Nois i noies N.O.R.M.A.L.s inventen històries

S’acaba el curs escolar i als escriptors ens arriba l’hora de fer balanç de les nostres visites a escoles i instituts. Són mesos d’anar amunt i avall, de veure de primera mà què pensen els lectors, com reben la nostra feina i de comprovar i tastar què es fa i com es treballa la literatura a l’aula. 

No tot és meravellós. I hi ha experiències directament desencoratjadores. Llocs on literatura només significa una estona on els alumnes callen i llegeixen. O ho fan veure. O ningú ho sap del cert perquè cap adult es preocupa del resultat. I per resultat no vull dir número de pàgines llegides. Jo parlo de la quantitat de passió que s’ha encomanat i transmès. Per no parlar de la desolació cultural que representa per al país la socialització dels llibres de lectura a l’aula. Segueixo pensant que si volem defensar l’escola catalana, la llengua i el país (sí, aquell país normal del que tant parlem) el primer pas és creure en la literatura, en la literatura pròpia i en el foment de la biblioteca personal. Que les escoles, els alumnes i les famílies s’adonin que comprar llibres de literatura ens fa més rics, enlloc de pensar que fan una despesa de 30 euros anuals que els descapitalitza. 

Però també hi ha llocs on els mestres i professors són autèntics motors d’animació lectora. Per aconseguir-ho no els cal usar tecnologia punta. Res de 3D, ni realitat augmentada. I si hi ha pissarres digitals s’usen com una eina més. La matèria principal que fan servir no és altra que la curiositat i la inquietud; També la passió de la que parlava; El respecte per la intel·ligència de l’alumne, sigui de 5 o 15 anys; I la ferma creença que els llibres i la literatura ens fan (els fan) més lliures. 

Una bona mostra són l’escola Mediterrània, del barri de la Barceloneta, amb qui vaig poder compartir un club de lectura del que us parlaré un altre dia, i l’Institut Serrat i Bonastre del barri de Gràcia, a Barcelona. Em van convidar per parlar amb els alumnes de 1er d’ESO que s’havien llegit el llibre “Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur” (Editorial Cruïlla). Allà la literatura no tan sols es llegeix sinó que també es viu d’una forma directa a través de les classes d’escriptura creativa. L’objectiu no és formar escriptors.  Sí persones que sàpiguen desenvolupar la creativitat, el llenguatge propi i el gaudi a través de la paraula.

L’Alicia, la professora de llengua catalana va proposar als nois i noies que s’empesquessin idees per a nous llibres de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. i el resultat, com sempre, és sorprenent. Hi ha qui veu a la Ru, la protagonista de la col·lecció que somia viatjar als EEUU i viure a un ranxo de cavalls, i que per aconseguir-ho busca feinetes, com a propietària d’un cavall, amb tots els embolics que comporta. Hi ha qui es diverteix imaginant a la dolça Nàdia, una de les millors amigues de la Ru, transformada en gòtica, hi ha també una aposta decidida per l’amor de la Ru per un noi nou, hi ha qui la fa passejar gossos, pintar quadres, qui la fa treballar d’ajudant del senyor Quim, el pagès urbà mig jubilat que va conèixer fa temps la Ru. Em diverteix especialment l’opció de convertir-la en actriu d’un anunci de Nesquik o d’una sèrie juvenil de televisió o els que la fan repetir de cangur, malgrat l’experiència amb les terribles germanes Ruiz. 

Però de totes les propostes em quedo amb una d’elles en la que la Ru finalment ha aconseguit el seu somni i, ves per on, no acaba d’estar contenta. De fet està trista i enyorada d’aquella vida que li semblava tant llauna i sense substància. És, per tant, una proposta madura que ens parla de la matèria de la que estan fets els somnis, que no és altra que els mateixos somnis. 

Sóc una dona amb sort. He pogut conèixer lectors i “encomanadors” de lectura. Ara toca descansar de tant voltar, escriure i agafar forces pel curs que ve.