Avui s’acaba el curs.
D’acord, s’acaba el curs escolar i la vida laboral continua, fins i tot a
l’agost. Però no són només les portes de les escoles les que es tanquen, jo
també tanco mentalment l’any. Ho faig sempre i ho he escrit aquí mateix. El Cap
d’Any no és un dia, el 31 de desembre, és tot el temps que va des de Sant Joan
fins a l’1 d’agost, el meu primer dia de vacances oficial. Cotitzo com a
autònoma a la Seguretat Social, i això, combinat amb l’existència (feliç) dels
meus tres fills fa que l’agost sigui el meu mes de vacances sí o sí.
S’acaba el curs i em ve
de gust mirar enrere i adonar-me que han passat coses des del setembre. No
totes bones. No totes dolentes. Però han passat moltes coses. No en parlaré de
totes, ara. Ho aniré fent a poc a poc i com que avui el curs s’acaba començaré
parlant de les trobades a escoles i instituts. I també de les conferències que
ofereixo a les AMPA.
He fet un munt de xerrades a escoles i instituts.
Trobades amb classes de nens i nenes, nois i noies que s’havien llegit algun
llibre meu. Les he fet a través del programa Autors a les aules, de la ILC,
perquè els centres d’ensenyament al setembre van demanar que hi anés a través d’aquesta
pàgina. També a través de les editorials que publiquen els meus llibres,
tot i que aquest any han baixat moltíssim en número. I també n’he fetes moltes
perquè les escoles o els instituts em contacten directament. L’únic que demano
en aquest cas és que hagin treballat o llegit algun llibre meu, i que el llibre
no sigui socialitzat. Ho sento però aquest darrer supòsit em sembla una falta
de respecte cap a la meva feina. La mateixa falta de respecte que em semblaria
que a un mestre se li escatimés el sou al 50%. O més, molt més. A banda dels
perjudicis educatius, culturals i la cafrada col·lectiva que estan organitzant
tots els que ho fomenten o les autoritats que no hi posen remei o que no
ofereixen solucions, alguns sense adonar-se’n, amb la millor de les intencions,
de bona fe. D’altres amb tot el coneixement de causa. Si en voleu saber més de
les conseqüències de la socialització de llibres literaris pel futur del país aquí podeu informar-vos. Si no
voleu seguir sense saber-ne res, no cal que llegiu. Però també vull apuntar que
hi ha situacions difícils que entenc perfectament, i que en aquest cas tot es
pot parlar.
A les xerrades no tot ha
sigut positiu. M’ha sobtat descobrir més d’un mestre i de dos consultant el
mòbil durant la trobada. També n’hi havia que xerraven entre ells sorollosament
mentre els alumnes em feien preguntes. D’altres no s’havien llegit res del que
jo havia escrit. Gent que es renta les mans del que passa a l’escola. O he
arribat a escoles amb un alt nivell adquisitiu i m’han explicat sense cap mena
de vergonya que a partir d’aquell curs socialitzarien els llibres de lectura...
per estalviar-se la despesa els 30 euros anuals. Però per sort la majoria de les
experiències han sigut precioses, fèrtils i emotives. Trobades que estimulen a
la lectura als nanos i a mi, personalment, m’empenyen amb alegria cap a
l’escriptura. Mestres entregats i professionals. Entusiastes i amables. Educats
i capaços d’educar. Sabedors de les mancances del sistema que intenten suplir
amb una actitud que va més enllà del que se’ls demana. Penso
en el dia tan meravellós que vaig passar amb la ZER de la Ribera d’Ebre Nord,
o en la imperdible trobada anual amb els alumnes de tercer de l’escola Milagros
Consarnau de l’Hospitalet, en l’escola els Costerets de Sant Pere de Ribes, les xerrades que vaig fer a Múrcia, multitudinàries i diferents, on em van cuidar i mimar, fent-me sentir com una reina, i
tantes d’altres. I, és clar, l’experiència
brutal que m’ha regalat l’escola Lurdes, la meva escola, l’escola on encara
ara estudia el meu fill petit, que m’ha dedicat els jocs florals. Per
celebrar-ho vaig passar per tots els cursos per explicar el meu ofici, i entre
tots vam fer un conte col·lectiu que vaig llegir el dia de Sant Jordi, durant
la festa tan emotiva, preciosa i inoblidable que vaig viure.
