a l'altra sobre com ens va la vida laboral. Ho fem amb delicadesa, perquè hi ha molts números que l'altra ens respongui amb un esbufec trist, desesperat o amb l'humor negre que es gasta quan t'has vestit l'armadura del nomenfonsaré. En el meu cas no em puc queixar. La crisi m'ha afectat però vaig tirant endavant amb temporades més ocupades i d'altres menys i el meu cervell va a mil per hora inventant i tirant endavant projectes. I sí, també vesteixo l'armadura.

Per mi el gran canvi ha estat de definició. Fa quatre anys, tres fins i tot, em preguntaven què feia o a què em dedicava i podia respondre ràpid: escric guions i llibres de literatura infantil i juvenil. Ara dubto. Els meus interlocutors, aquella persona que m'he trobat i que ha provat de saber de mi sense ferir-me per si de cas no m'estic menjant un torrat, deu pensar en aquells instants de quequeig i dubte que estic tramant un sopar de duro. El meu problema és un altre. Si sóc sincera hauria de respondre que faig de malabarista. Quan he dit que anava tirant endavant no era un estat anímic. Tinc feines, així, en plural. Moltes petites feines que s'acumulen o no, que apareixen com bolets o que s'esfumen. I també, de tant en tant, torno a tenir feines grans d'aquelles que creia que no tornarien mai, i que si bé no s'allarguen com solien fer-ho a.c (abans de la crisi) són molt benvingudes.

Però no es tracta tan sols de la quantitat sinó de les diferents activitats que m'he trobat fent. Ho vaig saber del cert el dia que la Sophie Güet em va dissenyar la targeta i el logo. No tenia ni repunyetera idea de com resumir-me i la Sophie em va salvar amb un cop genial d'inspiració, perquè de vegades una mirada externa et sap apamar millor que no pas una mateixa.

“L'Anna Manso té idees i les escriu”

Ja està. I té raó.

Escric guions, llibres, blogs, articles, teatre infantil, col·laboracions de ràdio, activitats d'animació lectora, conferències i xerrades al voltant dels meus llibres o de la lectura en general,... No, no, aquests punts suspensius no són una cortina de fum. Inclouen un munt de coses que pengen de la llista anterior i que a.c. No tenien tanta importància i que ara considero imprescindibles, com l'activitat a les xarxes socials per explicar què faig i saber què es cou, assistir a cursos, aprendre noves eines digitals o analògiques, llegir articles i veure, escoltar i llegir tot allò que m'alimenti la creativitat i el bon rotllo, perquè el mal rotllo ja està a l'ambient i en versió osmòtica.

Malabarista, en resum, fent anar mil boles i procurant que no caiguin i m'atonyin el cap, cosa que ja ha passat i que m'ha obligat, cagant-me en tot, ho confesso, a recollir-les i tornar-les a llançar. Sempre havia dit que m'agrada la meva feina perquè no sabia què acabaria fent. Collons, i tant que no ho sabia, em dic ara mentre miro de reüll la bola blau turquesa, aquella que me la té jurada i té tantes ganes de caure... Però m'agrada. M'esgota, sí, i alhora em satisfà no quedar-me quieta. I que el meu ofici cada vegada tingui més pestanyes obertes a la pantalla que m'obliguen a forçar la neurona.

Què estaré fent d'aquí a 5 anys? Guions per novel·les geolocalitzades, aplicacions ficcionades per mòbil, realitat augmentada, tot el que faig ara però en versió .15? I jo què sé. Ja ho m'ho trobaré. O, millor, ho aniré a buscar.