Capturing the Friedmans

“Capturing the Friedmans” és una pel·lícula documental que em va recomanar fa dos dies l’Airy. Ahir vaig anar al videoclub i allà estava. Era obvi que l’havia de llogar. És molt, molt bona. Et fa aterrar de nassos a la realitat. No a la que és obvia. A la de debò.

A la pel·lícula s’explica el cas de la família Friedman. A finals dels anys 80 la policia dels Estats Units detecta l’enviament d’una revista amb pornografia infantil destinada al pare dels Friedman. Registren la casa, li imputen càrrecs i se’n van. Uns dies després irrompen en plena nit i detenen al pare i al fill petit imputant-los greus acusacions d’abusos sexuals als alumnes de les classes d’informàtica que impartien tots dos.

Al documental es veu com el cas destrossa la família. Com la policia no té cap mena de dubte sobre el que està fent. Com aquella comunitat es torna literalment boja. Com la inquisició torna i pren forma en ple segle vint. Com els errors d’un pare recauen sobre el fill. Com la veritat canvia segons qui l’explica.

Però el més interessant de tot és el muntatge que en fa el director amb les imatges que el fill gran grava amb la seva càmera domèstica. Són imatges preses des del moment en que aquella acusació cau sobre la família. Veiem de forma crua les discussions entre ells. L’actitud entre la mare i els fills. La passivitat del pare davant del destí. I com el fill acusat, Jesse, entoma les acusacions amb una tranquil·litat esfereïdora. Són imatges pensades per ser un record familiar. En cap cas per ser usades en un documental. Aquest va venir molts anys després.

De fet el documental neix d’una forma sorprenent. El director, l’Andrew Jarecki, va començar un documental sobre gent que treballa fent de pallasso per a festes d’aniversari a NY. El millor de tots és David Friedman. En entrevistar-lo David explica que hi ha coses de la seva vida de les que no vol parlar. Però més tard ho explica tot al director que queda impactat per la bestialitat del que li explica en David.

En una entrevista al director, l’Andrew Jarecki, aquest diu que el seu objectiu és aconseguir que el públic decideixi per ell mateix sobre la veritat del cas.

Mireu-lo. De ben segur que no quedareu indiferents.