He seguit col·laborant
amb el projecte Voxprima, que porta la creativitat a les escoles,
aquest curs a Ciutat Vella, a Barcelona, i al festival Kosmopolis, de la mà d’escriptors, il·lustradors i
lingüistes. Un projecte que combat el fracàs escolar a base d’escriure, de
dibuixar, d’imaginar i de donar la veu als nens i nenes i eines diferents i
útils als mestres. Voxprima es mereix arribar a tot arreu, créixer i
expandir-se. Si fóssim als EEUU rebria finançament privat a cabassos,
d’empreses o rics mecenes individuals. Però som a Catalunya i els mecenes i les
empreses s’ofereixen al Barça i poca cosa més.
He repetit com a conductora
del club de lectura dels alumnes de
sisè de l’Escola Mediterrània, organitzat per la Biblioteca La
Fraternitat de la Barceloneta. El llibre escollit era meu, Una noia
N.O.R.M.A.L. i altres animals, de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. (Cruïlla)
i he confirmat que llegir acompanyat és un plaer pels lectors i també per qui
acompanya.
I, és clar, he seguit
participant en l’extraordinària experiència
d’animació lectora que és El cove de les paraules, on hi participen
tots els alumnes de 4rt de primària de la ciutat de Salt, comandats per la
Bàrbara Arjona de la Biblioteca Iu Bohigas i el Pep Culell del CRP del Gironès.
Com sempre, la Bàrbara i el Pep, gent intel·ligent i inquieta, han retocat el
projecte per seguir perfeccionar-lo (no m’estranya que el jurat del Premio María Moliner de Animación a la
lectura, s’hi fixés i els convidés el desembre passat a explicar com
funciona, el que m’estranya és que no arribés a premiar-lo!). Aquest any el meu
paper era una mica diferent. Vaig trobar-me amb els alumnes a l’octubre per
explicar com imaginar i inventar i després van llegir el meu llibre La Rita
Fredolica i alhora jo els anava proposant activitats a través del blog amb una
periodicitat setmanal. A partir d’aquí ells investigaven l’entorn amb visites
guiades al Pla dels Socs, primer des del punt de vista ambiental i després
literari. I de la mà de la Núria Martí, i amb els paràmetres de la lectura i
l’escriptura fàcil, creaven personatges i escrivien històries dividits en grups
en un entorn wiki. I per acabar-ho vam fer la trobada tots junts, escoles,
biblioteca, CRP, la Núria i jo, on se’ls entregava el llibre publicat amb les
seves històries.
En totes les activitats
que acabo d’explicar m’ha mogut una motivació molt clara: difondre la capacitat innata que tenim de crear i imaginar, una
capacitat renovadora i potent que es pot treballar. Que cal treballar. Jo ho
explico (a nens i nenes, a nois i noies, a mestres i professors) a través de la
lectura i l’escriptura (en tots els vessants de l’escriptura: llibres, guions,
articles...) perquè és el meu món i perquè no concebo la vida sense llegir i
escriure, però procuro fer entendre que sense la creativitat els dies i les setmanes,
qualsevol oficis, l’anar i venir, tot plegat és més gris, més neutre, més
avorrit. I que amb creativitat la vida
és més rica, més intensa, més interessant.
Si alguna escola,
institut, biblioteca, AMPA, qui sigui, vol contactar
amb mi, només cal que m’escrigui a aquesta adreça de correu electrònic: info@manso.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada