Balanç de fi de curs: llibres (3)

Com puc fer balanç sobre el meu ofici d’escriptora de llibres al llarg d’aquest 2014-15? Em costa. Em costa molt. Ha estat un any difícil en el que he estat a punt de tirar la tovallola. Bona part de la culpa la té la sensació que l’ofici d’escriure llibres està descatalogat. Que sí, que la gent fa cara d’interès i fins i tot d’admiració quan els explico a què em dedico, però que després aquelles mateixes persones expliquen davant meu, sense cap mena de pudor, que des que tenen lectors electrònics ja no compren llibres, senzillament se’ls descarreguen sense pagar. Gent que fins llavors entrava a llibreries i comprava amb regularitat ara s’han passat al no pagament, tot i que la seva economia encara els permetria fer-ho sense cap tipus de problema.

Ofici, consideració social, APE

La consideració dels oficis vinculats a la cultura ha baixat en picat. Què ens ha passat com a societat per haver arribat fins aquí?

Ningú discuteix que un mestre hagi de cobrar un bon sou. Però massa mestres neguen als escriptors la possibilitat de viure del seu ofici quan segueixen optant per les nostres obres, perquè els agraden, però trien la fórmula de la socialització mal entesa del llibre literari a l’aula. I qui diu mestre diu químic, advocat, forner, administratiu, etc. Tots gent que treballa i que forma part d’AMPA que fomenten aquesta pràctica i que de ben segur s’escandalitzarien si algú els imposés de forma unilateral una rebaixa del sou de més d’un 50%. I això només per parlar de l’aspecte econòmic...

Quan era petita a la meva família es donava molta importància al foment de la cultura, especialment de la catalana, en aquell moment tan fràgil. Això significava comprar i llegir llibres en català, estar subscrits al Cavall Fort i a l’Infantil, a l’Enciclopèdia Catalana, i també portar els fills a veure teatre, cinema, museus i exposicions. Era un comportament habitual entre aquells que defensaven la nostra llengua que ha canviat radicalment. Ara seguim parlant de defensar la llengua i la cultura, i fins i tot ens hi manifestem, però el gest efectiu s’ha perdut. Ara el que es porta és “estalviar” diners en llibres literaris. Podria ser el lema del país. Algun dia algunes AMPA i escoles hauran de fer balanç del seu paper en aquest aspecte. I mentrestant tots anem dient que la lectura és importantíssima i que és un desastre tan gran que els nens i joves no llegeixin...

Formo part de la plataforma APE (Autors en Perill d’Extinció), que aquest any ha seguit treballat de valent per fer entendre que aquesta via condueix al país a l’empobriment cultural. I que, evidentment, la socialització mal entesa dels llibres literaris a l’aula és tan sols la punta de l’iceberg. Que han de canviar algunes pràctiques editorials nefastes, algunes maneres de funcionar de certs llibreters o cadenes de llibreries, que el paper de les institucions hauria de ser diferent... Tot això existeix i ho sabem. La foto que veieu, és de l'Eduard Màrquez i jo compareixent a la comissió de Llengua i Cultura al Parlament, l'octubre passat, en representació de l'APE. Però en un moment decisiu ens vam trobar només amb el suport incondicional de la Laura Borràs de la ILC i, finalment, de l’AELC, a banda del suport verbal dels partits polítics que no es va poder testar de forma real. Però com que sóc de mena tossuda sé que seguiré fent feina perquè les coses canviïn. El com i amb qui ho faré això està per veure ,i em prenc l’estiu de vacances mentals per tornar al setembre amb empenta per trobar la resposta.

Llibres publicats

Pel que fa als meus llibres, aquest curs he publicat cinc novetats. La primera és Amics monstruosos, il·lustrat per Gabriel Salvadó i publicat per Animallibres. He tingut l’alegria de veure que agrada i que ha estat seleccionada com a finalista del Premi Atrapallibres en la modalitat de lectors de 9 anys, un premi al que ja vaig optar el curs passat amb L’últim violí. L’Atrapallibres m’agrada perquè el jurat final són els lectors i seran ells els que decidiran si Amics monstruosos s’ho val. A veure. 

L’altre títol és en castellà i l’ha publicat Beascoa. Es diu “El misterio de mi família” i està il·lustrat per la Susana del Baño. És un llibre escrit a petició de Zahorí de ideas, per explicar l’embolic dels parentescos als més petits. Per ara només està disponible en castellà.

 

Una altra novetat ha estat el conte "El llamp màgic", que les Biblioteques de la Diputació de Barcelona regalaven als usuaris del servei de préstec durant les festes de Nadal, i basat en els personatges de la web infantil de les biblioteques de la Diputació. Si el voleu llegir el teniu disponible aquí

 

També he publicat dos novetats de la col·lecció Quin fàstic de fama! de l’editorial Cruïlla, que també es publiquen en castellà amb SM. Són els títols  “A l’atac!” i “Fins als nassos!”, ens els que la Raquel i els seus amics adolescents segueixen gravant el programa de televisió “Morts de fàstic” i vivint mil embolics. “A l’atac!” se centra en la rivalitat, enteses i malentesos entre nois i noies. I a “Fins als nassos!” el conflicte esclata entre pares i fills. Tot barrejat amb la manera com el grup de joves viuen la fama i en la descoberta que la gent de la televisió no és tan fantàstica com sembla. 

Com sempre vaig signar llibres per Sant Jordi, però aquest any vaig tenir la sensació que la diada que tan m’estimo no m’agrada tal i com està organitzada. Signar a la Casa del Llibre al costat del Risto Mejide i amb tanques al davant no va ser el millor que m’ha passat a la vida. I tampoc m’agrada signar la darrera novetat i prou. Aquest tema també el tinc a la nevera, pendent de rumiar què faig de cara al Sant Jordi del 2016. Potser el mateix. Potser no.

Escriure

He escrit i segueixo escrivint. Ara ho faig sabent que compto amb el suport de la Sandra Rodericks de l’agència literària Ute Körner. És la primera vegada que he contractat una agent literària que m’ha tret el pes de la gestió feixuga dels drets, contractes i trucades, que fins ara havia portat jo sola. A banda d'oferir-me la seva complicitat i bona entesa i la possibilitat d'intentar la venda de drets a altres llengües.

Com ja he dit he tingut moments durs en els que m’he plantejat molt seriosament plegar, buscar una feina “normal”, deixar de banda la precarietat del món del guionista freelance i de l’escriptor professional. Canviar d’ofici i transformar aquesta escriptura en una dedicació extra. Sí, passar-me al món dels que tenen una feina que no té res a veure amb l’escriptura i, a més, escriuen. Ara estic en ple procés d’escriptura d’un projecte nou. Se me n’ha acudit un altre. Tinc també ganes de fer coses noves de guió. El meu ofici m’agrada. M’agrada bestialment. També el trobo molt bèstia. A veure quin dels dos aspectes s’imposa.