Tot va començar amb l'MP3

Tot va començar amb l’Mp3. El vaig tenir tancat a la capsa una setmana per mandra de llegir un nou manual. Un més. Però el vaig obrir, vaig llegir el manual i vaig iniciar-me en una espiral embogidora.

L’mp3 em va dur a aprendre com funciona el Windows Media per poder passar els cedés a l’ordinador. El Windows Media em va dur a l’apassionant món dels formats de so: mp3, mp4, wma... El món dels formats em va dur a saber com es passaven les cançons a l’mp3. Va ser dur, molt dur perquè les instruccions estaven fetes a mala llet, d’aquelles circulars que una pàgina et du a una altra, i aquesta a l’anterior, i no esbrines res. Però vaig guanyar! I el triomf se’m va pujar al cap i va ser fatal. Perquè vaig deduir que si podia entrar cançons també hi podia entrar programes de ràdio dels que es pengen a internet. I la vaig cagar endinsant-me en el podcasting o simplement amb les baixades de programes de ràdio a l’ordinador, o a un fos. Dic que la vaig cagar perquè ja amb una sensació enganyosa de “ho tinc dominat” vaig decidir aprendre a baixar-me i compartir cançons amb l’Emule. I vaig fracassar. Fins que uns amics em van parlar del programa Ares. Primer has d’aprendre a baixar-te el programa de forma gratuïta sense que et surti un enllaç per enviar un sms. Després t’entusiasmes amb el bon funcionament del programa. I ja no tornes a ser mai més la mateixa. De les cançons vaig passar a Lost i aquí ja tot va molt ràpid. Em vaig baixar un capítol de Lost, l’obro i em diu no sé què d’uns còdecs. Què són uns còdecs? No ho sé. Però vaig posar “còdecs” i “bajar” al google i em vaig instal·lar una cosa que ara permet que pugui veure els capítols. I després en plena febre de Lost vaig voler baixar-me el més ràpid possible el capítol 10 de la tercera temporada i també em vaig instal·lar emule. Aquest cop em va funcionar. Però lent. I vaig aprendre que hi ha una cosa que se’n diuen Torrents que també és una altra manera de baixar-te les coses. I vaig posar a tres llocs diferents la recerca Perdidos 3x10. I va resultar que m’ho hauria pogut estalviar perquè el més ràpid continua sent l’Ares. Però llavors vaig caure que també pots baixar-te programes i, ho confesso. Ho vaig fer. El Photoshop CS2. Legalment només vaig compartir un programa. No diré més. Però sento que m’ha crescut la Barba Roja. I després va venir el bloc. I l'Skype (i la configuració de la webcam, la recerca d'un micro que vagi bé, l'actualització del software de la càmera, els mil intents de fer una videoconferència, etc.) per entre mig... I tot va ser culpa de l’MP3. Per cert, molt pràctic i molt bonic.