Ahir
al vespre vaig recollir el Premi Gran Angular de novel·la juvenil pel llibre
«Allò de l’avi» en companyia de la Maite Carranza, que recollia el Premi
Vaixell de Vapor de novel·la infantil pel llibre «La pel·lícula de la vida». Va
ser un acte en el que les autores premiades vam poder parlar, explicar-nos i
fins i tot llegir un fragment de les nostres obres. I tot això amb el caliu
d’un auditori ple a vessar de família, d’amics, de companys de professió, de
gent del sector. Una nit preciosa, emotiva i divertida. Al darrere hi havia la
feina ingent de l’equip de l’editorial Cruïlla que van treballar fins a l’últim
minut perquè tot rutllés. Gràcies Carme, Carol, Neus, Lluís i tanta, tanta
altra gent. I quin detallàs aquella catifa vermella, i els cercles amb els
nostres noms, a terra, que ens van fer sentir dues estrelles de Hollywood.
 |
| Foto: Júlia Prats |
Aquí
teniu les paraules que vaig llegir en recollir el premi. Discurs que he titulat
«Elogi de la bogeria», una bogeria que, si estàs llegint aquest blog, també és
la teva.
Elogi de la bogeria
El juny del 2008 recollia el premi
Gran Angular per la novel·la «Canelons freds». Tres mesos més tard queia Lehman
Brothers i començava la crisi.
Arrel d’aquest premi m’he aturat a
pensar. Com he pogut aguantar aquests 8 anys amb el meu ofici? Com he pogut
resistir insistint a ser treballadora de la cultura? I en aquest país!
No hi ha una sola resposta. Igual que
aquells acudits tan llargs (aquest serà més curt, que ningú pateixi) hi ha dues
opcions:
Puc triar la porta on hi diu: Total,
és que no sabia fer res més...
O puc triar la porta on hi diu: Estic
com una cabra.
Si trio la porta on hi posa «No sabia fer res
més», l’obro i em cau una rentadora al cap.
Però si obro la porta on hi ha escrit
«Estic com una cabra», resulta hi som tots els que estem en aquesta sala, i
molts més que no són aquí.
Perquè he arribat a la conclusió que
tots aquells que estimem els llibres i totes les persones que els fan
possibles, estem com un llum.
Remem a contracorrent, ho sabem, i
així tot, seguim!
És per això que el meu agraïment va
dirigit a totes aquelles persones, tan boges com per no permetre’m defallir, ni
deixar-ho estar ni que fos per muntar un forn. O un bar.
Els primers sonats són la meva
família, tan gran, tan sorollosa, tan mediterrània i sempre tan orgullosa de
mi. Com la boja de l’Eva, la MEC número 1, que em va empènyer a escriure
aquesta història: «Mama, què, ja la tens acabada?», em deia cada dia.
Els altres dos MEC, el Pol i el Nil i
el pare de les criatures, el Joanfran, que van escoltar la història amb
entusiasme. Anàvem en cotxe, la llegia en veu alta, i quan aparcàvem volien que
continués llegint enlloc de visitar Irlanda! Els falta un bull, ja us ho he
dit.
Per no parlar de la resta de la meva
família! La meva mare, germans, cunyats, nebots... sí, Carme, ja t’ho vaig dir
que érem molts i que ompliríem l’auditori!
La meva vida laboral ha canviat, i he
tingut la immensa sort de conèixer a un munt de gent als que anomeno els bojos
de la cosa. De la cosa cultural, dels llibres, la lectura, l’art... Persones
que han estat importantíssimes per mantenir la meva fe en l’escriptura, són
aquelles vinculades als projectes Voxprima, El cove de les paraules i Una mà de
contes. Estan tocats del bolet i són absolutament meravellosos. Sense aquests projectes,
us ho ben asseguro, ja hauria tirat la tovallola.
I què dir de les bibliotecàries i
bibliotecaris, i dels llibreteres i llibreters, amb qui he teixit una
complicitat en temps de crisi indestructible. I el mateix ha passat amb alguns
mestres i professors. Complicitat de persones guillades, ja us ho dic jo. Som
la secta! Per no parlar dels editors que s’han atrevit a publicar-me! A
recomanar-me, a passejar-me per aquest país, a elogiar-me i, fins i tot, a
reclamar-me per a la seva editorial! I no em vull oblidar de la meva agent
literària, la Sandra Rodericks! Bojos i boges tots, perquè tot i saber el pa
que s’hi dóna insisteixen. Ja ho diuen que n’hi ha més fora que dins...
Però vull destacar un grup de
persones, uns irreductibles gals, que vam ajuntar esforços perquè crèiem en la
defensa dels nostres drets i amb qui he establert una amistat a prova de bombes:
els companys escriptors amb qui vaig formar la taula de coordinació de la
plataforma APE (Autors en Perill d’Extinció). La colla de tocats de l’ala més deliciosa del
món.
També tants i tants guionistes amb
qui he treballat, patit i rigut. Tots ells són tan pertorbats que a dia d’avui segueixen
creient en el poder del guió i del guionista. Ben fet, companys.
O l’equip del suplement Criatures,
gràcies als quals m’he convertit en la pitjor mare del món, i ben feliç. A ells
també els falta un cargol...
O l’escola Lurdes, la meva escola,
que va cometre un acte total de bogeria i em va dedicar els jocs florals. Un
fet que em va carregar d’energia, us ho ben asseguro.
I al jurat que va gosar premiar una
novel·la com Allò de l’avi, que parla clar de la corrupció i de la pèrdua de la
innocència. De la del Salva, el protagonista, i de la nostra.
I tots sabeu, que en aquests anys de
travessies de deserts del Gobi, com l’inefable Anacleto, és imprescindible un
equip d’amistats indestructibles. Jo en tinc tantes que sento que m’ha tocat la
rifa. Amb elles ric i ploro. Ploro i ric. No puc dir el nom de totes elles, però,
en diré dues a mode de representació honorífica. Les dues amigues més
lluitadores que conec. Una és la Gisela Martínez, lluitadora, i boja total!
Ella no es rendeix mai. I l’altra és la Maite Carranza. Igual d’insensata que
tots plegats.
Li dec molt a la Maite i aquest premi
és molt seu. Maite, Maite Carranza, ja tocava que et donés les gràcies per tot,
a tu, que sempre dones tant. Doncs això, moltes, moltíssimes gràcies. Unes
gràcies especials!
I visca la bogeria dels treballadors
de la cultura! Seguim remant en contra, però seguim!
Barcelona, 26 d’octubre de 2016
 |
| Foto: Júlia Prats |
 |
| Foto: Júlia Prats |
 |
| Foto: Júlia Prats |
 |
| Foto: Cruïlla |
 |
| Foto: Juanfran Martínez |
 |
| Foto: Juanfran Martínez |
